39º a l'ombra. Antònia VicensЧитать онлайн книгу.
rompre a plorar; delirava, veia sentències, em vaig sentir cridada, vaig dir que sí. Més tard, arrambada a la finestra, menjant-me una xocolatina i, escoltant el cant dels ocells amb el sol que defallia darrere els pins, vaig repetir-me d’acord, perquè em sentia impotent. I el crucifix de damunt el reclinatori projectant-se sobre el llit sense fer, i vinga creus pertot arreu.
—A dormir! A dormir, vos dic!
Un altre cop al poble, na Maria i jo ens vàrem aixecar de bon matí, com abans, per anar a missa primera; però la tia, en camisa de dormir, els cabells esbarriats i els ulls vessant-li ira i ressentiment, ens va barrar el pas. Quan arribàrem dels cursets, sols no ens va mirar. Només feinejant, tota coent, ens va dir que s’havia barallat amb el tio per culpa nostra, que tot el seu mal sempre havia estat per culpa nostra, i ja començava a estar farta de nosaltres, i de la vida, de tot. Per això, aquell matí, na Maria i jo, quan la vérem, voltàrem de pressa cap a la nostra habitació.
—Llegirem s’evangeli que toca —va dir na Maria.
Però la tia va cridar-nos que apagàssim el llum. Jo vaig estar-ne contenta, perquè tenia son. Tanmateix, na Maria feia voltes amunt i avall, remugant que érem una família de desgraciats i que per què justament nosaltres, i que això devia ser una prova que ens enviava Déu, i hauríem de ser pacients com Job de l’Escriptura. Ja que darrerament el tio s’havia tirat al joc, i al cap del mes a penes donava sou a la tia. Un dia, mentre dinàvem, na Maria es va atrevir:
—És que no vos importa res?
I ell se la va mirar amb aquella cara d’espantat que feia sempre.
—No mira per ningú —va afegir la tia—. I voltros dues, que també heu tornades dos mussols —va plorinyar.
Certament, cosíem plegades tot el sant dia i a penes dèiem res. A vegades se’ns topaven els ulls i els esquivàvem de pressa. Na Maria, sobretot, sempre amb l’expressió llunyana i misteriosa; i la tia mirant-se-la, fent capadetes. Adesiara insistia:
—Què vos varen dir, allà? Que heu d’estimar Déu més que ton pare i ta mare? Pensa que només te tenc a tu. Pensa que ton pare ja no ho és, ton pare.
Quan deixàvem de cosir, ja tard, na Maria es pegava una pentinada i se n’anava escapada com un coet cap a l’església. Allà es trobava amb un parell d’al·lotes i se n’anaven plegades a visitar malalts, a trobar casa per a forasters que vivien dins quatre parets sense referir, i patuleia i grans havien de dormir a la mateixa llitera: un parell de matalassos de clin tirats en terra.
Jo molts de vespres hi anava, a l’església, perquè sentia moltes inquietuds confuses. Com un cabdell de fil que s’embullàs i tornàs gros. I vaig fer amistat amb na Magdalena. Era bastant més gran que jo i sempre s’agenollava devora meu i em somreia. Una vegada em va dir:
—Sa teva cosina és molt santa. Tu també reses?
—Jo? Estic cuita, jo.
—Sembles humana, tu. Sortim a fer una volta?
Li envelàrem plaça avall.
—Idò jo... És que una no sap a on anar. I de petita m’acostumaren a fer la Visita. Però te som franca: me voldria casar, i prest. Tu?
—Sols no ho sé, què voldria.
—Estàs comsevulla. De vegades m’ha passat. Tu ets joveneta, però jo ja tenc vint-i-sis anys i me voldria casar. Però me sembla que es homos a penes me miren. Comprens que pugui sofrir?
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.