El món d'ahir de Joan Estelrich. Joan EstelrichЧитать онлайн книгу.
en comptes de Villalonga Olivar:
Soy amigo del Sr. Villalonga; sé que por mí siente verdadera simpatía, pero esto no obsta para que yo opine que su elección sería un desacierto. Su carácter no es el más apropiado para ir a la Diputación; se necesita gente estudiosa o de espíritu reposado y sereno.
Yo me permito indicarle para el caso a mi amigo el joven abogado Ruiz y Manent. Es un chico de valía y de empuje. Goza de prestigio entre los elementos de derecha regionalista. Podría presentarse como candidato de derechas a seca, en calidad de independiente o con el título de maurista. El lo aceptaría gustoso, tal vez.11
Pel que fa a Mallorca, remarca haver-hi iniciat una positiva «obra realista de catalanisme en sentit de renacionalització constructiva en tots els ordres» (1 febrer 1918), que resumiria a l’article encarregat per Rovira i Virgili per a l’Anuari de Catalunya:
[…] tots els meus amics hi són anomenats, però jo no hi sóc, i jo sóc qui ha impulsat, qui ha iniciat, qui ha fet, qui ha comentat àdhuc, els fets i els documents que en la crònica s’esmenten (3 febrer 1918).12
En tot cas, en una altra ocasió remarca la preocupació dels conservadors davant la progressió del «regionalisme mallorquí»:
En Josep Socias, cap dels conservadors […], en un discurs que pronuncià diumenge als compromissaris conservadors per a l’elecció de senadors parlà només del nostre regionalisme al·ludint especialment a unes frases meves de Mallorca, i al darrer manifest del Centre Regionalista. És clàssica aquí sa frase, referint-se al catalanisme, «las aguas turbias del Llobregat» (14 març 1918).
Per a La Vanguardia Balear (27 abril 1918), «el señor Estelrich quiso abandonar esta su tierra nativa, en busca de más amplios horizontes, y nos lo ha devuelto la obligación de prestar el servicio militar, a que está afecto». De Barcelona estant, i tot evocant el «mal dels insulars», l’enyorança, que «és molt complexa», Estelrich es planteja alguna vegada retornar a Mallorca, «abandonant-ho tot», però sap que allà, «condemnats a perpètua inèrcia», li «haguessin fet la vida impossible», i que s’hi «desesperaria, tant o més que aquí» (13 i 20 desembre 1918).
En l’àmbit més estricte de l’acció política mallorquina, considera Antoni Maura com un «supervivent», «espanyolitzat i endarrerit», que un altre moment «dins la política catalana hauria estat un home extraordinari» (12 gener 1918). Presenta Lluís Martí com un polític ambiciós, competidor seu al capdavall, en tant que pretenia ser reconegut com «l’únic regionalista mallorquí» davant Cambó i els seus correligionaris.
Lluís Martí és l’home que més té la culpa de que avui el regionalisme polític de Mallorca estigui a major altura. Enganyà en Prat i ha enganyat contínuament en Cambó dient-los que ell era l’únic regionalista mallorquí i que el nostre partit nacionalista havia d’ésser republicà. Ell, però, diu que som nosaltres, jo sobretot, els qui mantenim en un engany en Cambó; però tots ja ens hem temut de ses combinacions […] (5 març 1918).
Joan Alcover, que tractà sovint, seria el referent més destacat de Mallorca. El satisfeia que Joan Alcover l’invités a donar una conferència a l’Ajuntament de Palma sobre un tema literari, i que li suggerís de fer «una breu exposició de la vida i obres de Leopardi» (2-3-1918). O que li llegeixi els seus darrers poemes, com és el cas dels Poemes bíblics, entre els quals el «biblicomaurista» «El ginebró d’Elies», que li semblen «prosaics; no hi ha vertader lirisme, ni emoció; són artificials», i que són, per tant, una regressió, una mostra d’una evolució negativa:
Joan Alcover, el nostre primer líric, era primer un raïm sucós; esdevingué llavors una pansa; ara, d’ençà que fa interpretacions bíbliques, és una sarment dura i rígida (4 març 1918).
En l’ordre polític, i per a Cambó, segons confidències de Joan Sureda i Elvir Sans, Alcover «és una relíquia que només l’hem de treure els dies de professó gran»; Estelrich en seria l’alternativa perquè «té vertader talent polític», si no fos que «pateix una equivocació; fa catalanisme més tost que mallorquinisme» (22 març 1918).
Tractà més esporàdicament Miquel dels Sants Oliver, concretament amb motiu de la preparació si més no del volum tercer d’Hojas del sábado, el febrer de 1919. El dia 2 d’aquest mes, anotava, escandalitzat o sorprès, que Oliver «parla en castellà en família!».
Dels literats i polítics de Mallorca del seu entorn generacional, destaca el relleu reconegut a Gabriel Alomar, i fa referència amb regularitat, entre altres, a Rafel Ramis (amb qui manté la correspondència més abundosa), Guillem, Bartomeu i Miquel Fortesa, Llorenç Riber («aquest capellà sensual que espipella onsevulla (Mistral, D’Annunzio, Virgili», 29-4-1918), Josep i Joan Sureda, Elvir Sans, «president de la Joventut Lliberal i nacionalista convençut» (22 març 1918) i Bartomeu i Miquel Ferrà, amb el qual hi ha una soterrada rivalitat en la cerca d’ascendent sobre els coetanis:
En Miquel Ferrà és insuportable; amb rectitud d’intenció, sens dubte, vol imposar entre nosaltres el seu cacicatge de director artístic i espiritual. Ens hem aplegat per a tractar de fer una campanya contra l’absurd tallament de pinars, olivererars i xiprers que es fa a Mallorca; ara han estat tallats els xiprers del Calvari del meu poble, Felanitx; els meus paisans són una gent bàrbara zótica, vil. En la reunió, en Ferrà s’ha despenjat contra la Lliga, contra l’Ors, contra López-Picó, contra els literats joves de Catalunya, contra l’Institut, etc., etc. Hem discutit una mica, però molesten els gestes dictatorials d’en Ferrà; sempre farà rialles un capità general que comandi, per tot exèrcit, cinc soldats, indisciplinats, tot lo més (27 febrer 1918).
En el context de l’interès d’Estelrich per l’estudi de diversos aspectes del judaisme,13 és de destacar aquesta mostra de manifesta i irònica desafecció envers els xuetes:
He anat a passetjar per Bellver amb en Bartomeu Fortesa. L’he anat a buscar a casa d’una tia seva que feia festa (sant Josep); ma entrada en aquella casa ha estat com si amollessin un moix dins un galliner. Consternació de prompte; després s’han anat refent i pertot eixien xuetons, xuetonets, xuetes, xuetonetes; tots molt milocos i servils. En Tomeu, que té l’apariència de molta salut i pateix neurastènia, m’ha recitat algunes de ses poesies en broma; té una gran facultat: la d’agafar la part còmica i especial de la seva gent (10 març 1918).
A aquestes amistats i coneixences, cal afegir-hi les de persones laterals o molt al marge de l’acció política i la cultural públiques, especialment el matrimoni Antoni Pol i Caterina Escales, que van contribuir a la constant afició a la música de Joan Estelrich a través de les «vetllades íntimes» que organitzaven a Son Muntaner i en què es tocaven al piano «les peces predilectes de Beethoven, Rachmaninov, Schumann, Schubert i Mendelshon» (11 març 1918).
El grup de La Revista i l’entorn noucentista i culturalista
Són abundosos els apunts referits a les qualitats literàries o artístiques d’autors i obres concretes, alguns esbossos de retrats literaris i algunes reflexions més generals sobre tendències i moviments literaris d’actualitat, i del paper principal que, en el nacionalisme modern ha de tenir «l’estament dels literats i artistes», que són els que han de «donar una jerarquia a Catalunya»,14 d’acord amb el que exposava devers abril-maig 1920, no comptant ja amb Eugeni d’Ors:
Últimament, per causa d’un sorollós fracàs personalíssim, conseqüència fatal d’una morbosa incapacitat de col·laboració desinteressada en obres de cultura nacional, algú volia marcar antagonismes irreductibles entre la intel·ligència i la política, entre l’home d’esperit i l’home d’acció que treballen per Catalunya. ¿Qui, dels intel·lectuals catalans, no