Records de la meva inexistència. Rebecca SolnitЧитать онлайн книгу.
—i encara vulguin— fer mal a les dones, en especial a les dones joves, que molts s’hi delectessin, fent-los mal, i que molts d’altres se’n desentenguessin em va afectar profundament d’una manera personal, però el remei no era pas personal. No podia modificar la meva psique ni la meva vida perquè aquest problema esdevingués acceptable o desaparegués de la terra, i no hi havia cap lloc on pogués fugir per perdre’l de vista.
Els problemes estaven incrustats en la societat —i potser en el món— on em trobava, i l’esforç per sobreviure-hi era també l’esforç per entendre-la i a la llarga transformar-la en benefici de tothom, no tan sols en benefici meu. Vaig trobar, però, la manera de trencar el silenci —el silenci formava part del sofriment— i em vaig rebel·lar per despertar a la vida i adquirir la capacitat d’explicar històries, tant meves com dels altres. Un bosc d’històries en comptes d’arbres aïllats, i l’escriptura com la meva eina per traçar camins a través del bosc.
2
En aquells anys era una cosa omnipresent. I encara ho és avui dia. La dona podia rebre ferides lleus —produïdes per insults i amenaces que li recordaven que no era lliure ni es podia sentir segura enlloc ni tenia drets inalienables—, ferides greus causades per la violació, o encara més greus causades per violació-segrest-tortura-empresonament-mutilació, o la pitjor de totes, l’assassinat, encara que la possibilitat de la mort sempre planava sobre les altres agressions. Podien esborrar una mica la dona, de manera que tingués menys presència, menys confiança en ella mateixa, menys llibertat, li podien retallar els drets, li podien envair el cos de manera que fos menys i menys seu, la podien suprimir del tot, i cap d’aquestes possibilitats no era gens remota. Les pitjors coses que els havien passat a altres dones perquè eren dones et podien passar a tu perquè eres una dona. Encara que a tu no et matessin, mataven alguna cosa al teu interior: el sentiment de llibertat, igualtat i confiança en tu mateixa.
La meva amiga Heather Smith em va remarcar fa poc que s’exhorta les dones joves a «no parar mai d’imaginar-se el seu assassinat». Des de petites ens diuen una sèrie de coses que no hem de fer: no anar aquí, no treballar allà, no sortir a segons quines hores, no enraonar amb determinades persones, no portar aquest vestit, no tastar aquella beguda, no buscar aventures, ni la independència ni la solitud. La renúncia era l’única forma d’evitar una matança. Al final de l’adolescència i en els anys següents em van assetjar sexualment al carrer i a vegades en altres llocs, constantment, encara que el mot «assetjament» no expressa l’amenaça que sovint comportava.
David J. Morris, exsoldat de marina i autor d’un llibre sobre trastorns per estrès posttraumàtic (TEPT), subratlla que els trastorns són molt més freqüents i molt menys estudiats entre les supervivents d’una violació que entre els veterans de guerra. Em va escriure: «Les dades de la ciència són ben clares: segons el New England Journal of Medicine, la violació té quatre probabilitats més de donar lloc a un diagnòstic de TEPT que combatre en una guerra. Cal tenir en compte que ser violada és quatre vegades més pertorbador psicològicament que entrar en combat i que et disparin bales o et llancin bombes. I, com que avui dia no hi ha relats culturals duradors que permetin a les dones considerar la seva supervivència com un fet heroic o honorable, és molt més probable que les terribles conseqüències durin molt de temps».
En una guerra, els qui et volen matar solen ser els de l’altre bàndol. En el feminicidi, són el marit, el teu xicot, amics, amics d’amics, algun home del carrer, de la feina, d’una festa, de la residència d’estudiants. I, la mateixa setmana en què escric això, l’home que va trucar a Lyft per compartir un cotxe i va matar a punyalades la conductora embarassada, l’home que va entrar en un banc i va disparar contra cinc dones, i l’home que va disparar contra la dona jove que el va recollir quan els seus pares el van fer fora de casa, per esmentar uns pocs exemples del carnatge, són notícia als diaris. Morris descriu així el TEPT: «Viure a la mercè dels pitjors records». I afegeix que la guerra és un ambient en què el soldat viu amb la por de ser atacat, mutilat o aniquilat, mentre al seu voltant d’altres pateixen aquests mals; per això la guerra el pot traumatitzar encara que en surti físicament intacte, i les pors esmentades el poden turmentar molt temps després d’haver-ne desaparegut la causa. La majoria dels autors que escriuen sobre el trauma de la violència de gènere, la presenten com un fet o una relació terrible però excepcional, com si de cop i volta caiguessis dins l’aigua; però què passa si has de nedar-hi durant tota la vida sense terra a la vista?
A les pel·lícules, a les cançons, a les novel·les i a la vida real mataven una infinitat de dones, i cada mort era una petita ferida, una petita càrrega, un petit missatge que em deia que la víctima podria haver estat jo. Una vegada vaig trobar un sant budista que duia a sobre les penyores que li donaven els seus seguidors; el seu pes va anar augmentant, d’una en una, fins que traginava, enmig d’una gran dringadissa, quilos i quilos de penes. Nosaltres portem a sobre aquestes històries esgarrifoses com un pes secret, uns grillons que arrosseguem pertot arreu. El seu soroll ens diu sense parar: «Podries haver estat tu». En aquella època em vaig desempallegar de l’única televisió que he tingut en ma vida, un aparell en blanc i negre de la meva àvia materna, procedent de la seva residència; el vaig llençar després de veure un vespre, fent zàping, que a tots els canals mataven una dona jove. Podria haver estat jo.
Em sentia encerclada, perseguida. Una vegada i una altra, les dones i les noies eren atacades no pas pel que havien fet, sinó perquè un home les tenia a l’abast de la mà quan les volia «castigar» (és el mot que se m’acudeix), i llavors evidentment calia preguntar-se: per què? No pas per qui eren, sinó pel que eren. Pel que érem. Però, en realitat, per qui era ell, un home que tenia el dret de fer mal a les dones. Per demostrar que el seu poder era tan il·limitat com la impotència d’ella. Totes les arts presentaven sempre la tortura i la mort d’una dona bonica o jove, o totes dues coses alhora, com un espectacle eròtic, excitant, satisfactori. Encara que els polítics i els mitjans d’informació repetien amb insistència que els crims violents eren actes excepcionals, aquest desig era una constant a les pel·lícules d’Alfred Hitchcock, Brian De Palma, David Lynch, Quentin Tarantino, Lars von Trier, com també a les pel·lícules de terror i en molts films, novel·les, videojocs i novel·les gràfiques, en què el cadàver o l’assassinat d’una dona, presentats amb detalls morbosos, eren un ingredient inevitable de la trama i un objecte estètic. L’aniquilació de la dona era la realització de l’home. El públic d’aquestes obres tot això ho trobava eròtic, ja que a la vida real les dones eren assassinades en els crims sexuals, i la por d’una agressió i d’una violació era també la por d’una mort violenta.
Això deixava ben clar que jo, que nosaltres, no érem pas el públic a què anava destinada una gran part de l’art, incloent-hi les obres mestres considerades canòniques. A vegades els protagonistes masculins protegien les dones, en especial dones blanques joves i guapes, d’altres homes, però ser protector era una cara del seu poder, l’altra cara era ser destructor, i en tots dos casos el destí de la dona estava en mans masculines. Ells protegien el que era seu, i que creien que podien protegir o destruir. A vegades la trama es basava en el dolor de l’home que havia fracassat com a protector o bé en la seva venjança contra altres homes, i a vegades ell mateix destruïa la dona, i també llavors l’argument girava entorn d’ell.*
La dona era morta fins i tot abans de ser un cadàver; era una superfície, un satèl·lit, un accessori. En els còmics, la mort violenta d’una dona era un recurs narratiu tan habitual d’històries que tenien un home com a protagonista que les dones van encunyar un mot nou, «fridging» («frigorificar»), quan, el 1999, el web Women in Refrigerators va documentar la gran quantitat de personatges femenins que tenen una fi esgarrifosa. En el món dels videojocs, les dones que criticaven la misogínia d’aquests jocs van ser assetjades durant anys amb insults i amb amenaces de violació i de mort. Algunes, després d’amenaces de lesions cruels i detallades, van haver de canviar de domicili i adoptar mesures de seguretat extraordinàries; és a dir, van haver de desaparèixer. Protegir les dones de la vigilància, les amenaces i l’assetjament a Internet va esdevenir el passatemps preferit de les persones expertes en ciberseguretat