L'explosió de Capità Arenas. Santiago VilanovaЧитать онлайн книгу.

      © de l’obra: Santiago Vilanova i Tané

      © de l’edició: Apostroph, edicions i propostes culturuals, SLU

      © de la il·lustració de coberta: Apostroph

      © de la fotografia de contracoberta: Santiago Vilanova i Tané

      © de les fotografies de l’interior: els seus autors

      Edició: Apostroph

      Disseny de coberta: Apostroph

      Disseny de tripa: Mariana Eguaras

      Maquetació: Apostroph

      Primera edició: octubre 2019

      Primera edició digital: març 2020

      Apostroph, edicions i propostes culturals, SLU

      Mas Postius 5, 08505 Muntanyola (Barcelona)

      www.apostroph.cat

      [email protected]

      Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot fer amb l’autorització dels seus titulars, llevat de l’excepció prevista per la llei. Us podeu adreçar a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer còpies digitals de fragments d’aquesta obra.

      Gràcies per llegir aquest llibre. En Santiago Vilanova i tots els que hem fet possible que aquest llibre d’Apostroph hagi arribat a les vostres mans esperem que us agradi.

      E-mail: [email protected]

      Twitter: @postroph

      Facebook: facebook.com/postroph/

      Quan el consum d’energia sobrepassa un determinat límit crític, l’energia escapa del control polític

      Ivan Illich, “Energia i equitat”

      Quanta gent podrà seguir vivint a la Terra, per quan de temps i de quina manera? Dependrà de l’enginy i la saviesa amb la que l’home utilitzi l’energia

      Amory Lovins

      Pròleg

La informació sobre l’esfondrament d’un edifici de deu plantes al carrer del Capità Arenas1 57-59 cantonada amb Santa Amèlia 10-12 de Barcelona, al districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona, durant la nit del 6 de març de 1972, en què van morir divuit persones, va condicionar durant molt temps l’exercici de la meva professió de periodista. Les intrigues per desviar l’atenció de l’opinió pública, divulgant que la causa havia estat un dipòsit d’explosius d’una organització d’extrema dreta, i així evitar els efectes comercials negatius derivats d’una deficient conversió del gas ciutat (també anomenat gas manufacturat) a gas natural, van posar de manifest la manca de llibertat de premsa i la intervenció del sector energètic sobre els mitjans de comunicació. Fins que no es va aconseguir provar que la deflagració va ser deguda al gas i no una detonació provocada per un “terrorisme blanc” van passar mesos. Els familiars de les víctimes van exercir l’acció popular contra la companyia Catalana de Gas y Electricidad i es van presentar com a part en un dels sumaris més controvertits que es van instruir a la dècada dels setanta. Però la democràcia, nascuda sense ruptura amb el franquisme, va privar l’opinió pública d’un judici oral que hagués dictaminat les causes de les deflagracions i les responsabilitats penals. Les connivències entre el poder polític i judicial, que han esdevingut tant flagrants durant el procés de reivindicació del dret a l’autodeterminació de Catalunya, ja es varen fer evidents en la instrucció dels sumaris de les explosions de gas dels anys 70.

      L’explosió de Capità Arenas, a la qual en van seguir d’altres, també amb víctimes, va commoure Barcelona en una època marcada per profundes tensions entre els sectors liberals —que volien controlar la nova font energètica—, i els franquistes que posseïen el monopoli dels hidrocarburs del petroli (fuel, gasoil, propà, butà) a través de Campsa i de la seva filial Butano. Aquella lluita econòmica i política seria utilitzada com una cortina de fum per amagar la realitat dels fets. S’havien signat acords per a la importació de gas natural liquat (GNL) d’Algèria i Líbia i aquells tràgics successos afectaven la imatge del producte que s’emmagatzemava a la planta de regasificació situada al moll d’inflamables del port de Barcelona.

      La premsa estava emmordassada i vigilada pels addictes al Règim. Però a Catalunya aquesta situació era també aprofitada pels sectors de la burgesia industrial i financera. Les empreses energètiques i elèctriques, Catalana de Gas y Electricidad —i la seva filial Gas Natural—, FECSA (Fuerzas Eléctricas de Cataluña), ENHER (Empresa Nacional Hidroeléctrica del Ribagorzana), Hidruña (Hidroeléctrica de Cataluña) i Fuerzas Hidroeléctricas del Segre tendien els seus tentacles sobre els consells d’administració dels diaris barcelonins. De la mateixa manera que intentaven frenar les informacions crítiques sobre el funcionament i els permisos de construcció de les centrals nuclears d’Ascó i de Vandellòs van fer tot i més per aturar el descrèdit que aquelles tragèdies ocasionaven al canvi entre el gas ciutat —un derivat del petroli i que fins llavors es consumia a Barcelona— i el gas natural.

      La gestió de la catàstrofe de Capità Arenas, especialment per la premsa, la Justícia i l’empresa afectada, es va convertir en un laboratori de com s’administrarien les qüestions energètiques en la democràcia del segle XXI: la transparència i el dret a la informació brillarien per la seva absència. El filòsof i pensador Ivan Illich —a qui vaig conèixer el setembre de 1980 en un col·loqui celebrat a la Universitat de Kassel— en el seu assaig Energia i equitat qualificava de “monopoli radical” la manera com els oligopolis energètics del gas, del petroli i de l’energia nuclear exerceixen el seu servei i imposen la seva llei als consumidors. La desinformació sol ser una de les claus d’aquest domini. El que ara es coneix com a greenwashing, el blanqueig ambiental de la imatge empresarial, era pràctica habitual de la publicitat de Gas Natural durant els anys 90 i la primera dècada del segle XXI.

      Una de les personalitats clau d’aquelles tràgiques explosions va ser Pere Duran Farell, l’empresari que va introduir l’energia atòmica i el gas natural a Catalunya; impulsor dels grans embassaments al Pirineu; pioner en les relacions empresarials amb Japó, Amèrica Llatina i el Magrib i un sagaç negociador amb l’oposició antifranquista. Va aconseguir suports del sindicat clandestí Comissions Obreres pactant amb els seus dirigents durant la crisi de la Maquinista, Terrestre i Marítima el 1963; amb els comunistes del PSUC; amb els socialistes que col·laboraven en els gabinets d’estudis del Banc Urquijo, com Narcís Serra, i amb els sectors nacionalistes propers a Jordi Pujol.

      En la societat civil catalana es va produir un consens polític basat en no admetre que la catàstrofe de Capità Arenas havia estat causada pel gas natural. La consigna consistia a fer creure a les instàncies polítiques i socials que tot era una conspiració contra el propi Duran Farell, negociador —amb èxit— dels contractes amb Algèria i Líbia; que es tractava d´un complot orquestrat pel centralisme i els “ultres” del Règim com Luís Valero Bermejo, president de Butano, de Refinerías de Petróleos Escombreras (Repesa) i secretari de la Confederación Nacional de Hermandad y Asociaciones de Excombatientes. Bermejo seria elegit president d’ENAGAS (Empresa Nacional del Gas) i Butano el 1974. La primera societat estava controlada al 100% per l’INI i la segona compartida amb l’INI i CAMPSA (Compañía Arrendataria del Monopolio del Petróleo).

      Durant la primavera de 1972 em vaig trobar sol davant del perill i defensant el resultat de les meves investigacions que indicaven que l’explosió de Capità Arenas / Santa Amèlia havia estat deguda a un nou i poderós producte subministrat a la xarxa: el gas natural. Els sectors democràtics de la professió, sabedors de la influència que Catalana de Gas tenia sobre els mitjans, van evitar indagar sobre el tema. Ni articles de fons, ni editorials, ni reportatges explicaven els detalls de