La follia d'Almayer. Джозеф КонрадЧитать онлайн книгу.
nit. Aquests eren els pensaments d'Almayer mentre, dret a la veranda de la seva nova però ja deteriorada casa —aquell últim fracàs de la seva vida— es mirava l'ample riu. Aquell vespre no hi havia cap lluïssor d'or, en el riu, perquè havia crescut amb les pluges, i sota els seus ulls distrets baixava un torrent enfurit i fangós, que duia petites fustes a la deriva i grans troncs morts, i arbres sencers arrencats de soca-rel amb branques i fullatge, a l'entorn dels quals l'aigua s'arremolinava i rugia amb ràbia.
Un d'aquells arbres a la deriva va anar a raure a la riba inclinada, just vora la casa, i Almayer, desatenent el seu somni, se'l va mirar amb un lànguid interès. L'arbre girava a poc a poc, enmig del brogit i l'escuma de l'aigua, i, tan bon punt es va deslliurar de l'obstrucció, va començar a moure's corrent avall de nou, rodolant lentament, aixecant una branca llarga i despullada com una mà alçada que fes una callada imploració al cel contra la violència brutal i innecessària del riu. L'interès d'Almayer per la sort d'aquell arbre va augmentar ràpidament. Es va abocar per veure si passaria, més avall, per la punta baixa. Ho va fer; llavors ell es va enretirar, pensant que ara el seu curs era lliure cap al mar, i va envejar la sort d'aquella cosa inanimada que es feia més petita i borrosa en la cada vegada més profunda foscor. Mentre el perdia completament de vista, es va començar a preguntar fins a quin punt es deixaria portar mar endins. El corrent, se l'enduria cap al nord o cap al sud? Cap al sud, probablement, fins que arribés a les envistes de les illes Cèlebes, o tan lluny com Macassar, potser!
Macassar! L'adelerada fantasia d'Almayer distanciava l'arbre en el seu viatge imaginari, però la seva memòria, retrocedint una vintena d'anys en el temps, veia un Almayer jove i prim, vestit tot de blanc i amb aparença modesta, desembarcant del vaixell-correu holandès en el moll polsós de Macassar, que anava a buscar fortuna en els magatzems del vell Hudig. Per a ell va ser una època important de la seva vida, el començament d'una nova existència. El seu pare, un subaltern empleat al Jardí Botànic de Buitenzorg,2 estava encantat, sens dubte, de col·locar el fill en una companyia com aquella. El jove Almayer també estava ben disposat a deixar les ribes verinoses de Java i l'escàs confort del bungalou patern, on el pare es queixava tot el dia de l'estupidesa dels jardiners nadius, mentre, des de les profunditats d'una llarga poltrona, la mare enyorava les glòries perdudes d'Amsterdam, on s'havia criat, així com la seva posició com a filla d'un marxant de cigars.
Almayer havia marxat de casa amb el cor lleuger i la butxaca encara més lleugera, parlant bé l'anglès, i fort en aritmètica; disposat a conquerir el món, i sense dubtar mai que ho faria.
Vint anys després, dret en la calor xafogosa i sufocant d'un vespre de Borneo, recordava amb agradable recança la imatge dels magatzems frescos i de sostre alt d'en Hudig, amb aquells passadissos llargs on s'arrengleraven caixes de ginebra i bales de cotó de Manchester; el portal balancejant-se silenciosament; la llum tènue de l'indret, tan deliciosa després de l'enlluernament del carrer; els petits espais delimitats amb baranes entre els munts de mercaderies on uns oficinistes xinesos, pulcres, calmosos i amb els ulls tristos, escrivien ràpidament i en silenci enmig de l'estrèpit de les colles de treballadors que feien rodolar tonells o canviaven de lloc les caixes mentre mussitaven una cançó que acabava amb un crit desesperat. Al capdamunt de tot, davant del portal, hi havia un espai més gran, delimitat amb baranes i ben il·luminat; allà el soroll era amortit per la distància, i per damunt seu s'aixecava, suau i contínua, la dringadissa dels florins de plata que uns altres xinesos discrets comptaven i apilaven sota la supervisió del senyor Vinck, el caixer, el geni que presidia el lloc —el braç dret de l'Amo.
En aquell espai clar, Almayer treballava en una taula prop d'una porteta pintada de verd, vora la qual sempre s'estava un malai amb una faixa vermella i un turbant, la mà del qual, que tenia agafada una cordeta que penjava del sostre, es movia amunt i avall amb la regularitat d'una màquina. La corda feia anar un ventall a l'altre costat de la porta verda, on hi havia l'anomenada oficina privada, i on el vell Hudig —l'Amo— seia en un tron, celebrant sorolloses recepcions. A vegades la porteta es quedava oberta i revelava al món exterior, a través d'una boirina blavenca de fum de tabac, una taula llarga, carregada d'ampolles de les més diverses formes i de grans gerros d'aigua, butaques de rotang ocupades per homes cridaners que seien tot escarxofats, mentre l'Amo, traient el cap i aguantant la porta pel pom, rondinava confidencialment amb en Vinck; potser enviava una ordre que retrunyia magatzem avall, o divisava un foraster dubitatiu i el saludava amb un rugit amistós: «Benfingut, gapità! D'on feniu? De Bali, eh? Heu portat ponis? Jo full ponis! Full tot el que heu portat; ha! ha! ha! Entrreu!» Llavors el foraster era introduït cap dins i, amb una tempesta de crits, la porta es tancava, i els sorolls habituals tornaven a omplir l'indret; la cançó dels treballadors, la remor sorda de tonells, el fregament ràpid de les plomes; mentre per damunt de tot s'aixecava el dring musical de les amples monedes de plata enfilades sense parar pels dits grocs dels xinesos amatents.
En aquella època Macassar era ple de vida i de comerç. Era el punt de les illes on tendien tots aquells esperits audaços que, amb unes goletes aparellades a la costa australiana, envaïen l'arxipèlag malai en cerca de diners i d'aventures. Audaços, temeraris, aguts en els negocis, no refractaris a una topada amb els pirates que encara es trobaven en moltes costes, fent diners ràpids, solien tenir un rendez-vous general en aquella badia, per raons de comerç però també de disbauxa. Els comerciants holandesos anomenaven aquells homes firaires anglesos; alguns d'ells eren indiscutiblement uns senyors, per als quals aquella mena de vida tenia un encant; la majoria eren mariners; i el rei reconegut de tots ells era en Tom Lingard, a qui els malais, honrats o deshonrats, pescadors tranquils o facinerosos desesperats, reconeixien com «el Rajà Laut»: el Rei del Mar.
Quan no feia ni tres dies que era a Macassar, Almayer ja n'havia sentit a parlar; havia sentit explicar les seves astutes transaccions comercials, els seus amors i també les seves lluites desesperades amb els pirates de Sulu, juntament amb la història romàntica de certa criatura —una noia— trobada en un veler pirata pel victoriós Lingard, quan, després d'una llarga contesa, va abordar l'embarcació i en va llançar la tripulació per la borda. Aquesta noia, ho sabia tothom, l'havia adoptada en Lingard, que l'havia escolaritzada en un convent a Java, i s'hi referia com «la meva filla». Havia fet un jurament solemne que, abans de tornar-se'n al seu país, la casaria amb un home blanc i li deixaria tots els seus diners. «I el Capità Lingard en té molts, de diners», deia el senyor Vinck solemnement, amb el cap inclinat cap a un costat, «molts diners; més que en Hudig!» I després d'una pausa —tot just per deixar que els oients es recuperessin de l'astorament davant d'una afirmació tan increïble com aquella— afegia, en un xiuxiueig aclaridor: «Sabeu, ha descobert un riu».
Vet aquí! Havia descobert un riu! Aquest era el fet que col·locava en Lingard tan per damunt de la gernació ordinària d'aventurers marins que de dia comerciaven amb en Hudig i de nit bevien xampany, jugaven i cantaven cançons bullicioses, i festejaven noies mestisses a l'ampla veranda de l'Hotel Sunda. En aquell riu, les entrades del qual només coneixia ell, en Lingard solia portar-hi un carregament assortit de cotó de Manchester, gongs de llautó, rifles i pólvora. En aquelles ocasions, el bergantí Flash, que comanava ell mateix, desapareixia silenciosament de la rada durant la nit, mentre els seus companys dormien sota els efectes de la gresca nocturna; abans de pujar a bord, en Lingard els veia sota la taula, beguts, mentre que a ell no l'afectava cap quantitat de licor, per elevada que fos. Molts tractaven de seguir-lo i de trobar així aquella terra tan pròdiga en gutaperxa i rotangs, en mareperles i nius d'ocells, en cera i resina, però el petit Flash podia navegar millor que cap embarcació en aquelles aigües. Alguns d'ells van patir un contratemps seriós en bancs de sorra i esculls de coral amagats, perdent-ho tot i escapant amb prou feines amb vida de l'urpa cruel d'aquell mar assolellat i somrient; altres es van desanimar; de forma que, durant molts anys, aquelles illes verdes i d'aspecte pacífic que guardaven l'entrada a la terra promesa van preservar-ne el secret amb la despietada serenitat de la natura tropical. I així en Lingard, que anava i venia de les seves expedicions secretes o declarades, esdevenia als ulls d'Almayer un heroi, tant per l'audàcia com pels enormes beneficis de les seves empreses. Almayer el considerava un autèntic gran home quan el veia entrar al magatzem, grunyint un «com estàs?» a en Vinck, o saludant en Hudig, l'Amo, amb un sorollós: «Hola, vell pirata! Encara ets viu?», com a preàmbul a la transacció comercial que tindria lloc darrere