Ensenyar pensament crític. bell hooksЧитать онлайн книгу.
ensenyat que quan els alumnes aprenen a pensar amb esperit crític, ells mateixos, per voluntat pròpia, canvien de punt de vista, i que només ells saben si aquest canvi els fa millors o no.
Com que no hi ha hagut una transformació radical de l’educació des dels fonaments, l’educació com a pràctica de la llibertat encara és una pedagogia que només acceptem els qui optem per concentrar els esforços en aquesta direcció. Volem ensenyar de maneres que fomentin l’interès per la democràcia i la justícia. Les intervencions radicals en educació, que han contribuït a posar fi a moltes pràctiques discriminatòries per mitjà de la creació de contexts diversos per a l’aprenentatge sense biaixos, han estat molt atacades per la cultura del dominador; per això, l’impacte d’aquestes intervencions ha minvat. Al mateix temps, molts pensadors «radicals» sovint prediquen una teoria radical i després porten a terme una pràctica convencional beneïda per la cultura del dominador. Sens dubte, les recompenses que rep la jerarquia educativa dominant afebleixen els esforços per resistir i transformar l’educació. Tenint en compte que l’alliberament és un procés continu, hem d’aprofitar totes les oportunitats per descolonitzar la nostra ment i la dels nostres estudiants. Malgrat els greus contratemps, hi ha hagut, i continuarà havent-hi, canvis constructius i radicals en la manera com ensenyem i aprenem mentre, amb la ment «centrada en la llibertat», ensenyem a transgredir i transformar.
Ensenyament 5
Integritat
Al llarg de la història de l’educació als Estats Units, tant en el sistema d’escoles públiques com en l’educació superior, la política patriarcal, supremacista blanca, capitalista i imperialista ha condicionat les comunitats d’aprenentatge, cosa que ha afectat la manera com s’ha presentat el coneixement als alumnes i el tipus d’informació. Fins tan sols fa uns vint anys no s’ha qüestionat de forma radical el que ensenyem i com ho ensenyem. Fa tant de temps que l’educació, entesa com una eina de colonització que serveix per ensenyar als alumnes a ser lleials a l’statu quo, és la norma acceptada, que no se’n pot culpar l’enorme cos d’educadors i educadores, que simplement han ensenyat tal com els van ensenyar a ells. Sempre que un infant preguntava «Si els indis americans ja eren aquí abans que arribés Colom, com és que Colom va descobrir Amèrica?», hi devia haver professors que dubtaven, que veien clarament que bona part del que ensenyaven tenia per objectiu refermar la política del patriarcat capitalista, supremacista blanc i imperialista.
Forçant l’educació a ser l’instrument de la colonització massiva, la cultura del dominador bàsicament va convertir l’aula en un espai sense integritat. No tot l’aprenentatge estava esbiaixat en la direcció de l’statu quo, però la major part sí, sobretot a les escoles primàries. Havent après a creure en la superioritat de l’imperi, dels Estats Units, de la raça blanca i del sexe masculí, quan la majoria dels alumnes de l’educació obligatòria arribaven als centres d’ensenyament superior, l’adoctrinament ja havia arrelat. Una de les grans revolucions dels darrers cinquanta anys ha estat el fet que els educadors han qüestionat aquests biaixos. La major part d’aquesta reflexió va començar als anys seixanta, quan els defensors del poder negre militant van desafiar la manera com es distorsionava l’ensenyament de la història i la literatura per tal que les persones negres interioritzessin l’autoodi. A partir de la dècada dels anys cinquanta, la lluita pels drets civils va fer que les persones negres conscienciades posessin en dubte la manera com s’ensenyava qui érem, la història de les persones negres. En moltes famílies negres, els pares explicaven als seus fills relats de la nostra història i del nostre passat molt diferents del que ens deien els professors blancs supremacistes. Recordo que els primers anys d’institut preguntava als professors per què no llegíem mai literatura d’autors negres. Em deien que no n’hi havia, d’escriptors negres. Un dia que vaig anar a la classe amb una llista d’autors negres que m’havien donat els pares, em van dir que les obres d’aquests autors no eren «alta» literatura, que eren inferiors i no valia la pena ensenyar-les. En aquells temps, ningú del sistema educatiu no posava en dubte la manera com el pensament supremacista blanc determinava la docència.
Tot i que la major part del professorat, sobretot del blanc, només seguia les normes, ensenyant tal com els havien ensenyat a ells, la falsedat i els deplorables biaixos que impregnaven la seva docència eren profundament perjudicials per a tots els alumnes. La discriminació de gènere, estretament relacionada amb la formació religiosa que rebíem, era reforçada tant a l’escola com a casa. Mentre que el pensament racista sovint era qüestionat pels pares, la majoria no deien res respecte de la informació que els fills rebien a l’escola. És indubtable que la mentalitat racista interioritzada influeix en la manera com la majoria de les persones negres ensenyen i fan de pares. I la majoria de les persones negres han estat colonitzades, els han ensenyat a acceptar i sostenir la supremacia blanca. Podia passar que persones negres que van participar en les marxes pels drets civils per protestar contra el racisme blanc, a casa, defensessin la supremacia blanca des del punt de vista estètic, ensenyant als seus fills a valorar la pell clara i a menystenir la pell fosca. Bona part d’aquest racisme interioritzat es fomentava i s’alimentava en els entorns educatius.
El racisme tan sols és un dels sistemes de dominació que ha estat perpetuat i mantingut pels educadors. De la mateixa manera que a l’institut em deien que no hi havia escriptors negres, durant els anys que vaig estudiar en un college d’elit em van ensenyar que les dones no podien ser «grans» escriptores. Sortosament vaig tenir una professora blanca que ens va ensenyar a detectar els biaixos patriarcals i a desafiar-los. Sense la seva aportació contrahegemònica, a quantes dones ens haurien fet miques els anhels d’escriure, quantes hauríem acabat el grau pensant: per què he d’intentar-ho si no seré mai una bona escriptora?
Fins no fa gaire, pràcticament tots els professors tenien un paper fonamental en els aspectes distorsionadors de la cultura del dominador (sexisme, racisme, homofòbia, etc.), en reforçar-ne, fomentar-ne i mantenir-ne els biaixos. Per tant, la major part de les aules no eren entorns en què s’ensenyés als alumnes de manera que l’honestedat i la integritat fossin essencials. I, malgrat les intervencions, moltes aules no han canviat. No poden canviar si els professors no estem disposats a admetre que, per ensenyar sense biaixos, cal que la majoria de nosaltres tornem a aprendre, que tornem a ser alumnes. Al college on treballo, un professor blanc de sociologia s’enorgullia de dir als alumnes al començament del curs que se centraria en la classe (social) i no pas en la raça o en el gènere. Probablement volia dir que, com la gent d’esquerres d’abans, es limitaria a centrar-se en l’economia, tal com li havien ensenyat de fer. Potser no volia que els alumnes analitzessin la infinitat de maneres com la raça i el gènere determinen el concepte de classe a la nostra societat. O podria ser que, seguint la típica mentalitat supremacista blanca i patriarcal, estigués convençut que la raça i el gènere realment no afectaven les relacions de classe. Amb aquest anunci tan autoritari aconseguia fer callar els alumnes i evitar que fessin mai preguntes.
No sabrem mai fins a quin punt la traïció a la integritat per mitjà del biaix en l’educació ha estat, i continua sent, nociva en l’aspecte psicològic. Les crítiques contemporànies dels biaixos que conformen l’educació, la manera com aprenem el que aprenem, han estat la intervenció radical que ha fet possible restablir la integritat a l’aula. Hi ha integritat quan hi ha congruència o acord entre el que pensem, diem i fem. Essencialment, aquest terme significa enteresa, totalitat. A The Six Pillars of Self-Esteem, Nathaniel Branden el defineix així: «La integritat és la conjuminació d’ideals, conviccions, criteris, creences... i conducta. Quan la nostra conducta és congruent amb els valors que professem, quan concorden els ideals i la pràctica, tenim integritat». A l’aula se’n parla poc o gens, de la integritat. Malauradament, molts professors i alumnes pensen que el concepte d’integritat és antiquat i que no té gaire sentit en un món en què tothom s’esforça per triomfar. I, tanmateix, quan els alumnes aprenen en un context sense integritat és probable que interioritzin el que la psicoanalista Alice Miller anomena una «pedagogia verinosa».
En totes les institucions educatives d’avui dia hi ha professors que han respost d’una forma constructiva a la crítica dels biaixos canviant el programa i optant per ensenyar respectant la diversitat