El món d'ahir de Joan Estelrich. Joan EstelrichЧитать онлайн книгу.

       Valentí Puig

      Escriptor

      L’ecosistema que consentia la supervivència de l’intel·lectual humanista s’ha eclipsat, com aquelles civilitzacions que desaparegueren de cop i volta. L’escriptor –l’escriptor que vol fer literatura– té l’avantatge que la seva feina és solitària, que pot viure amb un petit editor i un grapat de lectors. Però, l’intel·lectual –diguem-ne l’escriptor públic– rarament pot existir sense un marge d’influència en la societat. Per això, avui l’intel·lectual o bé és mediàtic o bé és catacumbal. Vegem quina és la distància entre el capital intel·lectual –també polític i social– de Joan Estelrich i la nostra època immediata.

      Em demano si encara és útil la distinció que feia Roland Barthes entre écrivain i écrivant. Ara mateix, citar Barthes és més aviat démodé, però aquella diferenciació, aleshores, pels anys seixanta, feia el seu pes. L’escriure transitiu, l’escriure intransitiu: si l’écrivant correspon a la figura de l’intel·lectual, l’écrivain és un home que cerca o troba «el per què» del món en un «com» escriure. Per fer-ho curt: voler «dir» i voler «escriure» no són la mateixa cosa. Dit d’una altra manera: hi ha qui descriu el món i hi ha qui l’explica.

      Joan Estelrich havia nascut l’any 1896. Volgué escriure novel·les, teatre, unes grans memòries, assaigs de gran alçada. És a dir: volgué tota la vida ser écrivain. Tot i així, queda fixat com un écrivant, si l’hem de jutjar, com correspon, pel que va deixar escrit i no pel que hauria volgut escriure. És a dir, tenim un intel·lectual humanista, una personalitat que es fa en la idealitat catalanista i, després, viu tots els dilemes brutals dels anys trenta. Sentia una gran compenetració amb Joan Lluís Vives. També era un viatger de l’humanisme d’entreguerres i de la concòrdia europea.

      Però tot va anar malament. Comparegueren els totalitarismes, arribà la guerra civil a Espanya. Tot s’enfonsava. Poc abans que comenci la dècada tan tèrbola del anys trenta, l’any 1926, Estelrich publica Entre la vida i els llibres. Hi parla de Kierkegaard i de Leopardi, fonamentalment. Ha fet trenta anys. Amb aquell llibre, diu adéu a la joventut. Té una vida romàntica i una vocació clàssica. Un altre gran dilema de l’intel·lectual de l’Europa d’aleshores. Mor l’any 1958, a París, sempre entre la vida i els llibres, entre la diplomàcia cultural i el fet solitari d’escriure, entre la dispersió i una clara densitat.

      Malaguanyades les generacions intel·lectuals que no tenen mestratge: Ors, ben al contrari, era el maître à penser per excel·lència, vocacional, fet a mida, augural, estàtua inclosa. Ell havia pensat el Glosari per a una societat articulada, dotada de jardins com els de Versalles, amb alumnes com els de l’Acadèmia platònica. Del desig a la virtualitat, són concepcions que o bé porten al ridícul o bé permeten participar en alguna forma de glòria. Podríem dir que, des de molt d’hora, Estelrich estigué a l’aguait d’un territori per conquerir, i aquest era el territori d’Ors.

      D’on surt Estelrich? El seu primer mestre significatiu és Miquel dels Sants Oliver, l’home fonamental del mallorquinisme polític i autonomista que després marxa a Barcelona, pràcticament per sempre. Una de les aportacions d’Estelrich al mallorquinisme polític serà més endavant la publicació de La Veu de Mallorca. Oliver és un regeneracionista molt significatiu i un dels millors articuladors del maurisme i de l’enteniment possible entre maurisme i catalanisme. Mai t’acabes n’Oliver, ja bé sigui el narrador costumista, el poeta nostàlgic, l’historiador tan entretengut de Mallorca durante la Primera Revolución, de Catalunya en temps de la Revolució francesa o el biògraf de Cervantes. Per qui vulgui posar-s’hi per primera vegada, pot cercar els sis volums de Hojas del sábado –editats per Estelrich– i l’Obra Completa escrita en català, amb pròleg també de Joan Estelrich.

      L’editor deia de l’obra editada: «No he trobat una sola pàgina seva concebuda amb desordre, ni tan sols amb el famós desordre artístic dels romàntics».

      «Vade retro Satanàs», si recordam que Oliver considerava que Rousseau tenia la culpa de tot, i especialment del desordre romàntic.

      L’any 1948, Estelrich escriu sobre Oliver: «La revolució mundial ha abocat damunt la nostra memòria tants esdeveniments trasbalsadors que l’“status societatis” mateix ens apar llunyà, per no dir sepultat, com si ens en separés un mur terrible». I un altre vincle intel·lectual: quan esclata la Gran Guerra, Oliver diagnostica: «El mundo está enfermo, gravemente enfermo». L’any 1949, Estelrich recapitula: 1914 va ser el pànic universal, l’estabilitat política del planeta es va trencar, s’acabà el predomini mundial dels dos grups de potències occidentals burgeses i triomfà el bolxevisme. La gran ruptura de l’estabilitat. I ara vegem «Les converses del pedrís», una estampa que Oliver publica a principis de segle, segle XX. És una estampa de Palma, de l’any 1871. Dies de l’esclat revolucionari de la Comuna de París. La posta de sol és d’una vermellor espantosa. Els assidus de les converses del pedrís, a les murades de Palma, tenen opinions contraposades: potser com una pluja de sang, tal vegada una aurora boreal. Un cel «esplèndidament horrible». «Això són els incendis de París, la claror de les Tulleries, les flames del món en discòrdia», comenten. Discuteixen. Don Jeroni, veu de la saviesa, diu:

      És possible que els homes siguin tan insensats que bescantin i s’empenyin en fer avorrible i odiosa aquesta forma d’existència que hauria d’ésser, que és en el fons, la normal, la noble, l’única que podrà resguardar en temps futurs la pau de l’ànima i assolir pels homes el grau màxim de felicitat aconseguible sobre la terra.

      Jo diria que Oliver és l’arrel conservadora de Joan Estelrich, després de l’integrisme de la primera joventut, entre altres coses, relacionada amb mossèn Alcover. Oliver és la intel·ligència més lúcida a l’hora d’entendre les paradoxes entre les fidelitats, els vincles i les opcions. Els homes de les converses del pedrís, fora mur, retornen a la ciutat. Murmuris de rosari; unes cosidores que canten una tonada del Barberillo. Els diaris publiquen «la relació dels set dies terribles, allà, lluny, a la capital del món, tota flames». És un Oliver més bucòlic i a la vegada més apocalíptic, l’enemic de Rousseau, el defensor d’un ordre civilitzador. Un Oliver d’abans dels anys trenta. Miquel dels Sants Oliver és l’escriptor burgès que no pogué ser-ho de veritat. Així també podríem considerar Joan Estelrich. Aconseguí viure com un burgès, fins i tot assumir la simulació burgesa, però sense ser veritablement un burgès.

      En la línia clàssica d’Oliver, Estelrich creu que l’esperit renaixentista ve amarat de tradició. Per ell, tradició no és l’adhesió passiva a fórmules