Joan Fuster i el periodisme. Josep Lluís Gómez MompartЧитать онлайн книгу.
que deia que ja havia contestat en una pregunta anterior, i una tercera persona que ens advertia que gairebé no havia llegit articles de premsa de Fuster però sí assaigs. Per tant, tenim 120 respostes vàlides distribuïdes d’aquesta manera: 80 (66,6%) són respostes molt curtes (una línia); 32 (26,6%) són mitjanes (un parell de línies), i 8 (6,6%) són llargues, de les quals 4 extenses (de 4 a 9 línies).
Les respostes curtes van des d’aquelles que qualifiquen els articles periodístics amb alguns adjectius molt favorables fins aquelles altres que breument expliquen el perquè de la satisfacció. En el primer cas, aquestes són les paraules –algunes de les quals les repeteixen diferents persones– que s’empren: «articles de qualitat», «molt bons», «excel·lents», «brillants», «modèlics», «lúcids», «punyents», «estimulants» i «esplèndids». També els qualifiquen d’«interessants», «interessants en la forma i en el fons», «magnífics en quantitat i qualitat»; o així: «imprescindibles, per intel·ligents», «imprescindibles per a periodistes i escriptors» i «per conèixer el país». Altres persones hi remarquen que «són encara indispensables», perquè «són ben actuals» o «d’una enorme actualitat». Però també hi ha persones que opinen que són «aguts, innovadors, compromesos», «frescos, incisius, erudits, directes» o «incisius, intel·ligents, necessaris». Perquè «miren d’una manera ben original els temes tractats», diuen, i, a més d’intel·ligents, són «valents, agosarats, punyents» o «sempre llampants i encara ben llegívols».
Dit amb altres paraules, els articles de premsa de Fuster, que «són assaig literari» i «un reflex de la seva figura», «eren una proesa en les seves condicions» o «una delícia per a la intel·ligència», i «tenen plena vigència perquè estimulen reflexions sobre la societat actual». L’audiència construïda de Fuster considera que són «els articles d’un mestre», «del millor de l’articulisme», d’«un excellent columnista».
En les respostes una mica més llargues, sovint s’amplien les valoracions sobre els articles de Fuster i també s’argumenten certes expressions: «Solen ser textos molt ben argumentats que sempre suggereixen punts de vista crítics i alternatius. Fins i tot, de vegades el tema acaba sent un pretext»; «són tan estilísticament expressius i precisos, tan substanciosos i, en conjunt, tan valuosos, com els seus llibres. Que s’hi troben, en definitiva, algunes mostres del millor Fuster». Per això, «mereixen una lectura reposada ara que no estan mediatitzats per la urgència política del moment», atès que «és un estil de pensament difícilment repetible en temps de correcció política i autocensura». Tanmateix, tres persones resulten menys elogioses, ja que pensen que «són reflexions amb molt de calat encara que a vegades amb massa apriorismes» o que «els articles foren guanyant bel·licositat cap al final dels setanta. Això feia que es perdera un poc la lleugeresa i gràcia que tenen alguns comentaris seus com ara els que recollí a Contra Unamuno y los demás». I també que «va escriure massa en premsa, i això dona un resultat desigual. Però en general són excel·lents».
En canvi, altres persones observen l’aportació que representen els textos periodístics de Fuster: «obren portes al coneixement i perspectives a la pràctica diària de viure»; «són un mestratge que no caduca, ben al contrari, eren bons llavors i ara guanyen». Per això assenyalen altres persones: «n’aprens molt a l’hora de reflexionar sobre qualsevol tema» i «són una aportació cabdal a la cultura catalana, escrits sempre amb una mirada independent i intel·ligent». Perquè Fuster, diu una altra, «era capaç, en un espai breu, d’illuminar qüestions literàries, culturals i polítiques que havien passat desapercebudes o que havien acumulat interpretacions rutinàries».
Periodistes i escriptores o escriptores destaquen algunes particularitats dels articles de Fuster relacionades amb el seu camp de treball: «tenen una gran qualitat periodística i literària»; esdevenen «una peça indispensable del patrimoni literari i periodístic català»; «són un model de bona prosa periodística, i que inciten a la reflexió» o són «un model per a periodistes, una guia per als valencianistes». Un altre enquestat rebla: «la mostra més brillant dels articles periodístics que he llegit». Perquè els articles de Fuster «són una incitació a pensar i a impugnar, que és una manera d’emancipar el teu pensament. Imprescindibles per a periodistes i escriptors». Tal vegada, per aquestes característiques, «han creat una escola que és distingible des de [Ramon] Barnils a [Vicent] Partal, passant per [Francesc] Viadel, [Marta] Rojals i tants d’altres». En definitiva, «Joan Fuster es mostra com un excel·lent comunicador. Construeix els articles amb habilitat i els condimenta amb ironia i erudició expressades en llenguatge planer». En aquest sentit, per a un professor català de Periodisme:
l’articulisme de Fuster combina dos aspectes que no són gens fàcils de trobar: uns textos que traspuen compromís polític, que desenvolupen un ideari polític amb voluntat no només de conscienciar sinó d’articular proposta política; però, alhora, són articles molt ben escrits, amb un llenguatge refinat, amb un ús molt acurat de les tècniques pròpies del periodisme d’opinió que els converteixen en textos d’una alta qualitat.
Entre les respostes prou llargues, que en part recullen alguns aspectes ja esmentats abans, triem aquelles que palesen no només un bon coneixement de l’autor, sinó també les característiques reeixides que han tingut major impacte en els receptors. «Eren articles brillants, sempre intencionats, irreverents, ben escrits, sustentats en lectures i reflexió, provocadors per fer-se llegir, però profunds, peces que aguanten en general el pas del temps… Articles, diria, adreçats contra la immensa estupidesa que predomina en aquest món». Perquè Fuster «va saber connectar amb un públic lector desitjós de llegir el seu pensament. Va interpretar les aspiracions d’un ampli sector de valencianes i valencians que pensaven que era possible un altre País Valencià, més modern, més europeu…». Fuster «té un estil propi, una escriptura clara i directa, sense deixar de ser culte en el seu llenguatge i coneixement, i que té molta habilitat per argumentar i/o qüestionar tòpics o llocs comuns, sempre amb un to burleta o irònic». I això fa, assenyala la mateixa persona, «que alguns articles seus, malgrat haver estat escrits fa més de 30 o 40 anys continuen sent prou actuals, la qual cosa palesa un pensament profund i un punt de mira fi i subtil». Un altre enquestat ho rebla així: «No solament són el reflex d’una visió del món, una mirada a l’actualitat del seu moment històric, sinó que tenen l’empremta de la perdurabilitat».
Per acabar, reproduïm dues respostes llargues que contemplen i alhora complementen gran part de les valoracions fetes per l’audiència construïda d’aquesta recerca. Així s’expressa un catedràtic de Filologia, nascut a Mallorca:
Va saber donar un caire molt personal i atractiu al seu compromís ètic i polític d’intel·lectual, pel seu estil, per una ironia relativitzadora, pel seu posicionament escèptic ensems que fidel a la seua militància ideològica, per la seua conjunció experta de periodisme i literatura. Heretà de les generacions anteriors (la modernista i la noucentista) el conreu de l’assaig breu, com el gènere literari més apte per a pronunciar-se públicament, fent servir la premsa, i incidir socialment. En els articles de Fuster el gènere assoleix un rang de mestratge i alhora es fa admirar pel seu ample ventall d’interessos i temes.
Per la seva part, un catedràtic d’Història valencià ho explica d’aquesta manera:
Fuster no feia una gran distinció entre escriure un article periodístic o una pàgina d’un llibre. De fet, molts dels seus llibres tenen el seu origen en articles periodístics, fins i tot alguns dels més emblemàtics com Diccionari per a ociosos. Això mateix s’estén al seu diari, que no és un diari personal, íntim, sinó un calaix on abocava idees i reflexions que podia publicar tant en aquest format, com desenvolupar posteriorment en versions més elaborades en forma d’article periodístic, el qual, al seu torn, podia acabar finalment com a part d’un llibre. Tant per qüestions de supervivència –les col·laboracions en la premsa van ser durant gran part de la seu vida l’única font d’ingrés amb què comptava–, com per pròpia convicció, els articles periodístics no són un apartat menor en l’obra de Joan Fuster, sinó que constitueixen un capítol central de la seua producció literària.
7.