Els nois de la Nickel. Colson WhiteheadЧитать онлайн книгу.
Marybelle eren a la cantonada. Feia bon negoci amb diversos tipus de tabac i llaunes de profilàctics Romeos.
Acabada la guerra, va desplaçar els cigars al fons de la botiga, va pintar les parets de blanc i hi va afegir prestatges per a revistes, llaminadures i una nevera de refrescos; tot plegat va millorar molt la reputació de l’establiment. I va contractar algú que l’ajudés. No n’hi calia cap, d’empleat, però a la seva dona li agradava explicar que en tenia, i ell va pensar que això faria la botiga més accessible a un segment més refinat del Frenchtown negre.
L’Elwood tenia tretze anys quan en Vincent, el mosso de la botiga des de feia temps, es va allistar a l’exèrcit. No és que hagués estat l’empleat més atent, però sí que era puntual i anava arreglat, dues qualitats que el senyor Marconi valorava més en els altres que en ell mateix. L’últim dia d’en Vincent, l’Elwood rondava pel prestatge de còmics, com gairebé cada tarda. Tenia el curiós costum de llegir-se el còmic de dalt a baix abans de comprar-lo, i comprava tots els que tocava. El senyor Marconi li va preguntar per què ho feia si els pensava comprar tant si eren bons com si no, i l’Elwood va dir:
—Per assegurar-me’n.
El botiguer li va preguntar si buscava feina. L’Elwood va tancar el número de Journey into Mistery i va dir que l’hi havia de preguntar a la seva àvia.
La Harriet tenia una llarga llista de normes sobre què era acceptable i què no, i de vegades l’única manera que tenia l’Elwood de saber com anava tot plegat era equivocant-se. Va esperar fins havent sopat, quan es van haver acabat el peix arrebossat i les agrelles i l’àvia es va aixecar per desparar taula. En aquest cas, la dona no hi tenia reserves ocultes, malgrat que el seu oncle Abe fumava cigars i goita com va acabar, malgrat l’historial de Macomb Street com a laboratori del vici i malgrat el ressentiment que guardava pels maltractaments que havia rebut d’un dependent italià, dècades enrere.
—No crec que siguin parents —va dir mentre s’eixugava les mans—. O en tot cas, cosins llunyans.
Va permetre que l’Elwood anés a treballar a la botiga en plegar d’escola i els caps de setmana; donava a casa la meitat de la paga setmanal i l’altra meitat l’estalviava per als estudis. L’estiu anterior l’Elwood havia comentat d’anar a la universitat, com qui no vol la cosa, sense adonar-se de la transcendència d’aquelles paraules. El cas Brown contra el Consell d’Educació havia capgirat el panorama d’una manera increïble, però que algú de la família de la Harriet aspirés a fer estudis superiors era un autèntic miracle. Tots els recels que pogués tenir respecte a la tabaqueria es van esfondrar davant d’aquella idea.
L’Elwood endreçava els diaris i els còmics als prestatges de reixeta, treia la pols als caramels amb menys sortida i procurava que les capses de cigars estiguessin ordenades segons les teories d’en Marconi sobre la manera com els embalatges estimulaven «la part feliç del cervell humà». Encara s’entretenia amb els còmics, els llegia amb compte, com si manipulés dinamita, però el que ara exercia més força d’atracció eren les revistes d’actualitat. Va caure sota l’influx voluptuós de la revista Life. Un gran camió blanc en deixava una pila cada dijous; l’Elwood va acabar coneixent-ne el soroll de frens. Després d’haver ordenat les devolucions i col·locat les novetats, s’arraulia a l’escala de mà per seguir les darreres excursions de la revista als racons més desconeguts d’Amèrica.
Coneixia la lluita dels negres que es produïa a Frenchtown, on acabava el seu barri i començava la llei blanca. Els reportatges fotogràfics de Life el transportaven a les primeres línies, als boicots d’autobús de Baton Rouge, a les segudes de les cafeteries de Greensboro, on joves no gaire més grans que ell s’apuntaven al moviment. Els pegaven amb barrots de ferro, els ruixaven amb mànegues, mestresses de casa blanques molt enfadades els escopien i la càmera els congelava en escenes de noble resistència. Els petits detalls eren una meravella: les corbates dels joves que es mantenien ben rectes, com fletxes negres enmig de l’espiral de violència, les corbes dels pentinats perfectes de les noies, que contrastaven amb els quadrats de les pancartes. Glamurós, segons com, fins i tot quan els regalimava sang per la cara. Joves cavallers que lluitaven contra dracs. L’Elwood era estret d’espatlles, prim com un colom i patia per les ulleres, que eren cares, somiava que les hi partien amb porres, palanques o bats de beisbol, però igualment ell s’hi volia afegir. No tenia altra opció.
Durant les estones de calma fullejava revistes. Els torns que feia a can Marconi li proporcionaven models de l’home que volia ser i l’allunyaven del tipus de noi de Frenchtown que no era. L’àvia feia temps que li havia prohibit voltar amb els nois del barri, a qui considerava uns ganduls amb ganes de brega. La tabaqueria, com la cuina de l’hotel, era terreny segur. La Harriet l’educava amb severitat, tothom ho sabia, i els altres pares del seu tram de Brevard Street contribuïen a aïllar-lo posant-lo d’exemple. Quan els nens amb qui jugava a indis i cowboys de tant en tant l’empaitaven pel carrer o li llançaven pedres, no ho feien tant per malícia com per ressentiment.
Els veïns del seu edifici sempre passaven per can Marconi, i els dos mons se solapaven. Una tarda va dringar la campaneta de sobre la porta i va entrar la senyora Thomas.
—Hola, senyora Thomas —la va saludar l’Elwood—. Tenim taronjada fresca.
—Doncs potser sí que n’agafaré, El —va contestar ella. Coneixedora de l’última moda, aquella tarda la senyora Thomas duia un vestit groc de pics que s’havia fet ella mateixa copiant-lo d’un reportatge sobre l’Audrey Hepburn. Era molt conscient que poques dones del barri el podien portar amb tanta seguretat, i quan es quedava quieta costava no sospitar que posava, tot esperant que es disparessin els flaixos.
La senyora Thomas havia estat la millor amiga de l’Evelyn Curtis quan eren jovenetes. Un dels primers records de l’Elwood era estar assegut a la falda de la seva mare un dia calorós mentre elles jugaven al gin rummy. Ell es regirava per veure les cartes de la mare, que li deia que s’estigués quiet, que feia massa calor. Quan ella es va aixecar per anar al vàter de fora, la senyora Thomas li va deixar fer uns glopets de taronjada d’amagat. La llengua carabassa els va delatar i l’Evelyn, desmenjada, els va renyar mentre reien. L’Elwood recordava aquell dia amb afecte.
La senyora Thomas va obrir el moneder per pagar els dos refrescos i la Jet d’aquella setmana.
—Ja tens temps de fer els deures?
—Sí, senyora.
—No el faig treballar gaire —va dir el senyor Marconi.
—Hmm —va fer la senyora Thomas. El to era suspicaç. Les dones de Frenchtown recordaven la tabaqueria de quan tenia mala fama i consideraven l’italià còmplice de molta misèria domèstica—. Tu continua fent el que et toca fer, El.
Va agafar el canvi i l’Elwood la va observar mentre sortia. La seva mare els havia abandonat a tots dos; potser enviava postals a la seva amiga des d’un lloc o altre, encara que a ell es descuidés d’escriure-li. Potser un dia la senyora Thomas n’hi donaria notícies.
El senyor Marconi venia la Jet, és clar, i l’Ebony. L’Elwood el va convèncer perquè tingués el Crisis i el Chicago Defender i altres diaris per a negres. L’àvia i les seves amigues hi estaven subscrites i ell trobava estrany que a la botiga no en venguessin.
—Tens raó —va dir el senyor Marconi. Es va pessigar el llavi—. Diria que abans els teníem. No sé pas què va passar.
—Molt bé —va contestar l’Elwood.
Si bé feia temps que el senyor Marconi havia deixat d’interessar-se pels costums dels clients habituals, l’Elwood recordava què feia entrar cadascú a la botiga. El seu predecessor, en Vincent, de tant en tant animava la cosa amb algun acudit verd, però no es podia dir que tingués iniciativa. L’Elwood en tenia a manta i feia memòria al senyor Marconi de quin proveïdor de tabac els havia portat de menys en l’últim lliurament, i quins caramels calia deixar de demanar. A l’amo li costava diferenciar les senyores de color de Frenchtown —totes li feien mala cara— i l’Elwood era un bon ambaixador. Se’l mirava quan es perdia en les seves revistes