Nunc dimittis. AAVVЧитать онлайн книгу.
veu arribar al màxim esplendor el seu protegit Curial, li diu: «Nunc dimittis servum tuum, Domine, secundum verbum tuum, in pace», frase amb què s’acaba el llibre d’Enyego d’Àvalos. «Ara, Senyor, deixa que el teu servent se’n vaja en pau...» –seria l’apropiació que fa d’Àvalos per al seu personatge, tot prenent les paraules de Simeó, del text de l’Evangeli de sant Lluc. Nosaltres també hem volgut usar aquell Nunc dimittis per encapçalar aquest recull de treballs oferts al nostre mestre i company: en el seu llarg camí, ha arribat a un punt en què comença una nova singladura. Se’n va –només en part, i metafòricament– d’un àmbit concret del seu treball. Però per continuar en molts altres, en els quals és imprescindible.
Des del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València, un grup de professors hem volgut retre-li aquest homenatge afectuós. D’altres, per motius de compromisos laborals, no han pogut contribuir-hi. Temps hi haurà de participar en noves iniciatives, que estic segur que vindran. Tots, però, ens hem vist –i ens veiem– enriquits, en un moment o en un altre, per la seua presència i per la seua amistat. Per la proximitat d’un home savi i afable que sempre es mostra accessible, entusiasta, vitalista i ple d’una energia i d’una vitalitat intel·lectual i anímica que és veritablement tot un model per a tothom. El seu treball és un referent per a la Filologia Catalana, com ho és el del seu mestre Sanchis Guarner. Almenys, així el veig jo i estic segur que també el veuen així els meus col·legues al si de la Universitat de València.
No vull acabar aquesta presentació sense una línia personal: tenir cura d’aquest volum ha estat un privilegi i un honor. Gràcies, Antoni Ferrando, per tot el que has fet i el que faràs encara! Nunc dimittis... i continua.
ANTONI FERRANDO FRANCÉS, APUNT BIOGRÀFIC I TRAJECTÒRIA FILOLÒGICA
per Mireia Ferrando Simón
NOTA PRÈVIA
Les pàgines següents aporten un retrat de la trajectòria intel·lectual i humana d’Antoni Ferrando, amb un brevíssim perfil biogràfic i un recull de la seua vasta producció bibliogràfica. Són pàgines que vaig acceptar de confegir amb una il·lusió lògica, però també amb unes reserves inicials que han anat prenent cos a mesura que he anat per feina; m’he mogut en la tensió entre l’ànim d’una tossuda exhaustivitat i la consciència d’una resignada però necessària limitació. Ara i adés m’ha envaït la sensació de no fer-li justícia.
El perfil biogràfic ofereix una visió panoràmica de la seua trajectòria vital, tot posant l’èmfasi en el vessant acadèmic i investigador, però també atenent la seua faceta de mestre i la dedicació cultural en favor del país. L’apartat bibliogràfic ordena de manera cronològica una àmplia tria de la seua producció en forma de llibres, edicions, capítols de llibre, articles d’investigació, pròlegs, ressenyes i altres treballs de caire divulgatiu, fruït d’una capacitat de treball extraordinària. Confie que aquest recull siga una mostra suficientment rica i representativa de tota una tasca callada de moltes hores al dia, de moltes hores a l’any i de moltes hores durant molts anys dedicades sense descans i en cos i ànima a la filologia catalana. Potser en una altra ocasió caldrà abordar l’estudi i la descripció d’una obra tan sòlida i encara lluny d’esgotar-se; de valorar-la, doncs, en la seua global importància.
D’Antoni Ferrando, és aquesta la contribució més coneguda: el dens full de serveis prestats a la Universitat de València i la vàlua científica dels seus treballs, concebuts amb «rigor, precisió, lucidesa i sobrietat», mots que Manuel Sanchis Guarner emprà en el pròleg de Consciència idiomàtica i nacional dels valencians (1980). En efecte, una curiositat intel·lectual inesgotable l’ha dut a escriure centenars i centenars de papers sobre temes variats i, de vegades, sensibles, amb la perspectiva diacrònica sempre a punt i des d’un tarannà moderat, refractari a l’abstracció i obert a la crítica i a l’autocrítica. Ara bé, limitar-se a reconèixer aquesta reeixida contribució al coneixement científic de la filologia catalana em sembla que és traçar un perfil inexacte i parcial de la seua figura. Perquè una dedicació tan absorbent a l’estudi no s’entén, ni s’explica, sense una filosofia al darrere.
Crec no equivocar-me si afirme que el motor de tot el seu treball és un ferm compromís cívic i ètic. D’ací, la disponibilitat humana extraordinària que el caracteritza i, d’ací també, l’íntim sentit del deure moral que li ha fet transcendir els marges universitaris. La seua no és sols una trajectòria de transcendència acadèmica, sinó també social, en favor de la dignitat col·lectiva i l’anhelada normalitat cultural del País Valencià.
Ferrando és un mestre generós, intel·lectualment i humana: descobridor de vocacions, esperonador d’interessos, incitador de descobertes, multiplicador d’in vestigacions, aplanador de terrenys, forjador de camins, impulsor d’iniciatives, artífex d’encerts... Són molts, i de moltes generacions, els que han begut d’aquest mestratge discret, afable i tenaç i avui n’aprofiten els fruïts. Sempre ha estat aquest el seu impuls primer: posar la seua saviesa al servei d’altri i, amb això, al servei de la dignificació científica i social de la llengua i del país. Un impuls que explica també que, sent com és essencialment modest, s’haja exposat a assumir diversos càrrecs acadèmics i institucionals, amb honestedat i en circumstàncies sovint ben poc grates. Perquè el compromís col·lectiu, l’ànim de conciliació i de superació de conflictes pesa més que el greuge individual. I és aqueixa barreja tan clarivident com genuïna de sentit pràctic i mirada llarga la que el determina a perseverar, convençut que la història fa sempre el seu camí.
Ferrando ha participat de moments excepcionals de la història recent del País Valencià, i no com a mer espectador. En les pàgines següents, he procurat adoptar una mirada objectiva i purament descriptiva de la seua trajectòria, perquè sé que és la que a ell menys l’incomodarà. Però la llibertat autorial m’empara en aquest text liminar. Em permet preguntar-me, doncs, si tants poden dir-ho, avui, tot això. Ja és hora de reconèixer una tasca insubstituïble, ingent i silenciosa. Que ell no ho demane no vol dir que no ho meresca.
No em puc estar de reservar aquestes línies finals a l’agraïment pel seu exemple, tan digne i tan humà, que certs dies tant em costa de comprendre i d’acceptar: és un dels màxims privilegis que tinc en la vida, si no el màxim.
APROXIMACIÓ BIOGRÀFICA
Antoni Ferrando Francés naix a Benicolet (Vall d’Albaida), el 9 de setembre de 1947. És el primer dels cinc fills d’Antoni Ferrando Prats, agricultor, natural de Benicolet, i d’Anna Francés Martínez, dedicada, com era habitual en l’època, a les feines domèstiques, originària de la Pobla del Duc, vila situada a uns 10 km de Benicolet. La seua infantesa transcorre a cavall entre el poble on viuen els pares i el poble on viuen els avis materns, Josep i Adelina, a la Pobla, on acaba els estudis d’educació primària i es prepara per a examinar-se, per lliure, dels tres primers anys de batxillerat. Ha evocat diferents records d’aquells anys, especialment en relació amb el seu avi, en un escrit recent, «Josep Francés Pastor, alcalde (1920-1923) i regidor (1934-1936) de la Pobla. Notes històriques i records personals del seu net» (2018). L’any 1961 es trasllada a Xàtiva per a cursar estudis de batxillerat a l’Institut Josep de Ribera.
Les seues vivències d’adolescència van lligades sobretot a Xàtiva, però no deixa d’acudir indistintament a Benicolet i la Pobla els caps de setmana i durant les vacances. En el llibre 75 Aniversari de la creació de l’Institut de Batxillerat Josep de Ribera (2009), el mateix Antoni Ferrando ha deixat escrits uns «Records dels meus anys a Xàtiva (1961-1965)». Els quatre anys a Xàtiva (1961-1965) són per a ell una etapa de formació, però també de canvis ideològics. Recorda amb estima o respecte alguns dels seus professors, com Josep Lluís Bausset, Àngel Lacalle, Rafel Pérez Contel, Manuel Balasch, Antoni Igual i Úbeda, José Guerri, Luis Ballester Segura, María Àngels Belda, Antonio Delgado, etc. Es distancia paulatinament dels valors dominants durant el franquisme i pren consciència de la seua condició de valencianoparlant. En aquests «Records» confessa que començà a redactar una gramàtica de la «llengua valenciana», llengua que