La Vall d'Uixó en el temps de la lloctinència de l'infant Martí. AAVVЧитать онлайн книгу.
col·lecció documental que s’ha compilat és el resultat, doncs, d’una recerca directa en aquests registres cancellerescos acabats de descriure. La investigació en aquests volums és, per definició, inabastable. No només per la seua magnitud (hi ha més de 6.000 registres molt ben conservats), sinó també per la seua dispersió (els documents d’Uixó, com qualsevol altre topònim que pretenguem cercar, estan repartits arreu). Hi ha recursos arxivístics que conformen una primera aproximació al cabal informatiu dels registres. Són els inventaris o memorials que els arxivers han anat configurant des dels primers temps de l’Arxiu Reial. Tanmateix, no es tracta d’índexs o catàlegs que responguen a un buidat complet de tots els registres, ni de tots els documents que aquests recullen.34 En conseqüència, el mètode d’investigació emprat en la configuració d’aquest diplomatari és evident: ja que l’objecte d’estudi era Uixó és aquest el topònim que, en les seues diverses formes gràfiques i variants lingüístiques, he cercat amb una lectura detinguda i atenta entre els tots i cadascun dels folis de registres cancellerescos que, de l’època de la lloctinència de l’infant Martí i la seua esposa Maria de Luna, són custodiats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.
La col·lecció documental arriba als 297 documents, un nombre important de documents per a un període de només vint-i-cinc anys, de 1372 a 1396.35 Tampoc no és, però, extraordinari, si pensem que la Cancelleria reial portava enregistrant metòdicament els documents que eren expedits per la Corona des dels temps de Jaume I.36 Així, en poc més d’un quart de segle la relació de la Vall d’Uixó amb la Casa Reial dona aquest resultat de fonts arxivístiques inèdites, a les quals encara caldria afegir les corresponents als registres cancellerescos del pare de l’infant, Pere el Cerimoniós, des de l’any 1372 fins al seu traspàs en 1387; i els de Joan I el Caçador, l’Amador de la gentilesa o el Descurat, des de llavors fins a la seua mort accidental l’any 1396. Aquesta va sorprendre el seu germà Martí a l’illa de Sicília regent el regne del seu fill Martí el Jove i la seua nora Maria de Sicília. La seua esposa, Maria de Luna, havia romàs com a lloctinent general del seus béns, propietats i territoris a Barcelona, i va treballar per la successió en favor del seu marit, el ja rei Martí I, fins que aquest tornés de l’illa cap a la Cort en Barcelona, l’any 1397. Ha finalitzat la lloctinència, a les darreries de l’any 1396, moment de concloure aquesta col·lecció documental, comença el regnat de Martí l’Humà, darrer rei de la dinastia del Casal de Barcelona.
3
L’objectiu d’un diplomatari és proporcionar materials desconeguts que permeten tractar amb minuciositat i detall el passat, tot refent algun camí traçat i superant les generalitzacions transmeses per una historiografia poc avesada a creuar les portes d’un arxiu. Un d’aquests llocs comuns ha estat la identificació dels senyors d’Uixó. La lectura dels documents transcrits en el diplomatari il·lustra que la senyorialització d’un territori pertanyent al patrimoni reial té molts vessants, incidències, derivacions jurídiques i contratemps que compliquen la percepció d’una seqüència lineal de senyors que han posseït successivament els poblats d’Uixó. La bibliografia publicada en poques ocasions ha seguit la font arxivística que millor estructurà la nòmina de tenidors d’Uixó: el Liber Patrimonii Regii Valentiae. Aquest inventari de la segona meitat del segle XVI és el resultat del treball d’uns arxivers reials empesos per una monarquia en greu crisi financera, raó per la qual necessitava rescatar del seu patrimoni fins al darrer dobló.37 La recerca va ser, per tant, exhaustiva, i va tenir present documentació desapareguda posteriorment.
Part de la documentació transcrita en el present diplomatari fa referència al procés de senyorialització del poble de la Vall, per tant, s’ha de contextualitzar la seqüència completa de donacions, cessions temporals, vendes i empenyoraments que van afectar la Vall d’Uixó, i que ací s’exposa a través del «Llibre del patrimoni reial» intentant resumir la seqüència d’aquells moments d’alienació i de recuperació del territori valler per part de la Corona a través dels anys.
El dret de conquesta oferia al rei el domini jurisdiccional sobre terres i gents (dominus rerum segons el dret comú romà). Podia disposar-ne patrimonialment o donar-los als súbdits lleials com a recompensa dels serveis prestats. En aquest darrer cas, el rei, en l’exercici de la seua potestat, sempre podia retornar-los a la Corona a canvi d’una compensació apropiada. Per tant, és molt rellevant atendre a la subrogació de la jurisdicció reial mitjançant les senyories, perquè condicionaven la realitat legal, social i econòmica de les poblacions valencianes en mans cristianes.38 Amb aquesta capacitat de la Corona per a regir les poblacions sarraïnes conquerides feia temps, configurà el rei Pere els dominis necessaris per dotar patrimonialment el seu secundogènit, Martí. El rei Pere el Cerimoniós comprà l’any 1337, al seu oncle l’infant Pere d’Aragó, comte d’Empúries, la Vall d’Uixó per 40.000 sous moneda jaquesa.39 El 10 de febrer de 1345, es registrà la venda de la Vall d’Uixó feta per Ramon de Boïl a la reina Elionor per 368.000 sous.40 El rei establí el 24 de març de 1354 que la possessió de Vila-real i Uixó, concedida a les seues filles Constança i Joana, retornaria al patrimoni de la Corona, una vegada haguessen contret matrimoni.41 Pocs dies després, el 28 de març de 1354, el rei venia Alfondeguilla a Blas Fernández de Heredia, per un preu de 36.000 sous. El rei l’havia confiscat abans a Ponç de Soler, i pretenia entregar-la a les seues filles Constança i Joana. Les càrregues importants d’un gran nombre de creditors que la gravaven, va fer, però, que el rei es decidís a vendre-la per a satisfer aquells deutes.42 Per això, el 31 d’agost de 1360, Gilabert de Centelles encara reconeixia deure al rei Pere 8.500 lliures de les 22.500 en què el rei li ha venut el castell i la vall d’Uixó i l’alqueria d’Alfondeguilla, la qual havia estat prèviament redimida per la família dels Cruïlles, que havia sabut aprofitar l’empenyorament que n’havia fet Blas Fernández de Heredia.43
El rei Pere, per un document datat el 22 de gener de 1386 (doc. 100) ratificà les donacions vitalícies fetes a favor del seu fill l’infant Martí: Camarasa i altres llocs erigits en marquesat a Catalunya (Barcelona, el 22 de gener de 1358); Elx, amb el seu port, i Crevillent (Girona, 8 d’agost de 1358); i la baronia de Xèrica, junt a Uixó i Alfondeguilla (Barcelona, 6 de juliol de 1372). A la mort de l’infant, totes haurien de retornar al patrimoni reial (doc. 1).44
Poc va durar, però, l’alegria de l’infant Martí. El 12 d’octubre d’aquell mateix any de 1386, el rei Pere va ordenar al portantveus del governador de València que segrestés les possessions de l’infant Martí. El 17 d’octubre de 1390 el seu germà, Joan I, reiterava l’ordre de segrest sobre les propietats de Vall d’Uixó, Serra d’Eslida, Fanzara, Suera, Caudiel, el Toro i Novalitxes. Totes elles havien estat empenyorades com a garantia dels préstecs fets a la Corona als banquers catalans Pasqual i Esquerit, i en no poder retornar els diners calia cedir les penyores als creditors.45 Dos anys més tard, el 15 de gener de 1392, aprovava les vendes fetes pel seu germà Martí dels drets sobre el marquesat de Camarasa, Llíria, Uixó, Eslida, vall de Seta i Penàguila o del dret de lluïció o lluïsme d’aquells llocs. Recuperada part del seu patrimoni, l’infant Martí, al seu torn, transmeté la possessió a la seua esposa, Maria de Luna, del marquesat de Camarasa, Llíria, serra d’Eslida, Vall d’Uixó, Vall de Seta i la vila de Penàguila en el Regne de València, el 30 de gener de 1392 (doc. 260).46 Posteriorment, els ja reis de la Corona d’Aragó, Martí I i Maria, van expedir nombrosos documents que recollien els capítols i sindicats acordats amb l’aljama d’Uixó (conjuntament amb d’altres viles i ciutats) per a la redempció dels censos.47 Finalment, el 16 de juny de 1417, el rei Alfons el Magnànim va incorporar a la Corona el castell i vall d’Uixó, amb el seus termes i alqueries (citant l’Alcúdia, Benigafull, Zeneta, Benissahat, Benigasló, Alfondeguilla i les Alquerioles) amb tota la seva jurisdicció, i en va prohibir la infeudació.48
En definitiva, el que ens permet constatar el Liber Patrimonii Regii Valentiae és que van ser els familiars directes del rei els titulars de la senyoria d’Uixó. Només excepcionalment va passar als nobles i ciutadans posicionats al voltant del servei reial, ja fos per deutes o compensació a treballs prestats.49