Malalties i remeis. Francesc Devesa i JordàЧитать онлайн книгу.
al padre provincial y dejólo así sin habla. Procuramos lo más presto que pudimos que bebiese un jarro de agua y llevamosle como pudimos hasta un lugar cinco millas delante de donde cayó y echámosle en una cama. Y yo fuí a Camerino, que estaba de allí siete millas, a consultar un médico y traer un barbero que lo sangrase. Fué el Señor servido que la sangría y cierta poción que se le dió le hizo tanto provecho que luego al dia siguiente pudo caminar y vinimos caminando hasta aquí, y va ya casi del todo bueno, gloria al señor por todo.68
Crida l’atenció que, davant la commoció que probablement va sofrir el provincial de Toledo, li van donar un got d’aigua, pràctica que encara persisteix en la medicina popular. A continuació, es va requerir la presència del metge. Com en el cas anterior, es va practicar una sagnia, executada pel corresponent barber. La recuperació de Valderrábano fou ràpida, la qual cosa ens indica l’absència de lesions importants, a banda dels efectes positius atribuïts a la poció administrada.
El fet d’anar a peu tampoc lliurava del perill d’un bac traumàtic, com li va passar a la germana de Felip II, Joana d’Àustria, segons informava sor Joana de la Creu: «De la caida ha sido merced del Señor salir tan bien como tengo escrito, que es quedar S. A. muy buena y sin ningún impedimento ni sentimiento en el brazo, aunque el hueso se le ha quedado un poco [suelto]...».69 La mateixa protagonista de l’accident confirma la bona evolució, malgrat la probable fractura o luxació: «Sólo digo que podéis estar sin cuidado de mi y porque estoy muy buena y el brazo casi tan recio como el otro».70
Tampoc Francesc de Borja es va lliurar d’alguna ensopegada. Així, en un lloc tan poc propici als sobresalts com una església, li va caure una reixa damunt. Borja, aleshores comissari jesuïta, estava fent el camí de Sant Jaume, però, a causa d’un atac de gota i la fatiga que arrossegava, va haver de quedar-se al col·legi de Villar uns quatre dies:
Y aunque después estuve sangrado, y fué casi milagro no morir de una caída que me hizo dar la rexa de nuestra iglesia, que se cayó sobre mí; con todo me hallo con mucha mejoría, aunque no libre de otros accidentes ordinarios, specialmente de la quebradura, que me trae fatigado, aunque consolado por quitarme la occasión de caminar.71
Encara que Borja no menciona el lloc de la quebradura, la probable fractura ocasionada per l’accident li va obligar a aturar-se quan sembla que ja tornava cap a Oporto.
6.6 Malalties de la boca, orella i ulls
Hem trobat 29 textos que mencionaven alteracions de l’àrea bucofaríngia, de l’orella o dels ulls. El grup, quantitativament modest, té la seua complexitat. Així, en 7 ocasions hi apareixen símptomes dentals, principalment caigudes o dolor –dientes y muelas a tierra, caida de dientes, doliente de las muelas, etc. En un cas, la pèrdua dentària s’atribueix al clima «porque se le caen los dientes en Segovia [P. Santander] con el frio de la tierra, representa ser trocado con otro del Andalucía. Paréceme bien se tenga en cuenta con su salud...».72 També hi ha una descripció de molèsties per l’eixida de les dents: «La infanta anda un poco mal dispuesta de las muelas que le nacen, porque con nacerle tarde danle mucha pena, mas Dios sea loado no tiene calentura».73 Les angines, i pot ser la faringitis –angina, esquimancia, apretamiento de garganta– hi estan presents, així com un episodi d’epistaxi a la qual s’atribueixen efectes positius: «porque la duquesa [Francesca de Castre-Pinós] duerme mejor de lo que solía y con avelle acudido sangre por las narices, la cabeza está más en sí de lo que estaba...».74
Les alteracions de l’orella, com les de la vista, poden tenir caràcter limitant, especialment quan són de certa importància. En el cas de l’orella, de vegades es podien compensar, com intentava Francesc de Borja amb un instrument auxiliar: «Hecho esto, ha querido y mandado que yo la oya en confessión; y aunque he menester la caña a ratos para oyr, como S. Sría, no me he podido escusar...».75 La necessitat intermitent de la pròtesi auditiva fa pensar en una hipoacúsia transitòria. Pot ser que Borja presentara una sordesa moderada momentàniament agreujada per alguna incidència afegida (refredat, otitis, tap de cera, etc.). La canya referida devia ser un tub (vegetal, ossi o metàl·lic) que amplificava el so, utilitat coneguda des de l’antiguitat. Curiosament, fou un jesuïta, Atanasi Kircher, qui va dissenyar el primer «telescopi» auditiu o tub acústic al segle XVII.76A les centúries següents, es va difondre l’ús de les conegudes trompetes en forma d’embut.
En altres casos, la pèrdua d’audició era una barrera tan important que podia impedir una meta desitjada, com les missions:
El padre don Diego [Diego de Guzmán] aunque tiene la misma voluntad con que de aquí partió de servir a Dios NS en las Indias, todavía falta por experiencia algunos estorbos y especialmente el de su sordez que le impide el aprender nueva lengua y por consiguiente en lo oir confesiones y enseñar la doctrina cristiana.77
Les 11 referències a malalties oculars formen el segment més nombrós del grup. La terminologia va des de la simptomatologia dolorosa o inflamatòria – mal de los ojos, ojo hinchado– als defectes visuals –vista corta, mal de la vista, falto de vista– o de significat dubtós: reuma a los ojos. En ocasions, es difícil determinar el tipus de malaltia ocular: «La duquesa [Francesca de Castre-Pinós] no podrá escrivir con éste, porque trae un ojo hinchado, aunque de lo demás está mejor...».78 Un ull inflat podia correspondre a tantes i diverses causes que fa impossible qualsevol aproximació etiològica. En altres casos, el problema se centra en la disminució o la pèrdua de la visió. Com el de l’orella, el defecte visual representava un seriós entrebanc per a la tasca qüotidiana: «Circa Antonio Casario ci avisano di Macerata che per la curta vista viene a non tener troppo authoritá con li scholari suoi...».79 És evident que el jesuïta no podia continuar dedicant-se a la docència. La ceguetat podia sumar-se i afegir dramatisme a les dificultats econòmiques: «El ha entendido [maestro Ávila] que Marina de Ávila, su madre, está en la villa de Barahona, tierra del duque de Medinaceli, ciega y pobre».80 No apareix cap referència a l’ús de lents per corregir defectes visuals, encara que al segle XVI les ulleres ja eren utilitzades en cercles socials alts.81
6.7 Malalts del cor o de l’ànima?
Encara que les referències al cor són contínues en els textos revisats, resulta difícil detectar les malalties pròpiament cardiològiques atesa l’ambivalència del llenguatge del segle XVI, encara vigent a l’actualitat, que identifica cor i ànima en una mateixa localització. El pensament aristotèlic seria una de les arrels profundes d’aquesta concepció. El galenisme ubicava l’ànima racional al cervell, però el cor continuava essent el suport de l’ànima irascible i, per tant, de les virtuts corresponents, ira, audàcia, esperança, amb les seues oponents, temor i desesperació.
Quan Francesc de Borja es queixa, entre altres coses, de congojas de coraçón,82 no estem segurs si realment es tracta d’algun símptoma cardíac o d’un estat anímic depressiu consegüent a les malalties que en aquell moment tenia. També resulta complexa la interpretació dels problemes de cor dels col·legials de València referits pel visitador jesuïta: «de los pocos nuevos que aquí hay, están no sé quantos tocados de mal de coraçón, y todos a una mano tan flacos, que se les pareçe andar en disposición de enfermar». Això li contava el P. Gil González Dávila a Borja, queixant-se del col·legi que, al seu parer, no era un lloc tan sa com caldria. Al final de la carta, insisteix: «aquí hay mucha gente muy menuda y de poca edad; y cierto, estos mochachos apruevan tan mal, y son tan costosos, y al cabo y a la postre dan en un disparate, si no se han quebrado antes la salud con mal de coraçón, etc.».83 Als diccionaris antics, el mal de corazón es defineix com un baf o flato que repercutiria sobre el cor, però també cal tenir en compte l’assimilació a la gota coral, és a dir l’epilèpsia.84 Tanmateix, no es probable que hi hagueren diversos col·legials epilèptics al mateix temps. Més compatible seria acceptar una tercera accepció del mal de cor, que equivaldria a mal d’amors, com apareix a la literatura del segle XVI.85 Mal d’amors o flatulències, patologia del cor o de l’ànima, allò ben cert és que