Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana. Rafael Roca RicartЧитать онлайн книгу.
amb això, havia assolit el tres premis preceptius, conseqüentment, el mallorquí hi fou proclamat «Mestre en Gai Saber». Aquella edició, a més, encara suposà un gran èxit per al jove Jacint Verdaguer, que obtingué quatre premis, tot i que no es presentà a recollir-los. Els lectors valencians tingueren informació puntual de tot el que s’esdevingué en aquell certamen gràcies al diari Las Provincias, que es féu ressò de la cerimònia tres dies després a través d’una ressenya copiada del Diario de Barcelona.[31]
Dos anys després, en 1868, tornaren a trobar-se en el mateix lloc i a propòsit del mateix acte. Aquella vegada, però, els Jocs Florals de Barcelona celebraven el seu desé aniversari i tingueren un caire especial. Encara que en parlar de les relacions entre Llorente i Víctor Balaguer, que en fou l’ànima mater, els repassarem amb més detall, val a dir que duraren vuit dies i que hi foren convidats a participar escriptors de tots els territoris de parla catalana, de Castella i de Provença. Durant les set extenses cròniques que Llorente redactà i que, en els dies posteriors, publicà a Las Provincias deixà constància diverses vegades de la seua trobada amb Aguiló.
D’aquesta manera, a la descripció que el valencià realitzà d’alguns dels assistents al sopar de germanor que tingué lloc la nit del 3 de maig, després del lliurament dels premis, Llorente es referí, entre altres, a Balaguer, a Mistral, a Bofarull, a Bonaparte Wyse, a Roumieux, a Paul Meyer, a Núñez de Arce, a Rubió, a Verdaguer, a Milà i Fontanals, «a mis compañeros Labaila, Querol y Ferrer y Bigné» i al «erudito D. Mariano Aguiló, maestro en Gay Saber y sabio investigador de las antigüedades literarias de nuestra patria lemosina».[32]
L’última de les cròniques d’aquells Jocs Florals de Barcelona que Llorente redactà veié la llum el 15 de maig; i l’endemà, dia 16, el valencià ja escrivia al seu amic mallorquí per a comunicar-li que recordava «con placer los días encantados de Barcelona», i per a enviar-li salutacions de part de Ferrer i Bigné i «el folletito adjunto» que, «aunque vale poco, casi nada, creo que V. debe tener noticia de él».[33] El «folletito» que li adjuntava devia ser el recull dels set articles que havia publicat Llorente sobre l’acte a Las Provincias.
2.2 A València (1876)
La tercera trobada entre Llorente i Aguiló es produí a València, huit anys més tard: en juliol de 1876, i a propòsit també d’una justa literària. Es tractava del certamen en honor de Jaume I amb motiu d’acomplir-se el sisé centenari de la seua mort, que fou organitzat, en la major part, pel director de Las Provincias, i en el qual Aguiló prengué part com a membre del jurat qualificador.
Llorente li ho havia demanat, per carta, dos mesos abans, el 31 de maig: «¡Cuánto deseo tengo de verle a V. por aquí! Y para ver si le tiento a venir, le escribo ésta».[34] Així, li parlava de les festes commemoratives de Jaume I que tindrien lloc «con las ferias de julio, que todos los años se celebran aquí, y esta coincidencia hará más agradable la fiesta».[35] Entre els actes que es preparaven el valencià hi destacava el certamen historicoliterari que havia de tenir lloc: «Quisiéramos que figurasen en el jurado algunos de los maestros del “gay saber”, y en primer lugar me dirijo a V. ¿Está dispuesto a venir? En ese caso... no hablemos más. Aquí encontrará los buenos amigos de siempre, y a otros muchos, que le quieren, sin haberle conocido personalmente».[36]
Encara que, en els dies següents i des de Barcelona estant, Aguiló envià uns plecs de la Crònica de Jaume I que s’estaven estampant i que Llorente li havia demanat, el ben cert és que no contestava a la pregunta del valencià. Segurament, calia interpretar el silenci com un sí. Però, no obstant això, Llorente tornà a insistir, i el 27 de juny li envià una nova carta en què es llegia: «No ha querido V. decirme si vendrá a las honras seculares del gran monarca; y como yo deseo mucho que así sea, ha de permitirme que le apremie para la contestación, y le ruegue sea ésta afirmativa».[37] En prova de la gran estima que li professava, i potser també per facilitar-li les coses, Llorente afegia: «En mi casa hay un cuarto reservado para V., y estoy esperando que me avise V. la aceptación de este humilde pero fraternal ofrecimiento».[38]
Per un conducte o un altre –perquè, si n’hi hagué epístola, no ens ha arribat–, Aguiló degué respondre afirmativament a la petició. Durant el mes de juliol de 1876 Llorente envià a Querol, que residia a Madrid i que finalment no assistí al certamen, diverses cartes que es conserven inèdites i que indiquen una miqueta com anaren els preparatius d’aquelles festes. En una d’elles, que cal datar al voltant del 20 de juliol, li comunicava: «Ya han comenzado a venir los felibres. Aguiló llegó anteayer. Siente mucho tu ausencia. Se ha alojado en la fonda de Cuatro Naciones; pero veré si puedo llevármelo a casa».[39] En principi, Querol també havia de formar part del jurat, però davant les dificultats de fers’hi present per motius laborals, renuncià al càrrec. Ho sabem perquè en una carta que amb anterioritat, el 12 de juliol, Llorente li havia adreçat es pot llegir: «Me dice Aurelio que has enviado la dimisión del Jurado, y que no sabes si podrás venir oportunamente a las fiestas. ¡Eso faltaba! No seas borrico: déjalo todo y ven a ayudarnos a pasar este chubasco».[40] Tres dies després l’absència de Querol devia ser segura: «¿No vendrás, aunque sólo sea un par de días?»,[41] li reiterava Llorente.
Finalment, aquell certamen tingué lloc el divendres 28 de juliol al claustre del Col·legi del Corpus Christi de València, i formaren part del jurat Vicent Boix, que actuà com a president, Antoni Ballester, secretari, Cristòfol Pasqual i Genís, Rafael Ferrer i Bigné, Jacint Labaila, Eduard Pérez Pujol, Joaquim Serrano Cañete i Marià Aguiló. Entre els poetes guardonats figurava el mallorquí Tomàs Forteza, que havia obtingut la «Ploma de Plata» de la Diputació provincial de les Illes Balears per la composició «Les derreries del Conqueridor». A propòsit, el 6 d’octubre Aguiló comunicava al seu cosí: «Ahir rebí carta den Llorente. Me diu que la teua poesia li agrada molt y que un dia de aquests la publicará en les Provincias».[42] De fet, la reproduí aquell mateix dia.[43]
A Llorente, per la seua banda, li fou premiada, amb la «Copa d’Argent» dels periodistes de Barcelona, la poesia «Romanç dels quatre trobadors». L’acte degué resultar especialment entranyable i agradable per a Aguiló: un moment per a retrobar i saludar vells amics, ja que aquella era ben probablement la primera vegada que, quinze anys després de la seua partida, tornava a València.
Imatge del claustre del col·legi del Corpus Christi de València a la fi del segle XIX.
Tretze mesos després del certamen, el 28 d’agost de 1877, Aguiló escrigué a Llorente interessant-se, entre altres coses, per la impressió del llibre «que ha de recordar a los venideros la celebración del suntuoso aniversario de la muerte de nuestro D. Jaime, a quien V. ha contribuído tanto».[44] El valencià respongué indicant-li que el procés d’edició avançava molt a poc a poc,[45] i que l’encarregat n’era Vicent Boix, president del jurat. Tan a poc a poc, que sembla ser que el llibre mai no arribà a veure la llum.
2.3