La festa reinventada. Gil-Manuel Hernàndez i MartíЧитать онлайн книгу.
l’oposició de sectors neocatòlics, carlins i conservadors fou ben significativa. Però aquesta inèrcia festiva contra el reduccionisme no s’ha de valorar com a simple residu històric, sinó com una mena de reacció defensiva enfront de la condició alienada del treball i l’explotació obrera.6 Es tractava, doncs, d’una resistència passiva, en nom de la tradició i el costum, a la implantació del calendari burgès, calculada en uns 14 dies d’observança de festes no declarades de precepte.
Un dels altres canvis advertits en el període esmentat és el lent però indubtable avanç de la implantació del descans dominical, juntament amb certa regularitat en la jornada laboral, especialment a partir de finals de segle. Però, tot i que continuaren observant-se certs ritmes festius, l’aparició del moviment obrer comportà la institució d’un dia anual de lluita per a reduir la jornada laboral, plasmat en la data del Primer de Maig, que va imposar-se en el calendari com a expressió d’una nova força social emergent. Tot i persistir el rebuig a la concepció burgesa del treball, es van anar assumint progressivament les noves categories temporals, així com la capacitat d’utilitzar-les dins del conflicte social en benefici propi de la burgesia.
Entre els anys 1911 i 1936, l’element més destacable fou la consolidació i universalització de la imatge de València com la d’una ciutat festiva, fins al punt de forjar-se el convenciment que l’exuberància festiva constituïa un component climàticament determinant del temperament valencià, convenciment del qual s’extrau la impressió general que la política reduccionista havia tingut pocs efectes a València. A poc a poc, les Falles havien anat conformant-se com a festa major, especialment arran del naixement, el 1928, de la Setmana Fallera i els tres dies de festa. La Setmana Santa i la Pasqua consumien quatre dies no oficials, però a més continuaven celebrant-se el dia de la Nativitat de la Mare de Déu, suprimida l’any 1911, i la festa de la Puríssima, a més de les Festes de Maig, la Vuitava del Corpus, la Fira de Juliol, la revetla de sant Joan, les tirades de caça de l’Albufera o el segon dia de Nadal, que fan un total de deu dies que s’han de sumar al repertori de festes oficials.
Una de les manifestacions que durant el franquisme no va perdre la seua vitalitat fou la de les festes de carrer, que solien celebrar-se els dies laborables. A més, restaven certes festes tradicionals en decadència, que sota el franquisme s’accentuaria o frenaria, segons els casos. Abans del 1936 decaigueren els porrats de sant Antoni, sant Valer i Campanar, i el carnaval s’infantilitzava i es recloïa als salons privats. Alhora, la data de Sant Joan anà perdent rellevància, mentre que el Nou d’Octubre, dia de la mocadorada de sant Dionís, es va revestir d’unes noves connotacions en la línia de la reivindicació valencianista, amb la commemoració de la data de la conquesta de València per Jaume I. Quant a la resta de festes, la de la Mare de Déu dels Desemparats es va transformar en els 15 dies de les anomenades Festes de Maig, i la Fira de Juliol continuà mantenint l’esplendor dels primers anys (des del 1871), no exempt de símptomes de decadència, amb una durada mitjana de 10 dies.
Així doncs, el context que es dibuixa entre el 1911 i el 1936 remet a una situació complexa: algunes festes estan en decadència, d’altres mantenen el seu vigor, i unes poques s’organitzen de manera totalment contemporània segons un programa de festejos centrat en espectacles i diversions de nou encuny, que desenvolupen un cicle complet de dies, el qual, sense interrompre de forma absoluta el ritme laboral, arranca als individus més implicats en l’organització festiva fragments d’un temps teòricament dedicat al treball.
Per tant, aquesta nova dinàmica de la creació festiva implica un canvi decisiu en la visió burgesa de la festa, ja que amb els seus paràmetres es passa de la consideració d’inútil, per improductiva, de la festa tradicional, a la festa entesa com a mercaderia, organitzada i venuda per a consum d’autòctons i turistes. Es manté la tendència a la reducció del calendari festiu, però alhora es creen nous contextos festius concentrats que, sense transformar massa els ritmes productius, arriben a proporcionar guanys a una sèrie de petits industrials de l’oci, així com a comerciants i empresaris del sector de serveis. Es tracta de festes dissenyades per a captar recursos turístics, tot i que la lògica econòmica no explica únicament l’arrelament social i els significats d’aquestes festes. L’exploració d’aquests anys no permet mesurar exactament el nombre de dies perduts a causa de les festes, encara que es pot sospitar que el ritme laboral va anar disminuint significativament, mentre que paral·lelament es va anar consolidant –amb no poques resistències– la consideració del diumenge com a jornada de descans setmanal.
Dins el procés de secularització i racionalització capitalista del calendari, la burgesia va passar de rebutjar la festa a considerar-la des d’un punt de vista utilitari, tant en el sentit econòmic com en l’ideològic i polític. El procés esmentat es va caracteritzar també per certes resistències mentals de les classes populars, en una dialèctica que reflectia les tensions sociopolítiques del moment. El següent paràgraf il·lustra a la perfecció allò que va esdevenir durant el primer terç del segle XX, quan es produeix la transició cap a la festa contemporània, amb la qual es va a trobar el poder franquista a l’hora d’actuar-hi i instrumentalitzar-la en benefici seu:
La tendencia reductora del tiempo festivo se complementaba con este desarrollo específico de la fiesta moderna: durante una serie de días se concentraban espectáculos y diversiones a los que se asistía no tanto para cumplir un ritual tradicional, sino por razones estrictamente individuales. La fiesta moderna es, ante todo, una ocasión para el consumo diversificado del entretenimiento. La participación en ella se basa en una decisión libre y racional, mientras que la asistencia a los actos de la fiesta tradicional viene pautada por la costumbre.7
L’esclat de la Guerra Civil va introduir nous trets en la festa i el calendari, com el fenomen de la uniformització, dogmatització o totalització de la festa, tant a la zona republicana com a la sublevada. D’aquesta manera, es crearen els motles del nou calendari festiu assumit pel franquisme, que paradoxalment va apel·lar al passat tradicional. En acabar la guerra, es va conformar una nova situació, però aquesta sols es pot entendre sobre la base de les característiques estructurals de la festa prèvia al 1936. Amb la totalització festiva que emergeix amb la guerra es planteja la festa al servei exclusiu d’un poder i d’una ideologia, de manera que a partir de I’any 1939 aquesta totalització serà desenvolupada pel nou règim de Franco.
2 UN CALENDARI EN GUERRA
El calendari festiu dels anys compresos entre el 1936 i el 1939 a València està caracteritzat per la desestructuració dels calendaris predominants, tant l’oficial com el viscut, esdevinguda en un context de confusió inherent a la situació revolucionària i bèl·lica. En tot cas, ha de subratllar-se el canvi qualitatiu operat en els rituals i diversions de les gents de València, que adquireixen un marcat accent revolucionari.8 Els espectacles públics més comuns durant la primera meitat de l’any 1936 foren corregudes de bous, concerts de música clàssica, carreres de gossos, boxa, festivals lírics, sarsueles i concerts populars. Tampoc no hi mancaren els espectacles picants com el vodevil, o el cine i el teatre compromesos amb la causa obrera. En aquells mesos es feren nombrosos festivals benèfics organitzats pels partits polítics, especialment per Izquierda Republicana i el PCE, tot i que també destacaren els realitzats per les comissions falleres, per recaptar fons per a la Junta Municipal de Socors, les Milícies Populars i institucions semblants. Tots aquests actes solien acabar amb el cant, puny en alt, de La internacional.
Paral·lelament tingueren lloc uns denominats Festejos al Servei de la Recaptació per a la Guerra, sota la pretensió d’ajudar les necessitats del front; eren molt variats i incloïen manifestacions esportives, artístiques i populars. En realitat, es tractava d’una mena de Fira de Juliol disgregada, ja que la que havia de celebrar-se el 1936 fou interrompuda per l’esclat bèl·lic el segon dia de festa.
Aquests festejos s’acompanyaren de tota una simbologia i seqüència ritual de caràcter revolucionari i obrerista, que va imposar una moda i uns hàbits que impregnaren la