Com ser antiracista. Ibram X. KendiЧитать онлайн книгу.
vuit anys. La seva pell més blanca, els cabells estirats, el nas i els llavis més prims, la seva forma diferent de parlar, fins i tot la manera com portaven l’uniforme, tot això els feia una espècie diferent als meus ulls. La diferència no era superficial.
Ningú no em va ensenyar que aquestes diferències eren insignificants comparades amb la humanitat subjacent en tots nosaltres: l’essència de l’antiracisme biològic.
Els racistes biològics són segregacionistes. El racisme biològic parteix de dues idees: que les races són significativament diferents en la seva biologia, i que aquestes diferències creen una jerarquia de valors. Vaig créixer creient la primera idea de diferència racial biològica. Vaig créixer sense creure la segona idea de jerarquia racial biològica, que no s’avenia amb el relat bíblic de la creació que m’havien ensenyat a les classes de religió, segons les quals tots els humans descendien d’Adam i Eva. Tampoc no s’avenia amb el credo seglar que m’havien ensenyat sobre la creació dels Estats Units, segons el qual «tots els homes han estat creats iguals».
Acceptar la distinció racial biològica i rebutjar la jerarquia racial biològica era com acceptar l’existència de l’aigua i no voler creure que és molla. Però això és justament el que vaig aprendre a fer, el que hem après tants de nosaltres, immersos en la nostra consciència racial en conflicte.
La creença racista en una diferència racial biològica és molt estesa, però poques persones són conscients de tenir-la; ni tampoc s’adonen que aquestes creences es fonamenten en idees racistes. Vaig créixer sentint dir que les persones negres tenen «més capacitat física innata», com van respondre la meitat dels participants en una enquesta del 1991. Que «la sang negra» era diferent de «la sang blanca». Que «una sola gota de sang negra fa que un individu sigui negre» i que «apaga la llum de l’intel·lecte», com va escriure Thomas Dixon a The Leopard’s Spots (1902). Que els negres tenen dots innats per a la improvisació. Que «si els negres tenen certes capacitats innates, com ara la de prendre decisions improvisades, això podria explicar que destaquin en certs camps com el del jazz, el rap i el bàsquet, i no en altres camps, com el de la música clàssica, els escacs i l’astronomia», com suggeria Dinesh D’Souza al llibre que va publicar el 1995 amb el títol fraudulent i ridícul de The End of Racism. Que les dones negres tenen el cul gros i que els homes negres tenen el penis gros. Que la causa de l’«augment en el nombre de violacions de dones blanques» és «el volum tan gran del penis del negre» i la seva «herència» de «fúria i excés sexuals», com va escriure un metge en un número de la revista Medicine el 1903.
Que les persones negres són diferents des del punt de vista biològic a causa de l’esclavitud. En el congrés de l’American Heart Association del 1988, un especialista que estudiava la hipertensió en les persones negres va dir que els afroamericans presentaven índexs de tensió arterial més alts perquè durant la Travessia del Mig,5 només van sobreviure els que van consumir sal de l’oceà Atlàntic. «Ho he discutit amb diversos col·legues […] i certament sembla plausible», va dir Clarence Grim a una colla de periodistes entusiastes. Allò que era plausible es va convertir en una prova, i la tesi de la hipertensió i l’esclavitud va ser molt ben rebuda en l’àmbit de la cardiologia a la dècada dels noranta. Grim no va arribar a aquella tesi al seu laboratori de recerca, sinó que se li va acudir quan va llegir Roots d’Alex Haley. A qui li fan falta proves científiques quan pot trobar una distinció biològica racial llegint ficció? O llegint la Bíblia?
La mateixa Bíblia que em va ensenyar que tots els humans descendien d’una parella primigènia també defensava l’existència d’unes diferències immutables entre els humans, conseqüència d’una maledicció divina. «Aquests tres eren els fills de Noè, i a partir d’ells fou poblada la terra», segons el relat del diluvi del capítol 9 del Gènesi. Noè va plantar una vinya, va beure vi i es va adormir, despullat i begut, dins la tenda. Cam va veure la nuesa del seu pare i va avisar els seus germans. Sem i Jàfet, negant-se a veure la nuesa del seu pare, van agafar un mantell i van entrar de reculons a la tenda i el van tapar. Quan Noè es va despertar, va saber que Cam, el pare de Canaan, l’havia vist despullat. «Maleït sia Canaan!», va dir Noè, furiós. «Que sigui per als seus germans l’esclau dels esclaus!»
Qui són els descendents maleïts de Canaan? L’any 1578, George Best, cronista de viatges anglès, va donar una resposta que, no per causalitat, justificava l’expansió del tràfic d’esclaus africans fet pels europeus. Era voluntat de Déu que el fill de Cam i «després d’ell tota la seva descendència fossin molt negres i odiosos», escriu Best, «per tal que la seva desobediència fos exposada per sempre més davant del món sencer».
El poder racista va convertir de seguida la distinció racial biològica i la jerarquia racial biològica en els components del racisme biològic. Aquesta teoria de la maledicció va perviure sobretot en el discurs justificatiu dels traficants d’esclaus fins al segle xix, quan als països europeus es va posar fi a la tinença d’esclaus. No feien falta proves quan es podia crear una diferència racial biològica per mitjà d’una lectura errònia de la Bíblia.
Però també es poden fer interpretacions errònies de la ciència. Quan Cristòfol Colom va descobrir un poble que no apareixia a la Bíblia, es van fer especulacions sobre els pobles autòctons del continent americà i sobre la possibilitat que els africans descendissin d’«un altre Adam». Però l’Europa cristiana considerava que la poligènesi —una teoria segons la qual les races són espècies independents que han tingut orígens diferents— era una heretgia. Quan l’any 1655 es va publicar l’obra d’Isaac de La Peyrère, Praeadamitae, les autoritats parisenques van tancar l’autor a la presó i van cremar-ne els llibres. Tanmateix, els poderosos propietaris d’esclaus de llocs com Barbados «preferien» la tesi favorable a l’esclavitud que defensava l’existència d’«una raça d’homes que no provenien d’Adam» a la de «la maledicció de Cam».
La poligènesi va ser motiu de debat intel·lectual al llarg de la Il·lustració. El debat va arribar al punt màxim a la dècada de 1770, durant el primer moviment contrari al comerç d’esclaus transatlàntic. El 1776, Thomas Jefferson defensava la monogènesi, però al llarg de les dècades següents la teoria de la poligènesi es va imposar en el pensament racial als Estats Units, per mitjà d’estudiosos com Samuel Morton i Louis Agassiz, cosa que va inspirar el biòleg Charles Darwin a escriure a la introducció de L’origen de les espècies, el 1859, que «és errònia l’opinió que manté la majoria dels naturalistes i que jo mateix sostenia anteriorment: que cada espècie ha estat creada independentment». Darwin va oferir una teoria de la selecció natural que aviat es va fer servir com un altre mètode per dur a terme distincions biològiques i classificar les races.
La raça blanca, per selecció natural, guanyava la cursa i evolucionava cap a la perfecció, segons els darwinistes socials. Els tres únics destins possibles per a les races «més febles» eren l’extinció, l’esclavitud o l’assimilació, explicava Albion Small, darwinista social que va crear el primer departament de sociologia als Estats Units. «Molts temen que la primera opció és per als indis», escrivia el 1894 juntament amb el sociòleg George Edgar Vincent; «el segon destí és previsible per als negres, mentre que el tercer ho és per als xinesos i altres pobles orientals».
El moviment eugenèsic de l’altra banda de l’Atlàntic, impulsat per Francis Galton, mig cosí de Darwin, pretenia accelerar la selecció natural amb polítiques que fomentessin la reproducció entre els qui tinguessin una genètica superior i la reducció a esclaus o l’eliminació dels qui eren inferiors genèticament. La indignació que van causar en tot el món les polítiques genocides basades en l’eugenèsia de l’Alemanya nazi a la meitat del segle xx va fer que, per primera vegada en quatre-cents anys, s’abandonés el racisme biològic en l’àmbit del pensament acadèmic. El racisme biològic —la teoria de la maledicció, la poligènesi i l’eugenèsia— havia predominat durant quatre segles. Tanmateix, que es marginés en el món acadèmic no vol dir que també es marginés en la mentalitat comuna, fins i tot en la mentalitat que hi havia al meu voltant quan era petit.
Els científics i els aplaudiments van acompanyar el president dels Estats Units