Com ser antiracista. Ibram X. KendiЧитать онлайн книгу.
de les mans aixecades d’alumnes que no eren blancs i cridava els blancs. La veia renyar alumnes que no eren blancs per coses per les quals no renyava els alumnes blancs.
Aquest no era un problema específic de la meva escola o de la meva infantesa: és un problema present tant a les escoles públiques com a les privades i de tots els temps. Durant el curs acadèmic 2013-2014, els alumnes negres tenien quatre vegades més possibilitats de ser expulsats de les escoles públiques que els blancs, segons dades del Departament d’Educació.
Tornant a la classe de tercer, com que semblava que els càstigs injustos i la falta d’atenció no molestaven els altres alumnes negres, vaig procurar no donar-hi importància. Però un dia, abans de les vacances de Nadal del 1990, no vaig poder més.
Hi havia una nena menuda i callada, encara més que jo, que seia a l’altre costat, al fons de l’aula. La mestra va fer una pregunta i vaig veure que la nena aixecava a poc a poc la mà de pell fosca, cosa que no passava gairebé mai. Per timidesa o per algun altre motiu, solia tenir la boca tancada i el braç abaixat. Però alguna cosa la va animar aquell dia. Vaig somriure quan vaig veure que aixecava la maneta per cridar l’atenció de la mestra.
La mestra la va veure, va mirar a l’altre costat i va cridar una criatura blanca així que va alçar la mà. Mentre la nena negra abaixava el braç, vaig veure que també acotava el cap. I mentre veia que abaixava el cap vaig veure que també li queien els ànims per terra. Em vaig girar i vaig aixecar el cap per mirar la mestra, que, és clar, no em mirava. Estava massa ocupada amb aquella criatura blanca preferida per adonar-se del que passava a la fila del fons de tot; no es va fixar ni en la meva fúria ni en la tristor de la nena.
Del que vaig veure, els experts en diuen «microagressió», terme encunyat el 1970 per Chester Pierce, eminent psiquiatre de Harvard. Amb aquest terme, Pierce es referia als insults constants verbals i no verbals que les persones blanques racistes ens adrecen a les persones negres arreu, dia rere dia. La dona blanca que agafa la bossa quan una persona negra s’asseu vora seu. El seient que queda buit al costat d’una persona negra en un autobús que va ple de gom a gom. La dona blanca que truca a la policia quan veu persones negres fent una barbacoa al parc. Les persones blanques que ens diuen que la nostra fermesa és ràbia o que els nostres talents adquirits a còpia de pràctica són innats. Que ens confonen amb l’única altra persona negra que hi ha al voltant. Que truquen a la policia quan els nostres fills venen llimonada al carrer. Que destrossen l’anglès dels afroamericans per riure-se’n. Que donen per fet que som el mosso. Que donen per fet que el mosso no és gaire llest. Que ens fan preguntes sobre tota la raça negra. Que no ens concedeixen el benefici del dubte. Que truquen a la policia quan correm pel carrer.
Com a afroamericà, Pierce va patir i presenciar aquesta mena de vexacions diàries. Va identificar aquestes vexacions individuals com a microagressions per distingir-les de les macroagressions de la violència i les polítiques racistes.
Des del 1970, el concepte de microagressions s’ha anat ampliant i ara també s’aplica a les vexacions interpersonals contra tots els grups marginats, no tan sols els negres. En aquests últims deu anys, el terme s’ha fet popular en àmbits de justícia social gràcies al treball del psicòleg Derald Wing Sue, que defineix les microagressions com «breus intercanvis quotidians que emeten missatges denigrants a certs individus pel fet de pertànyer a certs grups».
Crec que no és cap coincidència que el terme «microagressió» guanyés popularitat en l’anomenada era post-racial, en la qual, segons alguns, havíem entrat amb l’elecció del primer president negre. La paraula «racisme» va passar de moda en la boira liberal de progrés racial —la marca política d’Obama—, i els conservadors van començar a tractar el mot «racisme» com si fos equivalent a la paraula començada per ena,4 com si fos pejoratiu i pervers en comptes d’un terme descriptiu. Com que la paraula en si mateixa s’havia anat tornant radioactiva per a alguns, antiquada per a d’altres, hi va haver nord-americans benintencionats que van començar a buscar conscientment, i potser inconscientment, altres termes per denominar el racisme. La paraula «microagressió» va entrar a formar part de tot un vocabulari de paraules antigues i noves, com ara «guerres culturals», «estereotip», «biaix implícit», «ansietat econòmica» i «tribalisme», que feien més fàcil parlar de i al voltant de la paraula començada per erra.
Ja no faig servir més el terme «microagressió». Detesto la plataforma post-racial des de la qual va guanyar de sobte tanta popularitat. En detesto les parts que la componen: «micro» i «agressió». Una remor diària i persistent d’insults racistes no és una cosa menor. Jo faig servir el terme «vexació», perquè «agressió» no és un terme exacte. El terme «vexació» descriu amb precisió l’acció i els efectes que té en la gent: tristor, ràbia, preocupació, depressió, ansietat, dolor, fatiga i suïcidi.
Del que d’altres en diuen microagressions racials, jo en dic vexació racista. I qualifico les polítiques de tolerància zero de prevenció i càstig dels vexadors pel que són: antiracistes. Només els racistes defugen la paraula que comença per erra: el racisme està impregnat de negació.
Tornant a l’aula, jo necessitava temps per pensar en la vexació racista que hi veia. Vaig observar la meva companya de classe, que, tota moixa, acotava el cap, quan vam començar a travessar el llarg corredor que portava a la capella del costat, on havíem d’oir la missa setmanal. No semblava que li passés el disgust, a la nena. A mi tampoc no em passava la ràbia.
La capella tenia un disseny postmodern, però per dins era senzilla: una trona petita, dotzenes de fileres de bancs marrons i una creu que dominava tot l’espai des de la paret del fons. Quan es va acabar la missa, la mestra va començar a fer senyals als alumnes perquè sortissin. Jo no em vaig moure. Assegut a la punta del banc, vaig mirar fixament la mestra mentre se m’acostava.
—Ibram, és hora d’anar-se’n —va dir, amable.
—No penso anar enlloc —vaig respondre amb un fil de veu i mirant cap endavant, en direcció a la creu.
—Què?
Vaig mirar-la amb els ulls encesos i ben oberts.
—No penso anar enlloc!
—I ara! Has de sortir d’aquí, ara mateix.
Mentre ho recordo, m’agradaria saber si no m’hauria preguntat alguna cosa com ara «Què et passa», si jo hagués estat un dels seus nens blancs; si no hauria pensat que potser no em trobava bé. Em pregunto si les seves idees racistes van atribuir el meu acte de resistència al fet de ser negre i ho van catalogar de mala conducta, en comptes d’angoixa. Davant de les criatures de color que no es porten bé, els mestres racistes no responen amb una actitud indagadora, empàtica i legitimadora. Rebem ordres, càstigs i el retret de «res d’excuses», com si fóssim adults. L’infant negre és maltractat com si fos adult, i l’adult negre és maltractat com si fos una criatura.
Els altres nens i nenes ja havien sortit quasi tots de la capella. Uns quants d’observadors es van parar a prop de la porta i ens miraven i especulaven. Enfadada i perplexa per aquella interrupció de l’ordre, la mestra va tornar a intentar fer-me creure. Tampoc no se’n va sortir. Em va agafar per l’espatlla.
—No em toqui! —vaig cridar.
—Vaig a veure la directora —va dir, i es va girar d’esquena.
—Tant me fa! Vagi a veure-la! Vagi a veure-la ara mateix! —vaig cridar mirant cap endavant, mentre ella s’allunyava darrere meu. Vaig sentir que em queia una llàgrima.
Ara hi havia silenci, a la capella. Em vaig fregar els ulls i vaig començar a assajar el que diria a la directora. Quan va venir, em va donar més ordres i es pensava que així em faria sortir d’allà. Va aprendre la lliçó, com la seva predecessora. No estava disposat a moure’m fins que no hagués recitat la meva primera dissertació sobre el racisme, fins que no hagués tingut l’oportunitat de defensar la nostra identitat negra.
La nostra negror. Soc negre. Mirava la pell fosca de la nena i hi veia el color de la meva pell. Veia els seus cabells arrissats i densos, partits pel mig en trenetes africanes