Els registres notarials de Miquel Llagària. Miquel LlagàriaЧитать онлайн книгу.
obtenir informació de la realitat social, econòmica, cultural i política d’una comunitat, que altres fonts (com les de naturalesa legislativa, judicial o fiscal, entre d’altres) no ens ofereixen.
La documentació notarial reuneix tres característiques que determinen l’interés de l’historiador sobre aquesta font: masa, globalidad, homogeneidad.40 La ingent massa de documentació notarial fa que probablement estiguem parlant del fons arxivístic més extens per a l’edat moderna, junt a les fonts judicials. Bona mostra d’açò són les dues principals col·leccions de protocols que podem trobar a València, la conservada a l’Arxiu del Regne de València (amb 15.786 llibres i una documentació que comprén des de finals del segle XIII fins a principis del XX) i la col·lecció de l’Arxiu de protocols del Col·legi del Corpus Christi de València (aproximadament uns 28.500 volums).41
Malgrat això, no es tracta d’una documentació infalible. En ocasions és justament aquesta amplitud i diversitat de la informació obtinguda el principal obstacle amb el qual s’enfronten els historiadors. Altra limitació d’aquesta font és la seua representativitat.42 No totes les activitats privades queden registrades, i tampoc tots els sectors socials acudeixen periòdicament al notari. A més, la pèrdua o desaparició de part dels fons notarials és un altre problema de difícil solució. Per tant, els historiadors han de considerar aquestes limitacions i prendre les mesures pertinents per a garantir la representativitat de les seues investigacions i de les seues hipòtesis. Igualment, és important realitzar una crítica interna de veracitat dels documents, davant la possibilitat d’ocultacions o falsedat de les dades aportades al protocol. Per altra banda, l’investigador ha de realitzar la crítica d’adequació, ja que el document notarial, de vegades, no ofereix la informació exacta que cerca l’investigador, obligant-lo a complementar la seua recerca amb altres fonts judicials, fiscals o eclesiàstiques, entre d’altres, o a adaptar les seues hipòtesis de treball a la informació que es desprén dels protocols. Per últim, hem de tenir en compte la crítica d’objectivitat, partint del principi epistemològic que tot observador altera allò observat. En la documentació notarial trobem una doble modificació. En primer lloc, el notari és un filtre entre la realitat i la plasmació escrita als seus registres i, en segon lloc, la interpretació que fem els historiadors és un altre element de subjectivitat. Comptat i debatut, són diversos els punts febles d’aquesta font, plantejant als investigadors la necessitat d’una anàlisi crítica, la complementarietat de fonts i un mètode heurístic que compense aquestes mancances.
El paper social desenvolupat per la institució notarial al llarg de la història és innegable. El notari es converteix en una font de legitimació en qüestions tan rellevants com els drets de propietat, els llegats testamentaris o qualsevol altre transacció o negoci jurídic que requerira el reconeixement legal. Aquest caràcter legitimador fa del notariat una de les professions més rellevants en la societat de l’Antic Règim. Per altra banda, la tasca de conservació i custòdia dels registres era una obligació dels notaris instituïda pel rei Jaume I i reiterada de forma successiva pels diversos monarques de la Corona d’Aragó. Tanmateix, la seua reiteració suggereix que la normativa no era complida amb tota l’eficiència que es requeria. Com hem assenyalat adés, les vídues de notaris sovint venien els registres dels seus difunts marits a joves notaris que miraven de consolidar una clientela.
Aquest fet ens permet parlar d’una doble funció social del notariat. En primer lloc, mitjançant la seua activitat quotidiana al si de les comunitats on s’inseria el notari.43 En segon lloc, hem de destacar la funció social, no tant del notari sinó dels seus registres notarials a la societat actual, per medi de les diferents institucions arxivístiques que custodien aquests fons.44 La tasca de conservació, tradicionalment atorgada als arxius històrics, es mostra insuficient en els darrers anys, ja que ha de combinar-se amb una dimensió de servei i comunicació amb la societat actual, més enllà dels investigadors especialitzats. Dins d’aquesta nova orientació, el compromís de difusió pretén apropar les fonts primàries al conjunt de la societat i promoure la utilització dels fons arxivístics, apropant-los a la societat. Ara bé, no hem de pensar únicament en la consulta directa de les fonts, sinó també en altres formes d’apropament a la documentació històrica, com per exemple les edicions crítiques de fonts.
En aquesta línea incideix el present volum així com la col·lecció Fonts Històriques Valencianes, que des del Servei de Publicacions de la Universitat de València, s’ha portat a terme d’alguns anys ençà, orientant les seues publicacions de fonts arxivístiques cap a la difusió, com a medi per a apropar la història a un públic més ample, on tenen cabuda persones no especialitzades.
No obstant això, fins a aquest moment cap de les obres de la col·lecció havia pres la documentació notarial com a objecte central de la edició, a diferència d’altres institucions nacionals que han desenvolupat una tasca d’edició de fonts notarials. Ens referim a les col·leccions dels Acta Notariorum Hispaniae, de la Fundación Matritense del Notariado, la Fontes Rerum Canariarum, del CSIC i el Instituto de Estudios Canarios de la Laguna o el Acta Notariorum Cataloniae de la Fundació Noguera.
Per tant, aquesta obra pretén iniciar una línea de edició de textos notarials per al País Valencià, donada la importància de la publicació i edició de registres notarials històrics i el caràcter interdisciplinar d’aquests fonts. Des d’aquest punt de vista, queda sobradament justificada la necessitat d’una obra com aquesta, amb l’exemple del funcionament d’una comunitat rural, com el lloc de Sueca i el seu entorn a mitjan segle XVI, a través dels registres notarial de Miquel Llagària.
DESCRIPCIÓ DELS DOCUMENTS I NORMES D’EDICIÓ
En aquest volum s’inclou la transcripció de tres registres notarials pertanyents a Miquel Llagària, que inicialment es conservaven a l’Arxiu del Col·legi de Notaris de Sueca i actualment estan dipositats a l’Arxiu del Regne de València.45 Aquests tres llibres es corresponen amb les signatures 14.034, 14.035 i 14.044 de la sèrie Protocols Notarials d’aquest últim arxiu.
Encara que tots tres pertanyen al mateix notari, podem observar les similituds i especialment les diferències entre ells. Pel que fa a les mesures, els tres són homogenis, amb 22 centímetres de llarg i 16 centímetres d’ample. El suport d’escriptura també és el mateix, paper relligat amb cordill en diferents quaderns recollits en el volum amb coberta de pergamí. Tanmateix, l’estat de la coberta varia. La del volum 14.034 es manté en bon estat, fet que ha permés una millor conservació del llibre, mentre les altres dos han sofert majors danys, en bona mesura pel deficient estat de les seues cobertes.
Pel que fa a les diferències, hem de partir del fet que transcrivim documents de naturalesa distinta. Els dos primers (14.034 i 14.035) són rebedors, és a dir, registres on el notari fa una redacció provisional del document, sense desenvolupar completament les fórmules jurídiques.46 És per això que sovint en alguns documents trobem anotacions al marge que remeten a altres volums notarials, com el notal, on el notari ha desenvolupat per complet tot el document.47 D’altra banda, el tercer llibre (14.044) és un baldufari o índex general dels actes jurídics arreplegats pel notari al llarg de la seua activitat professional, en aquest cas entre 1551 i 1561. Per tant, dos tipus de registres molt diferents entre sí, però complementaris com a eines quotidianes de treball del notari. Malgrat això, és convenient fer una anàlisi individualitzada de cada registre.
El volum 14.034 manté un bon estat de conservació, tot i que en algunes parts són evidents alguns problemes d’humitat que afecten especialment a la meitat superior del llibre. La caixa d’escriptura és bastant homogènia en tot el llibre, probablement, perquè es tracta d’una còpia feta a posteriori, amb unes mides de 9,5 centímetres d’ample per 19 centímetres de llarg. L’escrit està fet amb tinta negra a línia tirada i pràcticament desproveït de referències als marges del document o correccions d’errades, elements que animen a pensar que estem al davant d’una còpia. El text es caracteritza per la seua netedat, en contrast amb l’estil del següent volum, redactat de manera més apressada i, conseqüentment, amb una presentació menys acurada.
Pel que fa al volum