Ensenyar pensament crític. bell hooksЧитать онлайн книгу.

      Ensenyament 1

      Pensament crític

      A la coberta de les meves memòries, Bone Black, hi ha una fotografia que em van fer quan tenia tres o quatre anys. Amb les mans aguanto una joguina feta a l’escola bíblica d’estiu, un llibre amb forma de colom. Sovint faig la broma que la foto es podria titular «Retrat de la intel·lectual infantil»: la meva versió d’El pensador. La criatura de la fotografia mira intensament l’objecte que té a les mans, amb el front arrugat, ben concentrada. Mirant fixament el retrat, la veig pensant. Veig com li barrina el cervell.

      Pensar és una acció. Per a tots els aspirants a intel·lectuals, els pensaments són el laboratori on anem a fer preguntes i a trobar-hi respostes, i el lloc on conflueixen teoria i pràctica. El que impulsa el pensament crític és l’afany de saber, d’entendre el mecanisme de la vida. Els infants tenen una predisposició biològica a ser pensadors crítics. Per damunt de les fronteres de raça, classe i gènere i de les circumstàncies, les criatures entren al món de les meravelles i del llenguatge plens de desig de saber. De vegades en tenen tantes que no paren de fer preguntes: volen saber el qui, el què, quan, on i el per què de la vida. Buscant les paraules, aprenen gairebé instintivament a pensar.

      Per desgràcia, la passió de les criatures per pensar sovint s’estronca quan topen amb un món que només vol educar-les perquè siguin conformistes i obedients. A la majoria, se’ls ensenya des de ben aviat que pensar és perillós. Aquestes criatures, malauradament, deixen de gaudir del procés de pensar i comencen a témer la ment pensant. Sigui a casa, amb uns pares que per mitjà d’un model de disciplina i càstig ensenyen que val més optar per l’obediència que no pas per l’autoconsciència i l’autodeterminació, sigui a l’escola, on pensar de forma independent no és una conducta acceptable i on la majoria dels infants del nostre país aprenen a reprimir el record del pensar com una activitat apassionant i plaent.

      Quan els estudiants arriben a les aules universitàries, la majoria tenen por de pensar, i els que no en tenen solen anar a classe donant per fet que no els caldrà pensar, que l’única cosa que hauran de fer és empassar-se informació i regurgitar-la quan calgui. Als entorns tradicionals de l’educació superior, els estudiants es troben altre cop en un món en què no es fomenta el pensament independent. Per sort, hi ha classes en les quals el docent té per objectiu educar en la pràctica de la llibertat. En aquests entorns, pensar, i, més concretament, pensar de manera crítica, té una importància cabdal.

      Els estudiants no esdevenen pensadors crítics de la nit al dia. Primer han d’aprendre a acceptar el plaer i el poder de pensar. La pedagogia compromesa és una estratègia docent els objectius de la qual són aconseguir que els estudiants recuperin el desig de pensar i fer que aquest desig es faci realitat. El focus central de la pedagogia compromesa és permetre als estudiants de pensar d’una manera crítica. A l’article «Critical Thinking: Why Is It So Hard to Teach?», Daniel Willingham diu que el pensament crític consisteix a:

      veure els dos costats d’un problema, a mantenir una actitud oberta davant de noves proves que refuten idees immadures, a raonar desapassionadament, a exigir que les afirmacions vagin acompanyades de proves, a deduir o inferir conclusions a partir de les dades disponibles, a resoldre problemes, etc.

      En poques paraules, el pensament crític primer de tot implica descobrir el qui, el què, quan, on i el com de les coses —trobar les respostes a aquelles preguntes eternes de l’infant curiós—, i després fer servir aquests coneixements de manera que ens permeti determinar què és més important. L’educador Dennis Rader, autor de Learning Redefined, considera que la capacitat de determinar «què és important» és essencial per al procés del pensament crític. Al llibre The Miniature Guide to Critical Thinking: Concepts and Tools, Richard Paul i Linda Elder defineixen el pensament crític com «l’art d’analitzar i avaluar el pensament amb vista a millorar-lo». També descriuen el pensament crític com el pensament que «es dirigeix, es disciplina, se supervisa i es corregeix a si mateix». Pensar sobre el fet de pensar, és a dir, pensar conscientment sobre les idees, és un component necessari del pensament crític. Paul i Elder ens recorden:

      Els pensadors crítics són clars respecte del propòsit i del tema en qüestió. Posen en dubte la informació, les conclusions i el punt de vista. Procuren ser clars, concrets, precisos i coherents. Volen anar més enllà de la superfície, ser lògics i justos. Apliquen aquestes aptituds quan llegeixen i escriuen i també quan parlen i escolten.

      El pensament crític és un procés interactiu, un procés que demana participació tant del docent com de l’estudiant.

      En totes aquestes definicions se sobreentén que per al pensament crític fa falta discerniment. És una manera d’abordar les idees amb el fi de comprendre’n l’essència, les veritats subjacents, i no tan sols la veritat superficial, que potser és la més visible i òbvia. Una de les raons per les quals el desconstruccionisme va fer furor en els cercles acadèmics és que instava a pensar llargues estones, amb concentració i esperit crític; a desfer el bagatge; a aprofundir més enllà de la superfície; a treballar pel coneixement. Si bé és possible que molts pensadors crítics trobin que l’acompliment intel·lectual o acadèmic ja fa aquesta funció, això no vol dir que els estudiants vulguin de manera universal i inequívoca aprendre a pensar amb esperit crític.

      De fet, la majoria dels estudiants s’oposen al procés del pensament crític: se senten més còmodes amb un aprenentatge que els permeti mantenir una actitud passiva. El pensament crític demana que totes les persones presents a l’aula s’hi impliquin. Els docents que s’esforcen a ensenyar a pensar amb esperit crític sovint se senten decebuts quan topen amb la resistència dels estudiants. Tanmateix, quan l’estudiant adquireix l’habilitat de pensar de manera crítica (normalment són la minoria els que l’adquireixen, i no pas la majoria), és una experiència d’allò més enriquidora per a totes dues bandes. Quan ensenyo als estudiants a ser pensadors crítics, espero poder compartir amb el meu exemple el plaer de treballar amb les idees, de pensar de manera activa.

      Tenir la ment oberta és essencial per al pensament crític. Sovint parlo d’obertura radical perquè, després d’haver passat tants anys en entorns acadèmics, se’m va fer evident que era massa fàcil aferrar-se als punts de vista propis i defensar-los, i al mateix temps descartar altres perspectives. En bona part, la formació acadèmica empeny els professors a donar per fet que sempre tenen «raó». Per contra, afirmo que el professor ha d’estar obert i disposat a admetre que hi ha coses que no sap. Si hi ha un compromís radical a tenir una actitud oberta, es manté la integritat del procés del pensament crític i el seu paper central en l’educació. Aquest compromís demana molt de coratge i d’imaginació. A From Critical Thinking to Argument, els autors Sylvan Barnet i Hugo Bedau recalquen: «El pensament crític ens demana que fem servir la imaginació, que vegem les coses des de perspectives diferents de la nostra i que prevegem les possibles conseqüències de la nostra posició». Per tant, el pensament crític no tan sols exigeix un esforç dels estudiants, sinó que també demana del professor que demostri amb l’exemple que aprendre de forma activa implica que no tots nosaltres podem tenir sempre raó, i que les formes del coneixement canvien constantment.

      L’aspecte més estimulant del pensament crític a l’aula és que apel·la a la iniciativa de tothom i convida activament els alumnes a pensar amb passió i a compartir idees amb fervor i ment oberta. Quan, a l’aula, tant el professor com els alumnes reconeixen que tenen la responsabilitat de crear una comunitat d’aprenentatge conjuntament, és quan aprendre té més sentit i és més útil. En una comunitat d’aprenentatge així no hi ha fracàs. Tothom hi participa i comparteix tots els recursos que facin falta en un moment determinat per garantir que ens n’anirem de l’aula sabent que el pensament crític ens empodera.