Atrapa la llebre. Lana BastašicЧитать онлайн книгу.
amb l’altra. A ella, evidentment, ni tan sols li calia un interlocutor, només unes orelles per buidar-se del tot, com un animal abans de ser dissecat. Va dir «ell». Per primer cop després d’aquell dia horrible a l’illa.
—Jo no ho recordo —va començar—, era massa petita. Però la mama m’ha explicat aquesta història milers de vegades. Érem a no sé quin museu, l’Armin tenia set o vuit anys, em sembla. No ho sé. El cas és que va aixecar un dit i va tocar el quadre. Així... amb tot el dit sobre el quadre, saps? I de sobte es va armar un sidral, va saltar l’alarma, els guàrdies corrent amunt i avall... Els meus pares estaven terroritzats.
No sabia què dir. De fet, què podia dir ningú en un moment així? La guineu ja havia fugit del pati, jo no tenia cap esperança de capturar-la. Les paraules, tot d’una, em semblaven falses, gastades, com el maquillatge escrostonat a la cara arrugada d’alguna vella.
—Però el que importa és que la Llebre hagi tingut el seu epíleg —va dir, i va arronsar les espatlles, segellant tota aquesta història sobre la mort, la poesia i els quadres protegits. Tornava a ser la noia senzilla, la que no anava a buscar el nou als exàmens, la que preferia beure’s una cervesa i no fer-se la llesta. Una noia rossa amb plantofes de plàstic que era perfectament capaç de fer broma sobre la mort d’un conill que, ho recordo amb claredat, havia arribat a estimar més que a la gent. Una noia que no sabia que Viena està inflada com un cadàver, i que no parlava del seu germà. La musa fràgil, ximpleta, d’algú. Jo no la podia suportar.
Li vaig dir que ja era tard i que ja era hora d’anar-me’n a casa. Segur que la seva mare se n’havia anat al llit. Em va mirar uns instants, els seus ulls serpentejaven per la meva cara com si, observant-me durant prou temps, jo m’hi pogués repensar. Quedar-me, beure’m el seu vi, escriure-li un poema; ella només havia de portar les regnes. Quan es va adonar que jo estava realment decidida a anar-me’n a casa, el seu esguard va lliscar pel meu rostre com el llençol d’una estàtua. Va anar fins a la porta, la va obrir de bat a bat i va dir, em sembla, n’estic pràcticament segura, encara que ella més endavant ho negarà:
—Ves, ves a prendre pel sac.
Em vaig acabar el vi, o el que fos que hi havia en aquell got, i vaig sortir de l’habitació de la Lejla. Vaig arribar a casa de seguida, així que vaig continuar pel carrer com si no hagués reconegut el portal de casa meva. Vaig caminar molt, i vaig sentir els grills entre els matolls descuidats, i em vaig preguntar on s’havien amagat els talps aquella nit i si seria cert el que es deia sobre les grans serps verinoses de vora el riu. Vaig caminar fins que totes les esglésies havien tocat les campanes cinc cops i, em sembla, fins molt després. Vaig caminar fins que, dotze anys més tard, vaig arribar al parc de St. Stephen’s Green, a Dublín, em vaig treure el telèfon de la butxaca de la gavardina i vaig dir el seu nom. Sí, em refereixo al teu nom. Llavors em vaig aturar.]
1 Les frases són del llibre Putopisi, que podem traduir com Diaris de viatge, de l’escriptor Miloš Crnjanski (Čsongrad, Hongria, 1893 - Belgrad, 1977). (N. del t.)
2 Un dels cantautors de més èxit de l’antiga Iugoslàvia, encara en actiu. (N. de l’a.)
2
Vaig entrar al pis amb les mans buides. Havia de comprar una cortina nova. I alguna cosa més que havia oblidat. A l’entrada m’esperaven les seves plantofes grises. Una tenia la sola trencada. S’obria i es tancava amb cada passa com si tingués alguna cosa a la punta de la llengua i no fos mai capaç de recordar què. Havien estat el regal pels trenta-cinc anys d’en Michael, aquestes plantofes. Aquell any també li vaig regalar un vinil. No recordo quin. Vam comprar un pastís red velvet i vam fer la broma que anant cap al pis ens cauria. Ens vam aturar davant d’una farmàcia que era coneguda només perquè un personatge literari hi havia comprat sabó feia més de cent anys.
—I si ens casem? —em va preguntar en Michael.
—No siguis ridícul —vaig respondre. Vaig obrir la capsa i vaig enfonsar el dit a la massa esponjosa i freda del pastís vermell. Era deliciós—. Per molts anys —li vaig dir. I en això va quedar, la idea del matrimoni la vam llençar davant d’aquella farmàcia com una pastilla ineficaç. La mare va deixar de preguntar al cap d’uns anys. Ens va visitar només un cop. Va dormir amb mi al llit gran mentre en Michael es rebregava al sofà. Es llevava a les set del matí i començava a fer renou a la cuina. Ja sabia què pensava, ella: que la posava en evidència davant del món sencer. Tot Irlanda tindria notícia que la meva mare no m’havia ensenyat a netejar. I també sabia el que pensava en Michael: es mirava el seu cos enorme i es preguntava si devia ser genètic. Sempre havia estat grassa, però després de la mort del pare va aconseguir deformar-se del tot. Vaig pensar en els seus cabells rossos que em queien a la cara quan m’acotxava a les nits. Ara se’ls recollia en uns quants flocs fins al voltant de les galtes grosses, que s’ajuntaven amb el coll. Recordo el que em va dir en Michael:
—La teva mare té uns ulls molt bonics.
Era l’única floreta que se li podia dir. I jo el vaig odiar per això. Volia abraçar la meva enorme mare i apartar-la de la seva vista.
Em vaig sentir alleujada quan se’n va tornar a casa. Es va comprar una gerra immensa amb un trèvol estampat, encara que no bevia mai cervesa, i un cendrer amb la bandera irlandesa, encara que no havia fumat mai. Es va asseure a l’avió i va tornar a Bòsnia. Al cap d’un temps va deixar de trucar. En Michael i jo vam tornar a la normalitat. Ell, a escriure codis; jo a traduir. Ningú va tornar a esmentar mai el matrimoni ni la meva mare.
El nostre primer clau va durar uns cinc minuts. Ell anava begut, jo estava cansada, i el seu gos guinyolava al passadís. A fora els dublinesos cridaven borratxos. En Michael es va adormir tan bon punt va llençar el condó. Jo vaig anar al bany a rentar-me. Era el primer cop que anava al seu pis. Després va esdevenir el nostre pis, i també el meu pis, encara que en realitat no ha estat mai ni una cosa ni l’altra: pertanyia a una irlandesa rabassuda de seixanta anys i escaig que flirtejava amb en Michael i que a mi m’ignorava. Però aquella nit, després de cinc minuts de sexe, encara era només el seu pis. No en coneixia els racons, i em clavava cops als dits dels peus. Al bany, vaig obrir l’armariet darrere el mirall i vaig trobar prou analgèsics per adormir un cavall. Les migranyes d’en Michael. Més endavant les coneixeria. El doctor li dirà que no s’estigui tant de temps davant de l’ordinador. Nosaltres esclatarem a riure. Però aquella nit allò eren un munt de pastilles d’un paio que havia conegut la nit abans. Me n’he anat al llit amb un ionqui dels narcòtics, vaig pensar. Tot això l’hi confessaré més endavant, després de la quarta o la cinquena cita. Per a ell serà la cosa més divertida del món.
Quanta estona vaig estar-me al bany? Hi havia un aneguet de plàstic enganxat en una rajola. A l’aigüera hi havia tot de pèls vermells. Em feia mal a l’entrecuix. Em vaig prendre dues de les seves pastilles i vaig agafar prestada una tovallola. Pensava que la nit aniria millor, tot feia pensar-ho. Un paio intel·ligent. Llegit. Profund. Una mica estrambòtic. Li agrada Cohen. Després tot havia durat cinc minuts, i el paio intel·ligent s’havia clapat de seguida. Em vaig asseure al vàter aliè, sense saber que un dia seria el meu, i vaig pensar en tots els dublinesos amb qui havia dormit des que hi havia emigrat. Em van passar pel cap tots aquells condons. Una petita piscina de genètica irlandesa malbaratada. Com havia acabat amb aquells paios? Tal com va anar amb aquells, anirà amb aquest, vaig pensar. Sortiré del bany i trucaré a un taxi. No li he donat el meu número, no em donarà la tabarra.
Hi havia una pila de roba bruta seva damunt la rentadora. Vaig agafar d’aquella llodriguera una samarreta amb la cara de Darth Vader i me la vaig acostar. Era enorme i feia pudor d’haixix. La vaig tornar al pilot i vaig sortir del bany, decidida a vestir-me i trucar a un taxi. Només vaig trobar els texans i un mitjó. El seu gos em seguia atentament, com si no fos la primera que vagava per aquell pis a la recerca de la sortida. Buscava la brusa a la saleta d’estar, on llavors hi havia una altra taula, abans de la que hi vam posar