La bèstia humana. Emile ZolaЧитать онлайн книгу.
coses que et feien patir, i de les quals el doctor no comprenia res?
La seva mirada va tornar a tenir una vacil·lació inquieta.
—Estic molt bé, padrina.
—I tant! ¿Tot ha desaparegut, aquell dolor que et foradava el cap, darrere les orelles, i les febrades brusques, i aquells accessos de tristesa que feien que t'amaguessis com una bèstia al fons d'un cau?
A mesura que ella parlava, ell es neguitejava més, dominat per un tal malestar, que va acabar per interrompre-la, amb un to sec.
—Us asseguro que estic molt bé… Ja no tinc res, res en absolut.
—Doncs millor, fill meu! No és pas perquè tu tinguessis mal, que em guariria el meu. I a més, és propi de la teva edat, tenir salut. Ah, la salut, no hi ha res de tan bo… De tota manera, ets molt amable d'haver-me vingut a veure, quan hauries pogut anar-te'n a divertir a una altra banda. Soparàs amb nosaltres, oi?, i dormiràs allà dalt a les golfes, al costat de l'habitació de Flore.
Però, una altra vegada, un so de botzina li va tallar la paraula. S'havia fet de nit, i tots dos, girant-se cap a la finestra, només van distingir confusament Misard enraonant amb un altre home. Acabaven de tocar les sis, passava el servei al seu substitut, el guardià de nit. Seria lliure per fi, després d'estar-se dotze hores en aquella cabana, moblada solament amb una tauleta sota el prestatge dels aparells, un tamboret i una estufa, la calor excessiva de la qual l'obligava a tenir gairebé constantment la porta oberta.
—Vet-lo aquí, ja torna —va murmurar la tieta Phasie, atemorida de nou.
El tren anunciat arribava, molt feixuc, molt llarg, amb el seu retrò cada vegada més fort. I el jove va haver d'acotar-se per fer-se sentir per la malalta, emocionat de l'estat miserable en què la veia, desitjós d'alleujar-la.
—Escolteu, padrina, si de debò té males intencions, potser l'aturaria saber que hi estic ficat… Faríeu bé de confiar-me els vostres mil francs.
Ella es va revoltar per última vegada.
—Els mil francs, ni a tu ni a ell! Ja t'he dit que m'estimo més dinyar-la!
En aquell moment, el tren passava, amb la seva violència tempestuosa, com si ho escombrés tot davant seu. La casa va tremolar, envoltada per una ventada. Aquell tren, que anava cap a Le Havre, era ben ple, perquè hi havia una festa l'endemà diumenge, l'avarada d'un vaixell. Malgrat la velocitat, pels vidres il·luminats de les portelles havien tingut la visió dels compartiments plens, les files de caps arrenglats, compactes, cadascun amb el seu perfil. Se succeïen, desapareixien. Quina gentada! Una altra vegada la gernació, la gernació sense fi, enmig del brunzit dels vagons, del xiulet de les màquines, del dring del telègraf, del repic de les campanetes! Era com un gran cos, un ésser gegantí ajagut de través a terra, el cap a París, les vèrtebres tot al llarg de la línia, els membres que s'eixamplaven amb els entroncaments, els peus i les mans a Le Havre i a les altres ciutats d'arribada. I passava, passava, mecànic, triomfal, anant cap al futur amb una rectitud mecànica, en la ignorància voluntària d'allò que restava de l'home, a totes dues vores, ocult i sempre tenaç, l'eterna passió i l'etern crim.
Flore va entrar primer. Va encendre el llum, una llàntia de petroli sense pàmpol, i va parar taula. No es van dirigir paraula, a penes va deixar caure una mirada cap a Jacques, que estava d'esquena, dret a la finestra. Sobre l'estufa, es mantenia calenta una sopa de col. L'estava servint, quan va aparèixer Misard. No va testimoniar cap sorpresa de trobar allà el jove. Potser l'havia vist arribar, però no li va demanar res, sense curiositat. Una estreta de mà, quatre paraules breus, res més. Jacques va haver de repetir la història de la biela rompuda, la idea de venir a fer un petó a la seva padrina i quedar-se a dormir. Suaument, Misard s'acontentava a assentir amb el cap, com si ho trobés molt bé, i van seure, van menjar sense pressa, de primer en silenci. Phasie, que des del matí no havia tret els ulls de la marmita on bullia la sopa de col, en va acceptar un plat. Però quan el seu home es va aixecar per donar-li l'aigua ferrada que Flore s'havia deixat, un gerro amb uns claus en remull, no la va tocar. Humil, escarransit, que tossia amb una tosseta dolenta, no feia cara d'advertir les mirades ansioses amb què ella seguia els seus més petits moviments. Quan va demanar sal, perquè no n'hi havia a taula, ell li va dir que se'n penediria, de menjar-ne tanta, que era això el que l'emmalaltia; i es va aixecar per agafar-ne, en va portar un pessic dins una cullera, que ella va acceptar sense recel –la sal ho purifica tot, deia. Llavors, van xerrar del temps veritablement tebi que feia des de feia alguns dies, d'un descarrilament que s'havia produït a Maromme. Jacques va acabar per creure que la seva padrina tenia malsons desperta, ja que no hi veia res d'estrany en aquell homenet tan complaent, amb els ulls vagues. S'hi van estar més d'una hora. Dos cops, en sonar la botzina, Flore havia desaparegut un instant. Els trens passaven, sacsejaven els gots sobre la taula; però cap dels comensals no hi parava atenció.
Es va sentir un nou so de botzina i aquesta vegada, Flore, que acabava de desparar la taula, no va tornar a aparèixer. Va deixar la mare i els dos homes entaulats davant una ampolla d'aiguardent de sidra. Tots tres van quedar-se allà una mitja hora encara. En acabat, Misard, que feia un instant havia aturat els seus ulls de fura en un angle de la peça, va agafar la gorra i va sortir, amb una simple salutació. Feia pesca furtiva als rierols veïns, on hi havia unes anguiles magnífiques, i mai no se n'anava a dormir sense haver anat a visitar els filats.
Així que va haver sortit, Phasie va mirar fixament el seu fillol.
—T'ho pots creure? L'has vist com escorcollava amb la mirada aquell racó? Se li ha acudit que podia haver amagat el tresor darrere el pot de la mantega… El conec, estic segur que aquesta nit anirà a moure el pot, per veure-ho.
Però li agafava una suor, un tremolor li agitava els membres.
—Mira, ja hi tornem a ser! Em deu haver drogat, tinc la boca amarga com si m'hagués empassat unes monedes de coure. Però Déu sap que no he pres res de la seva mà! N'hi ha per tirar-se a mar! Aquest vespre, ja no puc més, val més que me'n vagi a dormir. Adéu, doncs, fill meu, perquè si surts a les set i vint-i-sis serà massa d'hora per a mi. Tornaràs, oi?, i esperem que jo encara hi sigui.
La va haver d'ajudar a entrar a la cambra, on es va ficar al llit i es va adormir, baldada. S'havia quedat sol i va dubtar, preguntant-se si no havia de pujar a ajeure's, també, a la palla que l'esperava a les golfes. Però només eren les vuit menys deu, tenia temps de dormir. I va sortir, deixant cremar el llumet de petroli, a la casa buida i endormiscada, escruixida de tant en tant pel tro brusc d'un tren.
A fora, Jacques es va sorprendre de la suavitat de l'aire. Sens dubte, encara plouria. Al cel, una nuvolada lletosa, uniforme, s'havia expandit i la lluna plena, que no es veia, amagada al seu darrere, il·luminava la volta del cel amb un reflex rogenc. Per això distingia clarament el camp, del qual les terres entorn d'ell, els turons, els arbres es retallaven en negre, sota aquesta llum uniforme i morta, d'una pau com d'animeta. Va donar la volta a l'hortet. Després va pensar a caminar pel cantó de Doinville, el camí per allà pujava menys rost. Però, atret per la vista de la casa solitària, plantada de biaix a l'altre costat de la línia, va travessar la via passant pel portelló, atès que la barrera ja era tancada per la nit. Aquella casa, la coneixia bé, la mirava a cada viatge, dins el balanceig amenaçador de la seva màquina. L'obsedia sense saber per què, amb la sensació confusa que era important per a la seva existència. Cada vegada experimentava d'entrada la por de no trobar-l'hi, a continuació un malestar en constatar que encara hi era. Mai no n'havia vist obertes ni les portes ni les finestres. Tot el que n'havia pogut saber era que pertanyia al president Grandmorin; i, aquell vespre, sentia un desig irresistible de donar-hi un cop d'ull, de saber-ne més.
Durant un estona, Jacques va estar-se palplantat al camí, davant de la reixa. Retrocedia, es posava de puntetes, mirant de fer-se'n càrrec. La via del tren, en migpartir el jardí, només havia deixat davant l'escalinata un parterre estret, tancat per murs; mentre que, darrere, s'estenia un terreny prou gran, envoltat simplement amb una bardissa. La casa era d'una tristesa lúgubre, en el seu estat d'abandó, sota el reflex vermell de la nit borrosa; i estava a punt d'allunyar-se'n, amb una esgarrifança a flor de pell, quan va advertir un forat a la bardissa. La idea que