Gent normal. Sally RooneyЧитать онлайн книгу.
va dir.
Ell va arronsar les espatlles, va doblegar el llibre. Ella se sentia frustrada. Tenia les mans i la cara ben acalorades. Ell no parava de mirar-se el llibre, tot i que segur que ja s’havia llegit sencer el text de la contracoberta. La Marianne sintonitzava amb la presència del cos d’ell d’una manera microscòpica, com si el moviment normal de la seva respiració fos prou poderós per fer-la sentir malament.
T’enrecordes que l’altre dia vas dir que jo t’agradava?, va dir ell. Va ser a la cuina, quan parlàvem de l’institut.
Sí.
Volies dir com a amic, o què?
Ella es va mirar fixament la falda. Portava una faldilla de pana, i amb la llum que entrava per la finestra podia veure que estava esquitxada de partícules de pols.
No, no només com a amic, va dir ella.
Ah, molt bé. No n’estava segur.
S’estava allà assegut, fent que sí amb el cap, sense mirar-se-la.
Estic una mica confús amb el que sento, va afegir. Em sembla que seria una mica incòmode, a l’institut, si hi hagués alguna cosa entre nosaltres.
No tindria per què saber-ho ningú.
Ell se la va mirar, directament als ulls, amb una atenció total. Ella sabia que li faria un petó, i l’hi va fer. Els llavis d’ell eren suaus. La seva llengua va entrar una mica dins de la boca d’ella. Llavors el petó es va acabar, i ell es va apartar. Va semblar com si de cop recordés que tenia el llibre a les mans, i se’l va començar a mirar una altra vegada.
Ha estat bé, va dir ella.
Ell va fer que sí, va empassar saliva, es va tornar a mirar el llibre. Se’l veia molt avergonyit, com si hagués estat groller per part d’ella haver fet referència al petó; la Marianne va començar a riure. Llavors ell va posar cara d’atabalat.
Molt bé, va dir. De què rius?
De res.
Sembla com si no haguessis fet mai un petó a ningú.
És que no n’havia fet mai cap, va dir ella.
Ell es va posar la mà a la cara. Ella va tornar a riure, no podia parar, i llavors ell també es va posar a riure. Tenia les orelles molt vermelles i movia el cap. Al cap d’un moment, ell es va aixecar, amb el llibre a la mà.
No expliquis res d’això a ningú de l’institut, d’acord?, va dir.
Com si jo parlés amb ningú de l’institut.
En Connell va sortir de l’habitació. Lànguidament, ella es va deixar caure del banc de la finestra i va quedar asseguda a terra, amb les cames estirades al davant com una nina de drap. Mentre s’estava allà asseguda, va tenir la impressió que en Connell només havia visitat casa seva per posar-la a prova, i que ella havia superat la prova, i el petó era un acte de comunicació que deia: Has aprovat. La Marianne va pensar en la manera que ell havia rigut quan ella li havia dit que no havia fet mai cap petó a ningú. Si qualsevol altra persona hagués rigut d’aquella manera, hauria estat cruel; però ell no. Havien rigut plegats compartint una situació en la qual s’havien trobat, tot i que de quina manera es podia descriure la situació, ni què tenia de divertit, la Marianne no ho sabia exactament.
L’endemà al matí, abans de la classe d’alemany, s’estava asseguda mirant-se com els seus companys de classe s’empentaven els uns als altres per fer-se fora de davant dels radiadors, xisclant i rient. Quan va començar la classe, van escoltar en silenci una cinta de casset d’una dona alemanya que parlava d’una festa que s’havia perdut. Es tut mir sehr leid. A la tarda va començar a nevar, flocs gruixuts i grisos que voleiaven per davant de les finestres i es fonien damunt la grava. Tot li semblava sensual: l’olor rància de les aules, el timbre metàl·lic de l’intercomunicador que sonava entre classe i classe, els arbres foscos i solemnes que s’alçaven com aparicions al voltant de la pista de bàsquet. La rutina lenta de prendre apunts amb bolígrafs de diferents colors en paper pautat de ratlles blaves. A l’institut, en Connell, com sempre, no va parlar amb la Marianne, ni tan sols se la va mirar. Ella el va observar des de l’altra punta de les aules mentre ell conjugava verbs i rosegava el bolígraf. A l’altra banda de la cafeteria, a l’hora de dinar, somrient per algun motiu amb els amics. El secret de tots dos pesava dins del cos de la Marianne d’una manera plaent, li feia pressió a la pelvis quan es movia.
No el va veure després de l’institut, ni aquell dia ni l’endemà. Dijous a la tarda la seva mare treballava una altra vegada, i ell va anar-hi d’hora a recollir-la. La Marianne va haver d’obrir la porta perquè a casa no hi havia ningú més. S’havia tret l’uniforme de l’institut i ara portava texans negres i una dessuadora. Quan el va veure, va estar a punt d’arrencar a córrer i amagar-se la cara. La Lorraine és a la cuina, va dir. Llavors va fer mitja volta, va pujar a l’habitació i va tancar la porta. Es va estirar al llit de bocaterrosa, respirant amb la cara enterrada al coixí. Qui era aquell tal Connell, de fet? Tenia la sensació que el coneixia molt íntimament, però quina raó tenia per sentir allò? Només perquè li havia fet un petó una vegada, sense explicació, i després li havia advertit que no ho expliqués a ningú? Al cap d’un minut o dos, va sentir que trucaven a la porta de l’habitació i es va incorporar. Entra, va dir. Ell va obrir la porta, i després de mirar-se-la amb aire interrogador, com si provés de veure si era benvingut o no, va entrar a l’habitació i va tancar la porta darrere seu.
Estàs emprenyada amb mi?, va dir.
No. Per què ho hauria d’estar?
Ell va arronsar les espatlles. Es va acostar amb indolència al llit i s’hi va asseure. Ella estava amb les cames plegades, agafant-se els turmells. Van seure en silenci una estona. Llavors ell es va estirar al llit amb ella. Li va tocar la cama, i ella es va estirar i va posar el cap al coixí. Li va preguntar, tota valenta, si li tornaria a fer un petó. Ell va dir: A tu què et sembla? A ella li va semblar un comentari altament críptic i sofisticat. Però fos com fos, ell va començar a fer-li petons. Ella li va dir que ho trobava agradable i ell no va dir res. La Marianne pensava que seria capaç de fer qualsevol cosa per agradar-li, per fer-li dir en veu alta que ella li agradava. En Connell li va ficar la mà per sota de la brusa de l’uniforme. Ella li va dir a l’orella: Ens podem treure la roba? Ell li va ficar la mà per dins dels sostenidors. De cap manera, va dir ell. Això és una ximpleria, la Lorraine és aquí baix mateix. Deia a la seva mare pel nom de pila. La Marianne va dir: No hi puja mai, aquí. Ell va sacsejar el cap i va dir: No, hauríem de parar. Es va incorporar i se la va mirar.
Per un moment, t’has sentit temptat, va dir ella.
De fet, no.
T’he temptat.
Ell sacsejava el cap, somrient. Ets una persona tan rara, va dir.
Ara la Marianne és al caminet de casa d’ell, on hi ha aparcat el cotxe. Ell li havia enviat un missatge amb l’adreça, és el número 33: una casa adossada amb parets de còdols, cortinetes, un pati minúscul amb el terra de ciment. Veu un llum encès a la finestra del pis de dalt. Costa de creure que ell visqui aquí, una casa on ella no ha estat mai i que mai no havia vist. Porta un jersei negre, una faldilla grisa, roba interior barata de color negre. Té les cames meticulosament depilades, les aixelles, ben fines i emblanquinades amb desodorant, i el nas li raja una mica. Truca al timbre i sent els passos d’ell que baixen les escales. Obre la porta. Abans de deixar-la entrar, mira per damunt de les espatlles d’ella, per assegurar-se que ningú no l’ha vista arribar.
Un mes després
(març 2011)
Parlen de les seves sol·licituds d’admissió a la universitat. La Marianne jau amb el llençol tapant-li despreocupadament el cos, i en Connell està assegut amb el MacBook d’ella a la falda. Ella ja ha presentat sol·licituds per fer Història i Ciències Polítiques al Trinity College. Ell ha marcat Dret a la Universitat de Galway, però ara pensa que potser ho hauria de canviar, perquè, com li ha dit la Marianne,