La cultura a la Universitat de València. Del segle XIX a 1985. José Garcelán MuñozЧитать онлайн книгу.
de la universitat. De fet, a partir de 1890 era un tema comú la crisi de la universitat en les converses entre els intel·lectuals, polítics i professors (Macías Picavea, Costa, Giner de los Ríos, Cossío, Ramón y Cajal, Unamuno...) (Baldó i Mir, 2000: 27).
La dècada dels noranta del segle XIX es pot qualificar com una etapa de crisi en tots els aspectes de la societat i, per tant, de conflicte i canvi. Tot i això, el debat intel·lectual, científic i polític ja havia sorgit unes dècades abans, sobretot després del fracàs de Sedan. El darwinisme va promoure, des de mitjans de segle, la publicació a Europa de nombrosos escrits, discursos, programes i proclames sobre el problema de la raça, en molts dels quals es feia referència (directa o indirecta) al discurs biològic o cultural de les nacions, tant des d’una perspectiva contrària al progrés que s’estava vivint com, també, a favor. En l’àmbit espanyol, aquesta confrontació entre tradició i modernitat es va portar a terme comparant els valors de la ciència i de la religió com a mitjans més o menys adequats per al desenvolupament dels pobles. Així, les conferències, els debats periodístics, els assajos, la creació literària i altres produccions en el marc de la comunicació social de l’Estat sobre la qüestió tingueren un doble rerefons: una pugna entre tradicionals i moderns que amagava un combat entre catòlics i seglars. Aquesta pugna, com no podia ser d’altra manera, també es va manifestar en la universitat i, sobretot, entre el jove estudiantat (Suárez, 2007: 32 i ss.; Sánchez Santiró, 1998: 47). No per casualitat una de les obres que estem resseguint ací porta com a títol Católicos y liberales (Perales, 2009).
La Universitat, amb grans figures com Ramón y Cajal, se sentia forta, però també necessitada de canvis. En els darrers anys del segle havien aparegut nombroses crítiques des de dins de la institució contra l’actuació dels governants. El regeneracionisme d’Unamuno o Altamira, així com també els corrents de la Institución Libre de Enseñanza, en són alguns exemples. Però la reforma era molt difícil: els intents de renovació pedagògica xocaven amb l’oposició de l’església i del moviment integrista catòlic. Tanmateix, semblava clar que calia descentralitzar la institució universitària per assolir l’autonomia administrativa, financera i intel·lectual (Mancebo, 1994: 29).
D’altra banda, la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines va provocar, en 1898, una commoció tremenda. El desastre, amb el brou de cultiu dels debats ja esmentats, va provocar una forta crítica social i cultural, un desig de regeneració que anava indestriablement lligat a la necessitat de reforma. Una de les conseqüències en fou la creació, en 1900, del Ministerio de Instrucción Pública i Bellas Artes, encapçalat per Antonio García-Alix, que va proposar un projecte d’autonomia universitària. Tot i no ser aprovat, la idea sobrevolà les actuacions dels catedràtics i professors de les universitats espanyoles. De fet, els dos projectes d’autonomia que es van proposar en el primer terç del segle XX (el de García-Alix de 1900 i el posterior de César Silió, en 1919) no van arribar a implantar-se, probablement per la despesa econòmica que suposaven. En tot cas, és en el context d’aquell primer intent que cal entendre la proposta de la celebració del quart segle de la fundació de l’Estudi General de la Universitat de València, del qual parlarem més tard (Peset, 2002: 15).
El segle XX es va iniciar, així, amb desitjos d’establir l’autonomia universitària, a l’estil de les universitats europees més avançades (Guia, 2001: 18). En els primers anys de la centúria, la universitat encara seguia el model liberal imposat per la Llei Moyano de 1857, caracteritzat per dos trets fonamentals: el control del govern sobre la institució per a que transmetera l’ideari adequat, allunyat de la influència eclesiàstica, i la centralització del poder de decisió. S’havia creat un cos de catedràtics a l’àmbit nacional i els rectors eren gairebé delegats del govern. La universitat va quedar reduïda, així, a un departament governamental (Mancebo, 1994: 29).
L’any 1901, el primer titular del nou Ministeri d’Instrucció Pública, tot just creat, va preparar un projecte de llei d’autonomia universitària, on es redefinia el Claustre universitari, amb velles i noves funcions, entre les quals hi havia la d’elegir el rector de la universitat. Tanmateix, el projecte no va passar la tramitació parlamentària i, així, l’autogovern universitari, la llibertat de càtedra o el reconeixement de les associacions d’estudiants continuaren sent objecte de reivindicació, plantejada sovint amb circumloquis com el que es presentà a l’assemblea universitària celebrada a València el 1902.
Anys més tard, el 21 de maig de 1919, el Ministeri d’Instrucció Pública, encapçalat per César Silió va publicar un decret de concessió d’autonomia a les universitats, les quals haurien de redactar uns estatuts propis, d’acord amb les bases contingudes en el decret, que definiren la composició i les funcions dels òrgans de govern, l’elecció del rector, la gestió del pressupost, la selecció del professorat contractat, les associacions d’estudiants, la forma d’elaboració dels plans d’estudis, etcètera. A la Universitat de València, una comissió formada per tres catedràtics de cada facultat va elaborar un projecte d’estatuts, durant els mesos de juny i juliol de 1919. El projecte, que deixava el control de la Universitat en mans exclusivament dels catedràtics vitalicis, fou aprovat pel Claustre ordinari, en sessions del 25 del juliol al 5 d’agost, i tramés a Madrid, per a l’aprovació del Govern, la qual es produí dos anys més tard, el 9 de setembre de 1921 (Guia, 2001: 18). Per destacar un dels elements, el punt cinc arreplegava la idea que les associacions d’estudiants havien de tractar de mantenir-se al si de la Universitat. Una altra cosa seria la representació que tindrien en els òrgans de govern, però en l’article 16 s’establia que havien d’estar legalment constituïdes, formades exclusivament per alumnes o antics alumnes de la Universitat, que els seus estatuts havien d’estar aprovats per la comissió executiva i que els seus fins havien de ser culturals, educatius o d’acció universitària (Mancebo, 1994: 41-42).
La Universitat de València, en aquells anys (com la resta de les de l’Estat espanyol) estava prou allunyada del seu entorn social i territorial. No obstant això, com hem estat resseguint, els professors i els alumnes mostraven una activitat important. Zumalacárregui, en el discurs d’obertura del curs 1919-20, assenyalava respecte a l’autonomia: «nosotros hemos dicho muchas veces que no podíamos cumplir con nuestra misión porque nos ahogaba el régimen de centralismos y de burocracia en que vivíamos. Ahora ha de verse si teníamos razón» (Mancebo, 1994: 35). Plantejava, com un dels elements centrals, que calia posar en relació la Universitat amb la regió valenciana a través de la ciència aplicada, que molts pagarien perquè es traduiria en beneficis materials i tangibles. També suggeria la fundació d’alguns instituts i recalcava les possibilitats dels universitaris en els distints camps de l’economia valenciana: els catedràtics de Química, junt amb els artistes, per millorar la indústria ceràmica, que podria assolir un gran creixement, la metal·lúrgia, la indústria, «amb ensenyaments i investigacions especials sobre els cultius més importants», la història de València, la medicina per aconseguir pal·liar les malalties endèmiques o més esteses... etcètera (Mancebo, 1994: 35-36).
Tanmateix, la vigència no durà gaire. El 31 de març del 1922 va dimitir César Silió i, quatre mesos després, el seu successor, Tomás Montejo i Rica, deixà en suspensió l’autonomia i les disposicions complementàries que s’havien dictat per a fer-la possible. L’autonomia universitària fou, finalment, avortada pel juliol de 1922. De fet, en l’obertura de curs de 1922 «no faltaron las protestas de los estudiantes por las disposiciones del gobierno echando abajo la reforma autonomista implantada por el ministro don Cesar Silió».1 No fou l’única cosa suspesa en aquells anys, sobretot des de setembre de 1923, amb el colp d’estat de Primo de Rivera. El seu adveniment va significar un assaig de salvar la situació del país per la via autoritària i, conseqüentment, extraparlamentària. De seguida va adoptar una actitud contrària al desenvolupament cultural i científic: durant la dictadura es va incrementar l’intervencionisme governamental sobre les universitats, tot i que eren definides com a corporacions de dret públic, amb personalitat jurídica pròpia i capacitat, per tant, d’adquisició i administració de béns, sota vigilància del govern. L’any 1928 s’aprovà una llei d’educació que recollia i retallava algunes aspiracions autonomistes, com ara la llibertat de càtedra, la possibilitat de cursar el doctorat fora de Madrid, o el reconeixement de l’associacionisme