De València i Mallorca. Josep Massot i MuntanerЧитать онлайн книгу.
havien estat recollides. Tot plegat n’ha resultat un corpus que consta de dinou grans volums, que cal afegir als tres ja apareguts abans de 1936, útil no solament per als etnomusicòlegs i per als historiadors de la literatura, sinó també per als estudiosos de la història de Catalunya i sobretot per als que tracten de l’anomenada microhistòria, essent que l’Obra del Cançoner i les seves vicissituds permeten de conèixer múltiples aspectes de la vida de tots els Països Catalans –especialment del Principat i de les Illes Balears– durant els anys 1921-1936 i contenen un gran nombre de fotografies de persones, de pobles i d’edificis concrets que en molts casos tenen un valor incalculable.
La meva pertinença a la comunitat de Montserrat va determinar també un altre dels meus nous temes d’estudi: la guerra civil. Quan vaig parlar per primera vegada amb el mestre de novicis de la casa, que aleshores era el pare Cassià M. Just, futur abat, em va preguntar què pensava de la visió de Mallorca que donava Bernanos a Les Grands Cimetières sous la lune. Li vaig haver de dir que es tractava d’un llibre prohibit i que mai no havia tingut ocasió de llegir-lo. Es trobava, però, a la biblioteca de Montserrat, en diverses edicions, i tan aviat com el vaig devorar em va voltar dins el cap quina resposta caldria donar a la pregunta del pare Cassià. Al cap d’uns quants anys, quan, per iniciativa de Max Cahner, vaig pensar i tirar endavant la revista Randa, m’acabava de caure a les mans un número corresponent a l’any 1938 de la revista dels jesuïtes francesos Études en el qual hi havia un article polèmic de Bernanos, desconegut en aquell moment pels seus biògrafs i oblidat a les seves obres completes. S’hi defensava amb energia de la crítica que li havien fet des d’aquella revista sobre aspectes relacionats amb la guerra civil i sobre Mallorca. Vaig pensar que seria útil de donar a conèixer aquest article i, aprofitant que a Montserrat hi havia una biblioteca especialitzada en guerra civil, procedent de Francesc Cambó, vaig proposar-me de situar-lo des d’un punt de vista històric i historiogràfic. En van sortir quatre articles de Randa –els primers dels quals van aparèixer encara en vida de Franco–, que es convertiren després, el 1976, en el llibre La guerra civil a Mallorca, que va tenir un gran èxit de vendes i va suscitar nombrosos comentaris i algunes inevitables polèmiques. Un any més tard vaig publicar, finalment, l’article de Bernanos, dins el llibre Església i societat a la Mallorca contemporània, que per primera vegada estudiava críticament la positura dels eclesiàstics mallorquins davant la pròpia cultura, matisava la seva intervenció en el moviment anomenat Renaixença i començava a traçar les grans línies de l’Església mallorquina durant la Segona República i durant la guerra civil, amb el bisbe Josep Miralles i Georges Bernanos com a protagonistes principals.
Tot i que la meva idea era treballar una temporada sobre Bernanos i tancar definitivament el tema, la veritat és que fins ara no n’he sortit, ni en sortiré mai. Des del 1974 fins ara he parlat amb centenars de testimonis, he aconseguit accedir a milers de documents d’un valor incalculable –entre els quals els papers de l’arxiu de Mussolini o els informes secrets adreçats al Foreign Office per l’astut cònsol anglès a Mallorca Alan Hillgarth– i he pogut bastir un fresc –una saga m’agrada més de dir-ne– en el qual es barregen la història política, la història militar, la història de les relacions diplomàtiques, la història cultural i la història religiosa. Em queden encara algunes baules que esperen ésser tancades, si mai tinc temps per posar-me a ordenar l’immens material que he anat acumulant i que creix cada dia.
Per a mi, la guerra civil no s’acaba a Mallorca, sinó que té connotacions diferents a Menorca i a Eivissa i Formentera, illes amb les quals he tingut des de fa anys una estreta relació, i arriba fins a Montserrat, on van ser assassinats vint-i-tres monjos demòcrates i catalanistes, que no tenien res a veure amb el cop d’estat dels militars. Això em fa plantejar les qüestions complexes derivades de la memòria històrica, imprescindible mentre es tracti amb objectivitat i amb sentit comú, sense maniqueismes fora de lloc.
I encara hauria de parlar de la relació que he tingut amb l’Institut d’Estudis Catalans, que ha passat per la Societat Catalana d’Estudis Històrics, per la Societat Catalana de Llengua i Literatura –que vaig fundar per encàrrec del president Enric Casassas, juntament amb la revista Llengua & Literatura– i per la Secció Històrico-Arqueològica de la qual en aquest moment sóc vicepresident. I de la relació amb l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual actualment sóc secretari. He estat relacionat amb moltes altres institucions, però només n’esmentaré una, la Societat Verdaguer, amb la qual tinc uns lligams que sobrepassen l’estudi i l’erudició i arriben al nivell de l’amistat i de l’afecte. Aquestes institucions, més l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes a la qual ja m’he referit abans i els contactes amistosos amb les universitats de tots els Països Catalans, m’han dut a estudiar temes concrets de la cultura catalana dels segles XIX i XX, que en bona part he recollit als deu volums apareguts fins ara d’Escriptors i erudits contemporanis i en altres volums anteriors o posteriors.
Tota aquesta mena d’estudis de tipus cultural, que interrelacionen sempre llengua, literatura i història, no tenen evidentment el caràcter mediàtic que poden adquirir les novel·les o fins i tot els assaigs de divulgació sobre segons quins temes. La veritat, però, és que des de sempre han tingut un públic ampli i variat i han aconseguit un impacte considerable. Els mallorquins i la llengua autòctona, per exemple, el meu primer llibre –aparegut el 1972, que va inaugurar ara fa quaranta anys Curial Edicions, juntament amb la Literatura catalana contemporània de Joan Fuster–, va ser llegit voluntàriament o obligatòriament a les universitats on s’estudiava català, sobretot a la Universitat de les Illes Balears i a la Universitat Autònoma de Barcelona, i més endavant va caldre publicar-ne una segona edició, que vaig aprofitar, com he mirat d’anar fent sempre, per posar-lo al dia i completar-lo d’una manera considerable. Paral·lelament a aquesta segona edició, del 1985, va aparèixer un volum en certa manera complementari, titulat Antoni M. Alcover i la llengua catalana, que va tenir una gran difusió pel fet que formava part de les publicacions promogudes pel Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, presidit pel meu venerat mestre i estimat amic Antoni M. Badia i Margarit.
Els diversos volums sobre la guerra civil a Mallorca han entrat a totes les bibliografies especialitzades –fins i tot en obres escrites en espanyol, en italià, en alemany o en anglès–, i el dedicat a Georges Bernanos no solament ha estat utilitzat per molts especialistes –en algun cas arribant fins al plagi més o menys descarat–, sinó que n’hi ha versions en francès i en alemany, escurçades per una banda i ampliades per l’altra, que parteixen de dues adaptacions desitjades pels editors: la francesa es refereix més a la biografia de Bernanos i l’alemanya se centra més en el tema de la guerra civil.4 Una altra de les obres referents a aquest tema, Guerra civil i repressió a Mallorca, del 1997, va quedar ràpidament exhaurida i més endavant, el 2005, va ser inclosa a la Biblioteca d’Escriptors Mallorquins del Diari de Balears, amb un tiratge molt elevat.
Ha tingut igualment una gran difusió el volum, encarregat per l’aleshores conseller de Cultura Max Cahner, Els Segadors, himne nacional de Catalunya, redactat en col·laboració amb els músics Salvador Pueyo i Oriol Martorell. La meva contribució en aquest volum tornarà a sortir aviat, posada al dia i augmentada amb informació important, al volum onzè d’Escriptors i erudits contemporanis, a fi de contrarestar algunes hipòtesis mancades de fonament objectiu que va formular l’any passat Jaume Ayats, en un llibre amb novetats en moltes de les seves pàgines, però simple resum del que ja sabíem fins ara en la majoria de punts importants.
El meu best-seller, tanmateix, és la Història de Montserrat, una síntesi publicada inicialment el 1931 per l’aleshores arxiver de Montserrat, pare Anselm M. Albareda, més endavant prefecte de la Biblioteca Vaticana i cardenal, que vaig posar al dia, com una de tantes feines d’encàrrec exigides pel que en podríem dir l’obediència monàstica, el 1972 i que d’aleshores ençà ha estat objecte de noves reelaboracions, cada cop més profundes, que han mantingut sempre el to i l’esperit del pare Albareda, però que l’han actualitzat tenint en compte la bibliografia més recent i a partir de recerques pròpies, i que han allargat la seva narració fins al 2012 mateix. A hores d’ara, en successives edicions i reedicions –normals, de butxaca,