Sońka. Ignacy KarpowiczЧитать онлайн книгу.
com gòtiques.
Amb alguna dificultat, tenint fàstic al gos i a les puces, als bacteris i als gèrmens, i també a la vellesa del gos, l’Igor construeix una paraula: Borbus.
—Borbus —diu en veu baixa, i el gos alça cap a ell els ulls, color ambre, quasi ja de mel, amb els records d’un passat llunyà enfonsats en la resina de l’iris.
A les faules, els animals no són senzillament animals, són éssers una mica inferiors als homes, però a la vegada considerablement més transparents en les seves accions. El gos es va posar d’esquena, i aleshores l’Igor va veure que en Borbus era una gossa.
Soc Borbus, la dotzena gossa amb aquest nom en línia directa des de Borbus Primer, anomenat l’Ari, un enorme pastor alemany que va salvar la vida tres vegades a la meva mestressa. Un cop, va foragitar els llops que venien de nit fins a la casa; un altre cop va descobrir olorant una cova amb patates, un cop va cridar l’atenció dels soldats, les bales que estaven destinades a Sońka van matar Borbus Primer, el meu pare; i ara jo, Borbus XII, anomenada l’Última, m’ocupo de la meva mestressa, Sońka la Blanca. No he tingut cadells, i la meva dinastia desapareixerà, tal com desapareixerà el llinatge de Sońka, ella tampoc ja no té cadells, ens apagarem al mateix temps, ho dic jo, Borbus XII i Última; i els àngels baixaran i inclinaran els seus caps clars vers la meva mestressa, i jo entraré amb ella entre les sorres del no-res i bordaré en honor del Pare absent. Al·leluia. Bub-bub.
L’Igor va notar que es marejava. No havia dinat encara, i per esmorzar tan sols havia pres un suplement dietètic en forma de dues ratlles de cocaïna amb unes propietats calòriques clarament baixes i amb una puresa similar. Una parpella tapava un ull de la gossa, que ja no era d’ambre sinó d’un groc llampant, com ous remenats acabats de fer, com les centelles asiàtiques i les cintes a les banderoles de les processons. Soc en una faula, va pensar, en una faula sobre la vida. En una altra convenció, la vida és insuportable. Potser encara em salvaré, o potser em canviaran totalment en escriure’m de nou?
Abans que el salvessin, i que després el matessin, perquè no hi haurà una altra fi, les brases de la cigarreta li van cremar els dits, la gossa es va posar en marxa, va moure la cua tristament i va anar arrossegant-se cap a la seva caseta. La Sońka va aparèixer a la porta.
—Khadzi na malako, khadzi—12 va dir.
L’Igor es va aixecar del banc. Abans d’entrar al llindar es va treure les sandàlies d’ant —estaven tan fora de lloc, tan suaus, amb un preu que superava tota una pensió anual. Es va adonar que des de feia molts anys no tenia coneguts a les cases dels quals descalçar-se; tots guanyaven massa. Amb el peu descalçat va passar a l’entrada freda, fosca, que feia olor de llet fermentada, de llard i de ceba, de fenc, de col fermentada i de fum, de suor, d’aigües sabonoses i de cereal. Passat el llindar següent ja hi tenia la cuina: un aparador pintat de blau, una taula senzilla, un hule gastat de flors, dues cadires, un gran forn de rajoles amb lejaika,13 un tamboret baix amb una galleda d’aigua, les planxes del terra pintades d’un marró oliós, al racó de la dreta una icona, a les parets emblanquinades dos petits tapissos en una llengua mig estrangera per a la Sońka i, de fet, indiferent: «Qui beu aigua fresca, aquest tresca», i «Si la mestressa fa el menjar, tot és bo per al paladar».
—No teniu canalització? —va preguntar.
—Pa xto?14 —va respondre—. Perquè la cabana es podreixi per la l’aigüera de la cuina? Per dormir sota un mateix sostre amb la meva caca?
Quan l’Igor va travessar el llindar de la cuina, la Sońka va donar una mirada ràpida a aquell hoste inesperat i va entendre en una il·luminació blava, tan intensa com el vermell d’un pinsà borroner, que estava esperant aquell hoste des de feia molt, molt temps, des del final de la guerra, que va resultar el final de la seva vida. La guerra l’havia destruïda, però no l’havia vençuda. Va entendre que no mirava un príncep, sinó un àngel de la mort; que podria explicar la seva història, que podria mostrar les seves accions per ser sospesades. Va entendre que amb la darrera paraula s’apagaria en ella aquella llumeta dèbil, tremolenca, i van estar parlant molt temps a la nit, i després no van viure molt, molt temps i finalment feliços; fora de la memòria. La Sońka va entendre per què se n’havia alegrat tant; era perquè havia entrat al seu llindar l’àngel més autèntic, i no per haver pregat sense parar a l’església, sinó des del propi origen de l’àngel, un enviat, un malak,15 una bona nova.
Va assenyalar la cadira, el príncep hi va seure sense dir res, i ella, contenta, va abocar llet al pot esmaltat, a la taula va posar-hi akhlatki, uns quadradets de farina fregits al matí, pejki, de l’aparador en va treure el seu tresor més preuat, reservat per als convidats més importants, com el batxujka16 o Déu: una capsa de metall amb bombons.
Havia comprat aquella capsa tres anys enrere, en forma de cor vermell, amb una inscripció daurada molt maca: «E. Wedel». Abans s’havia estat mirant aquella capsa potser mig any sencer, era tan fantàstica, tan cara i inassolible! La mirava i s’imaginava que algun dia aquell cor vermell trobaria un lloc al seu aparador, al tovalló fet de ganxet, al costat de les dents. Era com un somni, hi somiava de nit, la saliva li regalimava al coixí, fins que un dia va demanar la capsa de bombons. La dependenta, filla de l’Irka de Mieleszki, es va quedar de pedra:
—Vi, Sonka, zdureli17 —li va dir.
—Potser sí que m’he tornat ximpleta —va acceptar la Sońka—, però ja tinc una edat, m’ho puc permetre, tinc els papers de la pensió dels metges, i tu te n’hauries de donar vergonya.
La Sońka va treure el plàstic del cor per obrir-lo: primer el vermell amb la inscripció daurada i amb bombons, i després aquell plàstic sec com una gla i mut com un cigne, entre les costelles i sense cap firma dels creadors. La Sońka recordava la seva mare com enmig d’unes tenebres. Va morir després del part, i era un temps en què no es deixava descansar el cos d’una dona; igualment com el camp, cada any havia de parir; d’un ouet de Déu en creixia una nova persona, sortia al món i la majoria de vegades al cap de no res es deixava endur al Cel, sempre que el Popa l’hagués batejat, i Boh l’acceptava; amb ells mai no se sabia, insaciables l’un amb l’altre. I abans de la guerra no tenien cotxes, però ara havien de pagar-los fins i tot la gasolina. Abans de la guerra el Isus Chrystos era més barat i més accessible, i el mitjà de transport del Popa s’empassava l’herba, i l’herba creixia gratis.
L’Igor va dibuixar amb el peu un cercle al xmatnik18 acolorit fet de ganxet, va beure un glop de llet, que recordava la dels brics solament pel color, perquè tenia un gust estrany, un gust i una olor d’animal càlid, i no de cadenes de producció d’esterilització. Va agafar un bombó amb coses cruixents de color verd al damunt, segurament són pistatxos, va pensar.
—Patom raspalu u pietxe19 —va dir la Sońka i va asseure’s davant del convidat.
—Després encendré l’estufa —la va corregir l’Igor amb la llengua autèntica de la ciutat.
Perquè l’Igor amagava molt curosament la seva infantesa, la pintava, se n’avergonyia conseqüentment, l’oblidava escrupolosament, la va eliminar i la va enterrar. Una infantesa que havia foragitat juntament amb els seus avis en un poble que no quedava gaire lluny. L’anomenaven aleshores i encara avui dia Wysranka, perquè allí on els besavis i els avis vivien, s’acabava el món, segurament no el món en general, hi ha finals del món amb palmes, amb muntanyes de gel, amb la sorra del desert, però aquell petit tros de món de Podlasie trobava precisament allí la seva fi: en la línia dels pins i de la darrera cabana, molt abans encara del general Sławoj, que havia elevat el nivell de la higiene amb l’ajuda d’un ucàs sobre les obligacions de cada cul. Així, el general Sławoj va considerar que en la República acabada de recuperar el cul també hi tenia els seus drets inalienables i de seient: li pertanyia el dret de cagar tranquil·lament en una casa dreta feta de taulons; era el santuari de la merda, anomenat «sławojka». Però abans de l’ucàs la gent anava enmig dels arbres al final del poble, precisament a Wysranka, cultivant la regla que el cul sempre va cap a l’ombra com la cabra cap