Com ser antiracista. Ibram X. KendiЧитать онлайн книгу.
Va passar molt de temps, potser fins al segle xx, abans que la idea de «raça» s’estengués pel món sencer.
Al llarg de la dècada dels noranta, el nombre d’immigrants de color als Estats Units va anar augmentant de resultes de la Llei d’Immigració i Nacionalitat del 1965, de la Llei del Refugiat del 1980 i de la Llei d’Immigració del 1990. Totes juntes, aquestes lleis van fomentar la reunificació familiar, la immigració des de zones de conflicte i un programa de visat de diversitat que concedia la residència permanent i que va esperonar la immigració des de països no europeus. Entre el 1980 i el 2000, la població immigrant llatinoamericana va pujar de 4,2 milions a 14,1 milions. El 2015, els immigrants negres representaven el 8,7 % de la població negra del país, gairebé el triple que el 1980. Ja a començament dels vuitanta, quan encara era una criatura, vaig poder observar aquest augment d’immigrants de color de primera mà.
Si bé alguns afroamericans miraven amb recel aquesta arribada d’immigrants procedents del món negre, els meus pares no. Davant per davant de casa nostra hi vivia una parella haitiana amb tres fills, i jo em vaig fer amic d’en Gil, el fill petit, i d’en Cliff, el seu cosí. Passava molts dies a casa seva, menjant arròs amb pèsols, bananes fregides i plats de pollastre que tenien uns noms que era incapaç de pronunciar. Vaig aprendre una mica de crioll haitià. El pare d’en Gil era el pastor d’una església haitiana de Flatbush, Brooklyn, al cor de la comunitat antillana de Nova York. Sovint anava amb ells al servei religiós i rebia grans dosis de cultura americana haitiana, a més del sermó d’aquell dia.
Amb en Gil i en Cliff hi tenia una relació estreta, però amb els pares d’en Gil no. Eren amables i hospitalaris, però sempre hi va haver una distància entre nosaltres. No em vaig sentir mai part de la família, tot i el munt de vegades que vaig sopar a la seva taula. Potser no se m’acostaven perquè jo era afroamericà, en una època en què els immigrants haitians patien la fiblada de la intolerància dels afroamericans, o potser no i veig coses que no són. Però aquella mateixa sensació es repetia en altres relacions. Els immigrants antillans tendeixen a classificar els afroamericans de «ganduls, poc ambiciosos, sense educació, antipàtics, dependents de l’assistència social, mancats de valors familiars», com va provar Mary C. Waters en l’estudi de les actituds dels antillans que va fer el 1999 a partir d’entrevistes. Els afroamericans tendien a descriure els antillans com a individus «egoistes, mancats de consciència de raça, lacais dels blancs i amb un sentiment exagerat de superioritat».
Jo vaig créixer envoltat de diferents classes de persones negres; mai no vaig conèixer res més. Però a la generació dels meus pares i a la dels avis, el fet d’estar envoltat d’immigrants negres els venia de nou.
La relaxació de les lleis de la immigració des dels anys seixanta fins als noranta tenia per objectiu contrarestar la generació anterior de lleis de la immigració que limitava la de persones no blanques als Estats Units. La Llei d’Exclusió de Xinesos del 1882 es va ampliar en una llei d’immigració del 1917 que eixamplava la «Zona Asiàtica Prohibida». La Llei de Quota d’Emergència del 1921 i la Llei d’Immigració del 1924 van restringir en gran part la immigració d’asiàtics fins al 1965. «Amèrica ha de ser americana», va dir el president Calvin Coolidge quan va signar la llei del 1924. Naturalment, en aquell temps el terme «americà» ja incloïa milions de persones negres, asiàtiques, ameríndies, de l’Orient Mitjà i llatinoamericanes (centenars de milers de les quals serien repatriades, almenys en el cas de nord-americans d’origen mexicà, que van haver de tornar a Mèxic). Però Coolidge i els congressistes que li donaven suport van determinar que només amb els immigrants del nord-est d’Europa —escandinaus, britànics, alemanys—, els Estats Units podien continuar sent un país nord-americà, és a dir, blanc. Els Estats Units eren «un país poderós colonitzat per nord-europeus del Regne Unit, escandinaus i saxons», va proclamar Ira Hersey, representant de Maine, entremig d’ovacions, durant el debat sobre la Llei d’Immigració del 1924.
Gairebé un segle més tard, el senador Jeff Sessions es lamentava de l’augment de població no autòctona. «Quan el 1924 les xifres van arribar tan amunt, el president i el Congrés van canviar de política. I el ritme de creixement es va reduir considerablement», va dir a Steve Bannon, del lloc web de notícies Breitbart, el 2015. «Després vam portar a terme l’assimilació fins al 1965 i vam crear una classe mitjana americana molt sòlida amb els immigrants assimilats. I això va ser bo per a Amèrica». Un any després, sent ja fiscal general de l’Estat, Sessions va començar a aplicar les polítiques contra la immigració negra, àrab i llatinoamericana de l’Administració Trump, l’objectiu de les quals era fer uns Estats Units blancs altre cop. «Hauríem de tenir més persones de països com Noruega», va dir Trump als legisladors el 2018. Es veu que ja hi havia massa gent de color com jo.
L’objectiu del retorn del govern actual a les polítiques d’immigració de començaments del segle xx, basades en idees racistes del que és ser nord-americà, era contrarestar els efectes dels anys d’immigració que van veure com els Estats Units experimentaven una gran diversificació, fins i tot una nova diversitat dins de la població negra, que ara incloïa africans i antillans, a més dels descendents dels esclaus americans. Però vinguessin d’on vinguessin, tots eren racialitzats com a negres.
La realitat és que tots els grups ètnics, un cop cauen sota la mirada i el poder dels que inventen races, esdevenen racialitzats. Jo soc descendent d’esclaus americans. El meu grup ètnic és afroamericà. La meva raça, com a afroamericà, és negra. Els kenyans són racialitzats com un grup ètnic negre, mentre que els italians són blancs, els japonesos són asiàtics, els sirians són de l’Orient Mitjà, els porto-riquenys són llatinoamericans i els chotaws són amerindis. La racialització serveix per al propòsit principal de la raça: crear jerarquies de valors.
Al llarg de la història, el poder racista ha produït idees racistes sobre els grups ètnics racialitzats en la seva esfera colonial i els ha classificat, en tot el món i dins dels seus propis països. La història dels Estats Units ofereix un ventall de relacions de poder ètnic intrarracial: anglosaxons que discriminen els catòlics irlandesos i els jueus; immigrants cubans que gaudeixen de més privilegis que els immigrants mexicans, i la construcció d’una minoria model que inclou immigrants de l’Àsia oriental i exclou els musulmans del sud asiàtic. És una història que va començar amb els primers colonitzadors europeus que van referir-se als cherokees, chickasaws, choctaws, creeks i seminoles com les «Cinc Tribus Civilitzades» d’indis americans, mentre que les altres tribus eren «salvatges». Aquesta subcategoria dels grups ètnics racialitzats dins de la classificació de les races crea una jerarquia ètnica racial, una graduació de racisme ètnic dins de l’esquema més ampli del racisme.
Caiem en el racisme ètnic quan expressem una idea racista sobre un grup ètnic o donem suport a una política racista dirigida a un grup ètnic. El racisme ètnic, com el racisme en si mateix, assenyala la conducta de grup, i no pas les polítiques, com la causa de les disparitats entre grups. Quan els immigrants ghanesos als Estats Units s’ajunten amb els nord-americans blancs i diuen que els afroamericans són ganduls, estan reciclant les idees racistes dels nord-americans blancs sobre els afroamericans. Això és racisme ètnic.
El rostre del racisme ètnic es manifesta amb la pregunta tan repetida:
—D’on ets?
Sovint em fan aquesta pregunta persones que em veuen des de la perspectiva del racisme ètnic. A causa del seu racisme ètnic, suposen que jo, professor universitari i escriptor que ha publicat, no puc ser un afroamericà pobre, gandul i mediocre.
—Soc de Queens, Nova York —responc.
—No, no, d’on ets?
—Soc de Nova York.
Frustrada, la persona canvia una mica la línia. «D’on són els teus pares?» Quan li dic: «La família del pare és de Nova York, i la família de la mare és de Geòrgia», la persona queda ben parada i confosa. Quan hi afegeixo que «Soc descendent d’africans esclavitzats dels Estats Units», s’acaben les preguntes. Finalment s’han de resignar al fet que soc afroamericà. Potser llavors la persona pensa que soc un cas extraordinari, no un d’aquells afroamericans ordinaris inferiors,