El pes de la neu. Christian Guay-PoliquinЧитать онлайн книгу.
un dia, em van explicar que no em podien esperar. Era el moment d’anar a caçar. Hi havia famílies que ja eren al bosc. L’electricitat no tornava i havien d’assegurar les reserves de menjar abans de l’hivern.
Marxem al campament de caça, em van anunciar, serem fora unes quantes setmanes. Hauríem volgut que vinguessis amb nosaltres, però és impossible. Mentrestant, no pateixis, estàs en bones mans. Ens han promès que et cuidarien. I tu, per la teva banda, t’has de concentrar en la recuperació.
Em van saludar un per un i se’n van anar. Hauria volgut retenir-los.
Al cap d’una estona, va entrar a l’habitació un grupet de persones. El vigilant, la veterinària i el farmacèutic en formaven part. Algú va prendre la paraula per dir que no em podia quedar en aquella casa de cap de les maneres. Jo sentia que, al meu voltant, les mirades vagaven per les parets, lliscaven per terra i desapareixien entre les llates de l’empostissat. Ningú no volia un pes suplementari. Potser m’haurien hagut d’abandonar sota el cotxe. La veterinària va trencar el silenci per proposar de fer-se càrrec de mi fins que tornés la meva família. El farmacèutic la va fer callar a l’acte.
És ridícul, no el podem tenir a casa. Ja hem fet tot el que podíem fer. Ens hem de cuidar dels altres malalts.
El vigilant va avançar com si volgués suggerir alguna cosa. Però no va dir res.
Jo ho puc solucionar de seguida, va continuar el farmacèutic, i tothom es traurà un pes de sobre. És claríssim que passa les penes de l’infern.
La veterinària tenia els ulls clavats en el vigilant, que s’havia quedat al mig de l’habitació. Va ser en aquest moment, em sembla, que va parlar del vell que s’havia instal·lat a la casa de dalt del pujol.
Sabeu, el vell que va arribar a començaments d’estiu. Tenia problemes amb el cotxe, buscava un mecànic. Va ser quan ens vam quedar sense electricitat i ja no va poder anar-se’n. Es va instal·lar a la casa de dalt del pujol. De tant en tant se’l veu, quan baixa al poble. Sempre repeteix que ha de tornar a la ciutat, que la seva veïna el vindrà a buscar qualsevol dia d’aquests. Però no ha vingut mai. En el fons, no se’l creu ningú, però tothom sap que accepta encantat les racions que li donem. Me’l vaig trobar, l’altre dia, anant cap a l’església. Vam parlar una mica. És gran, això sí. Però se’l veu en forma. I és molt més lúcid del que podria semblar.
Aquell?, va fer sorprès el farmacèutic. Va intentar robar una camioneta, fa dies. El vaig enxampar mirant de forçar-ne la porta. Va fer com si res, com sempre. És un vell recargolat. Però potser sí que li podríem confiar el ferit.
QUARANTA-CINC
Aquest matí, com cada matí, en Matthias fa els seus exercicis. Amb una concentració de bruixot, executa una sèrie de postures estranyes, d’estiraments, de contraccions brusques. De vegades també es manté en la mateixa posició durant uns quants minuts. Amb una immobilitat poderosa, subterrània. Però generalment encadena els moviments inspirant profundament. S’inclina, es redreça, es contorça. Fa gestos grans i elàstics. Quan expira, se sent clarament la força del seu diafragma. Sembla que lluiti, amb una lentitud extrema, contra un desconegut, un ós, un monstre. Després, imprevisiblement, s’atura, es redreça amb aire victoriós i comença la feina del dia.
Ja fa estona que és clar, però el sol amb prou feines s’eleva per sobre del bosc. Els raigs travessen aquí i allà l’entramat dels arbres. Agafo la ullera de llarga vista i escodrinyo els voltants. No hi ha cap empremta a la neu, a part dels passos feixucs d’en Matthias i dels saltirons furtius dels esquirols. Els altres animals se n’han anat lluny cap endins dels boscos. Així poden aplicar-se a sobreviure, a recer de les mirades.
En Matthias fa cafè. Com que no en queda gaire, barreja dues cullerades de marro amb una cullerada de cafè nou.
És el que feia el dia que em van portar fins aquí. Recordo curiosament bé l’olor que surava a l’aire. Quan en Matthias va obrir la porta, es va trobar la veterinària al davant, sota la pluja. Darrere seu, el vigilant i el farmacèutic em transportaven en una llitera. Va fer entrar tothom i els va convidar a prendre cafè.
La febre i els antibiòtics m’havien sumit en un estat letàrgic que no tenia res a veure amb el dormir. Estava en una mena de vigília passiva a mig camí entre el coma i el somni lúcid. No em movia, no parlava, però ho sentia tot.
Qui és?, va preguntar primer de tot en Matthias vinclant-se a mirar-me.
És el fill del mecànic, va contestar la veterinària, va tenir un accident de cotxe.
El vigilant va inspeccionar la veranda. Hi havia una estufa de llenya, un balancí, una taula, un sofà. I un llit petit arran de la finestra.
S’ha instal·lat de primera, veig, va comentar.
La casa estava abandonada, quan vaig venir. He arreglat aquesta estança, mentrestant.
Mentrestant?
En Matthias va dubtar un moment.
Mentre espero la meva veïna, va acabar dient. Triga, però vindrà a buscar-me. Segur. Sap que he de tornar a la ciutat. N’és conscient.
El vigilant es va fregar la barbeta.
Fa molt de temps que ho diu, això, no? Com és que té tant d’interès per tornar a la ciutat? En temps normals, és a més de vuit hores de carretera, i ja sap que ara, d’ençà de la pana d’electricitat, els desplaçaments no són fàcils. Moltes carreteres estan barrades, hi ha milícies, bandits. A la ciutat, sembla que hi regna el caos, hi ha accidents a cada cruïlla, saquegen les botigues, la gent en fuig. La seva veïna potser ha tingut algun contratemps, va concloure el vigilant sospesant cada paraula.
Vindrà, va afirmar en Matthias, vindrà.
I si no ve? Què pensa fer? Robar una camioneta?
En Matthias mantenia els ulls fixos en el cul de la tassa de cafè.
No hi ha gasolina enlloc, sap.
He de tornar a la ciutat, va reiterar en Matthias.
A continuació, em sembla que es van estar una estona sense dir res, com si la discussió s’acabés. Després, el vigilant va tornar a prendre la paraula.
Aquí tenim sort, el poble queda protegit pel bosc. El tall de llum complica les coses, però si més no ho tenim tot controlat. Vigilem l’entrada del poble, consolidem les reserves, ens ajudem.
En Matthias no reaccionava, esperava la continuació.
Hi ha gent que parla de fer una expedició, si continuem sense llum. Bé caldrà entrar en contacte amb la resta del món. Pensen anar als pobles de la costa i després a la ciutat. N’hi ha que volen localitzar els parents que hi tenen. És normal, sap, quan fa temps que no es tenen notícies de la família.
El vigilant va fer una pausa i va llançar una mirada en la meva direcció. En aquell moment, recordo que la boira de les medicines m’obligava a concentrar-me per seguir el que passava al meu voltant.
Tinc una proposta, va continuar el vigilant, vostè s’ocupa d’ell i nosaltres li guardem un lloc a la comitiva que anirà a la ciutat. Fins aleshores, tindrà dret a dues racions. Això li permetrà d’anar fent. I no caldrà que baixi més al poble, vindré jo a portar-les-hi.
En Matthias mirava per la finestra.
He de tornar a la ciutat abans de l’hivern.
L’entenc, va declarar el vigilant, però es necessita temps per organitzar una expedició així. Hem de trobar gasolina, menjar, equipar-nos. Hem de pensar en la seguretat, preparar bé l’itinerari. I ningú vol que el sorprengui l’hivern, sap, sobretot sense llevaneus que obrin les carreteres.
Així quan preveuen fer el viatge?
A la primavera.
A la primavera?, va desanimar-se