Un cor massa gran. Eider RodriguezЧитать онлайн книгу.
de la seva vida monòtona, però en Ramon no s’hi va voler endinsar: tenia aquells rampells narcisistes de les persones solitàries, potser perquè no tenia a mà ningú més per estimar fora d’ell mateix.
—Almenys, no t’has avorrit. Has fet coses. T’ho has passat bé. Has donat feina a uns quants. Has portat al món una filla meravellosa. —Ell no esmentava gairebé mai la Madalen, cosa que desconcertava la Ixabel.
—Hem. Ella sí que és bona, no com nosaltres.
Van creuar un somriure fatigat, i en aquell somriure hi havia lloc per a la culpa i el perdó de tots dos, o això li va semblar a la Ixabel en aquell moment. Després d’un silenci llarg, ell va afegir:
—Ja no puc recordar què era el que desitjava.
La doctora que va donar-li l’alta no xerrava gaire: tenia els conductes obstruïts, el cor no podia fer-hi gran cosa. I, tot agafant-se les arracades de perles, va dir per acabar:
—Aprofiti aquest estiu estranyament llarg.
En Ramon la va escoltar sense fer ni un gest i, al final, com si el posseís un bon record, va somriure.
Era tan digne com salvatge, i ella sabia que també calia ser així per estar al seu costat, i per això no els va preguntar res, ni a la doctora ni a ell.
Estava ajudant-lo a vestir-se amb la seva roba, assegut a la cadira i ja sense la bata de l’hospital, quan en Ramon la va agafar per la cintura. A la Ixabel va semblar-li que ho feia per poder posar-se dret, però, quan va intentar ajudar-lo, la va atraure cap a ell i es va quedar mirant-li aquells pits opulents. La Ixabel va respirar profundament, va posar-li les mans al clatell i va començar a gronxar el cos i a fregar-li el nas amb els pits a cada moviment.
En Ramon, amb els ulls tancats, obria i tancava els llavis.
Van parar quan els del costat van canviar de canal. La Ixabel va ajudar-lo a cordar-se la camisa i calçar-se. Però, com passa amb les plantes de la floristeria, allò que estava dret i vigorós va decaure i perdre força quan va arribar a casa.
La Ixabel passava tota la jornada laboral a casa d’en Ramon. Va treure del balcó les ampolles buides i les plantes seques, va regar el llimoner i hi va col·locar la taula petita de la sala d’estar i dues cadires, per quan fes sol. Des d’allà a dalt, la ciutat semblava un rusc, amb cel·les hexagonals i tot. Va netejar tots els vidres de la casa. Va cuinar per a tots dos el menjar de malalt que pactaven. Va tornar les millors ampolles de vi que s’havia endut de la casa d’en Ramon, però només en van obrir una. Va reparar la fuita del lavabo.
—Qui m’hauria dit a mi... —va dir la Ixabel entrant a l’habitació amb la clau anglesa a la mà.
Ell no va tornar-li la mirada. Ho feia sovint i, tot i que hi estava acostumada, cada vegada la trasbalsava comprovar com n’era de fràgil aquell equilibri que havien aconseguit.
En Ramon es quedava al llit fins al migdia, escoltant la ràdio. La Ixabel l’havia d’animar perquè s’aixequés. El trajecte entre l’habitació i la sala d’estar cada dia que passava se li feia més penós. A mesura que necessitava més i més la Ixabel, s’anava tornant més i més desagraït, però ella se sentia massa superior per no poder suportar aquell menyspreu. L’acompanyava fins a la butaca, engegava el televisor i dinaven l’un al costat de l’altra. En aquells moments, de vegades rebia missatges de la Madalen preguntant pel pare i explicant coses del seu dia a dia. La Ixabel n’informava en Ramon i mirava d’establir un diàleg a tres:
—La Madalen pregunta que com t’has despertat avui, i ja li he dit que bé; diu que li continua fent mal el queixal, em sembla que li demanaré hora al dentista. Pregunta si estàs mirant Saber y ganar. Que recordis que diumenge mirareu plegats el partit.
En Ramon va continuar mirant la televisió amb la tranquil·litat que la Ixabel ja contestaria les preguntes per ell. Al llarg de totes aquelles setmanes, no se li va acudir res per dir. Res de res.
La morfina li provocava ganes de vomitar. Després de cada ranera, empal·lidia i les mans se li posaven rígides. Ella li posava la mà al front i ell l’hi agraïa. Per calmar-li la sensació de sequedat de la boca, li donava bastonets amb gust de llimona; en Ramon els xuclava durant uns moments; després els escopia i la Ixabel els recollia de terra sense manies.
La Ixabel es va acostumar a despertar-se als matins sense l’Iñaki al costat. Com que tornava de passejar el gos a l’hora d’esmorzar, van haver de començar a fer sols allò que fins aleshores havien fet plegats. Van començar a prendre menjar baix en greix i sense sal, gall dindi i conill en comptes de vedella i pollastre, i cuinaven per a tres, de manera que l’endemà li duia a en Ramon el sopar fet.
—Avui gairebé no ha menjat. Qualsevol dia obriré la porta i me’l trobaré sec. Em fa por.
La meitat del carro del supermercat anava ple de pinso per al gos. Quan anaven a passejar per la platja, era l’Oso qui els guiava, i es van acostumar a reparar els desperfectes que provocava, fos jugant amb un altre gos o fos perquè havia descobert el plaer de rosegar el farciment dels coixins. Tot i que durant el dia el deixaven fora de casa, a la nit el feien entrar i anava a arraulir-se als peus de l’Iñaki, al sofà. Poc després, va aconseguir que el deixessin dormir als peus del llit. Quan la respiració ronca de l’Oso no la deixava dormir, la Ixabel es llevava i se n’anava a l’habitació de la Madalen. Des que havien dut el gos a viure amb ells, havien deixat d’anar al cinema i havien recuperat el vell costum de sortir a caminar per la muntanya.
D’un dia per l’altre, en Ramon va començar a morir-se més i més de pressa. Primer, va perdre la gana. Després, les forces per aixecar-se del llit. La Ixabel l’obligava a dutxar-se amb l’excusa que li anava bé per a la circulació, i quan l’home sortia de la dutxa, ella l’estava esperant amb la tovallola preparada. De vegades, ella mateixa es commovia de ser capaç de fer aquelles coses; mai no s’ho hauria imaginat, però cuidant-lo a ell aprenia a estimar-se. No era més que pell i os, però el seu cos encara conservava el record de temps passats, aquella bellesa que la malaltia no havia pogut vèncer del tot, un bon membre i una tofa de pèl com a epicentre del conjunt.
Un dia, en sortir de la dutxa, el va fer seure en una banqueta i li va tallar els cabells i les ungles. Tot i que ja passava dels cinquanta, gairebé no tenia cabells blancs, però tampoc no li quedava rastre d’aquella cabellera negra i brillant que havia lluït quan era jove. En aquell moment, ja havia deixat de parlar, al llarg del dia ja no balbucejava més enllà de tres o quatre paraules, i totes per renegar. Aquell dia, però, va pronunciar una frase llarga just en el moment que la Ixabel engegava l’assecador. Quan el va apagar per sentir què deia, ja havia acabat. Li va semblar que havia pogut rescatar un «gràcies», però va reprimir la temptació de preguntar-li què havia dit, no fos cas que contestés de mala manera; així doncs, va tornar a engegar l’assecador sentint-se en pau amb aquella suposada mostra de gratitud.
Va morir el dia que el van tornar a hospitalitzar. La Ixabel havia demanat una ambulància i van fer el trajecte agafats de la mà. La Madalen va arribar de Bordeus a temps d’acomiadar-se. Vint anys després, tornaven a estar junts, però un d’ells era ja cadàver. La Madalen, tot plorant, li va ficar les mans pel coll de la bata fins al melic i es va quedar així, estirada damunt seu, mentre la Ixabel li acariciava els cabells.
—Pare —deia la Madalen—. Pare —va anar repetint un cop i un altre, conscient que era una paraula a punt de caducar i que l’assaboria per últim cop.
Les infermeres van fer desaparèixer discretament tota l’enginyeria que havien desplegat per salvar la vida d’aquell home. Quan va quedar despullat de metalls, tubs i agulles, la Ixabel el va mirar per últim cop: semblava un dels del bàndol dels bons, mort a la guerra massa jove. Li va pentinar el serrell i li va plegar bé el llençol a l’altura del pit.
L’Iñaki les esperava al passadís. Mentre abraçava la Madalen, la doctora se’ls va acostar:
—Ha lluitat fins al final —va dir—. Però no hi havia res a fer. Heu estat amb ell fins al seu últim alè, i a més ho heu fet tot molt bé.