39º a l'ombra. Antònia VicensЧитать онлайн книгу.

      1

      I cada dia em passava el mateix. Em despertava a l’hora justa, i no hi havia manera de córrer. Primer obria un ull, després estirava un peu, sorneguerament, mollanament, com si tengués un nervi enganxat al somier. Aleshores m’havia de pentinar a l’atropellada. Si em pintava els ulls i més tard em tornava a mirar, sempre en solia dur un més carregat de pintura que l’altre. El cas és que em volia assemblar a una al·lota de damunt una revista i cada vespre, en colgar-me, feia el propòsit d’aixecar-me una hora abans per poder-me arreglar amb cura. Inútil. I encara pel camí m’entretenia mirant les muntanyes, llunyanes, al fons, posant límits al paisatge.

      La botiga de souvenirs on jo despatxava era davant l’hotel El Galió i devora el cafè de ca n’Andreu. Quan hi arribava als matins, devers les nou i mitja, n’Andreu solia estar damunt el portal, fent-se nus als dits amb la cortina de fils de plàstic. Jo li deia:

      —Has vist ses muntanyes, avui? Quins matisos!

      N’Andreu no anava de muntanyes ni de colors. N’Andreu, un bon plat de pollastre rostit i una estrangera grassona. N’Andreu només llegia del diari la pàgina dels esports i, de la ràdio, just escoltava la música cridanera. Tanmateix, no sé exactament per què, m’atreia una mica. Era alt i revingut com una fortalesa, colrat com un terròs; i potser per això a vegades sentia l’impuls de llançar-me dins els seus braços peluts, com en un refugi, i contar-li cosetes. Però ca! No hauria comprès res. Era un belitre.

      A dir vera, el meu treball de dependenta així mateix m’agradava; estava sola i ningú no em feia els comptes. A més, em distreia veient passar tantíssima gent, imaginant-ne la història. Com que venia begudes fresques i gelats, les cambreres d’El Galió, panteixoses de cansament i de calorassa, de tant en tant venien a prendre un refresc i aprofitaven l’esplai per fer una xerradeta. La majoria eren fadrines i forasteres, un poc curtes, bones al·lotes. Als vespres ballaven més que no dormien i els diumenges, a l’església, animaven la missa cantant salms amb les seves veus una mica enfitoses i esbarrades.

      I pel cafè del costat passaven un esplet de senyors que parlaven de la seva vida, i a mi em tenien confiança.

      A vegades també discutien de política, tornant de mil colors, pegant cops forts damunt la taula. Jo restava a la lluna; però després recordaven la seva infantesa, contaven coses de les seves dones, dels seus fills. I jo, dreta damunt el portal component ara un capell, suara venent una botella d’oli per al sol, entrellucava un món més feliç i també més tràgic que el que havia deixat endarrere.

      Perquè els meus pares havien mort quan jo encara era una criatura i havia crescut a ca uns oncles que em volien bé i una cosina que ens estimàvem com a germanes. Tanmateix, darrerament sentia una necessitat quasi boja de cercar coses noves. Anar-me’n lluny. Ser lliure, sobretot de mi. I creia que ho aconseguiria canviant d’ambient. Però ni em sabia oblidar ni em sabia divertir. Car som una freda.

      I n’Andreu debades dient-me que estava bona i coses per l’estil. Provava de fer-me un pessic, em fitava, però just aconseguia que m’enrojolàs; després se’n fotia dient-me que era una figaflor.

      La veritat és que havia crescut tímida i descontenta. Vaig començar a analitzar massa petita. De precís. Quan sortíem de costura, la tia ens feia seure, a na Maria i a mi, devora ella, per ensenyar-nos a perfilar la roba