Com ser antiracista. Ibram X. KendiЧитать онлайн книгу.
conèixer quan començava la meva carrera professional a la regió del nord de l’estat de Nova York. En una classe plena d’afroamericans va deixar anar un monòleg en què va sortir de tot, des de la nostra ganduleria fins a la nostra dependència de l’assistència social. Jo vaig oferir dades que desmentien el seu racisme ètnic, com ara el fet que la majoria de nord-americans que reben ajuda social no són afroamericans i que la major part d’afroamericans que tenen dret a l’assistència social hi renuncien. Però ell, aferrant-se al seu racisme ètnic, va continuar parlant mentre les rialles per sota el nas dels alumnes afroamericans a poc a poc es van anar transformant en ràbia (alhora que molts dels fills d’immigrants negres callaven). Per calmar els alumnes afroamericans, vaig recitar les idees impregnades de racisme ètnic que els afroamericans expressaven sobre els antillans, per mostrar-los que l’absurditat del racisme ètnic és universal. Em va sortir el tret per la culata. Tots van començar a assentir amb el cap mentre jo anava desgranant els estereotips sobre els immigrants africans.
Ser antiracista és veure els grups ètnics nacionals i transnacionals iguals dins de totes les seves diferències. Ser antiracista és desafiar les polítiques racistes que infesten els grups ètnics racialitzats del món. Ser antiracista és veure les desigualtats que hi ha entre tots els grups ètnics racialitzats com un problema causat per les polítiques.
L’estudiant ghanès se’m va encarar quan es va acabar la classe i jo recollia les coses (i mentre alguns dels seus companys afroamericans li llançaven mirades hostils quan sortien de l’aula). Quan va acabar el segon monòleg, li vaig preguntar si li faria res de respondre a unes quantes preguntes. Ell va dir que no li importava. Jo en realitat volia fer-lo parlar una estona més, no fos cas que a fora l’esperessin alguns alumnes enfadats. De tant en tant esclataven baralles, o alguna cosa pitjor, entre els grups ètnics negres de Nova York, com n’hi havia hagut el segle abans entre els grups ètnics blancs.
—Quines idees racistes tenen els britànics sobre els ghanesos? —vaig preguntar.
Ell va fer cara de no entendre’m i va dir titubejant:
—No ho sé.
—Sí que ho saps. Digue’n unes quantes. No passa res.
Va callar durant uns instants fins que es va posar a enraonar un altre cop, però ara ho feia molt més a poc a poc i més nerviós que abans, com si no entengués on volia anar a parar. Quan va acabar d’enumerar idees racistes, vaig prosseguir.
—Ara, digues, són certes aquestes idees? —vaig preguntar—. Els britànics són superiors als ghanesos?
—No! —va dir ell, amb orgull. Jo també estava orgullós que el noi no hagués interioritzat aquelles idees racistes sobre el seu propi grup ètnic racialitzat.
—Quan els afroamericans repeteixen idees racistes britàniques sobre els ghanesos, defenses la teva gent?
—Sí. Perquè no són certes!
—Així doncs, aquestes idees sobre els afroamericans, d’on les has tret?
El noi va pensar.
—De la meva família, dels meus amics i de les meves observacions —va dir.
—D’on creus que els altres nord-americans d’origen ghanès han tret aquestes idees dels afroamericans?
El noi va rumiar més estona aquest cop. De cua d’ull va veure un altre alumne que volia parlar amb mi, i això el devia atabalar; era un nano educat, a pesar de la seva necessitat de clavar sermons. Però jo no el vaig apressar. L’altre alumne era jamaicà i escoltava amb atenció, potser es preguntava d’on treien els jamaicans les seves idees sobre els haitians.
—Probablement dels nord-americans blancs —va dir l’alumne ghanès, mirant-me als ulls per primera vegada.
Va semblar que s’havia obert i jo ho vaig aprofitar per dir:
—Així doncs, si els afroamericans anessin a Ghana, s’empassessin idees racistes britàniques sobre els ghanesos i comencessin a expressar-los aquestes idees, què en pensarien els ghanesos? Què en pensaries tu?
Ell va somriure, cosa que em va sorprendre.
—Ja ho entenc —va dir, girant-se per sortir de la classe.
—N’estàs segur? —vaig insistir, dirigint la veu per damunt de l’alumne jamaicà.
El noi es va tornar a girar.
—Sí. Gràcies, senyor.
El vaig respectar perquè estava disposat a reflexionar sobre la seva pròpia hipocresia. Jo no havia reaccionat amb vehemència quan el noi havia dit mal dels afroamericans, perquè sabia d’on venia: jo també hi havia passat, per allà. Quan vaig prendre consciència de la història del racisme ètnic, dels afroamericans que titllaven els africans de «bàrbars» o deien als antillans del Harlem dels anys vint «caçadors de micos», o en recordar les burles que jo mateix havia llançat a en Kwame a vuitè, vaig haver de reconèixer la meva hipocresia. Com em puc disgustar amb els immigrants de l’Àfrica i de l’Amèrica del Sud perquè menyspreen els afroamericans, quan al llarg de la història els afroamericans hem menyspreat els immigrants provinents de l’Àfrica i de l’Amèrica del Sud? Com puc criticar el seu racisme ètnic i passar per alt el meu racisme ètnic? Aquest és el doble criteri essencial del racisme ètnic: orgull quan s’ocupa una posició a l’escala per damunt dels altres grups ètnics i odi quan s’ocupa una posició per sota de la d’altres grups ètnics. És criticar amb ràbia les idees racistes sobre el teu propi grup però empassar-se sense cap problema les idees racistes sobre altres grups ètnics. És no reconèixer que les idees racistes que nosaltres consumim sobre altres persones procedeixen del mateix restaurant i del mateix cuiner que van fer servir els mateixos ingredients per fer diferents plats degradants per a tots nosaltres.
Quan els estudis van començar a fer palès que els ingressos mitjans d’una família afroamericana eren molt inferiors als dels negres nascuts a l’estranger i que els índexs de pobresa i d’atur dels afroamericans eren més elevats, un bon nombre de comentaristes es van preguntar per què els immigrants negres se’n sortien molt més bé que els negres nascuts als Estats Units. Ells mateixos es van respondre: els immigrants negres estan més motivats, són més treballadors i «més emprenedors que els negres autòctons», va escriure un comentarista a The Economist el 1996. El seu èxit demostra «que el racisme no explica totes les dificultats, ni tan sols la majoria, que han d’afrontar els negres autòctons».
Les idees racistes de caràcter ètnic, com totes les idees racistes, encobreixen les polítiques racistes dissenyades contra els negres autòctons i els emigrants. Sempre que els immigrants negres comparen la seva situació econòmica amb la dels negres nascuts als Estats Units, sempre que reconeixen que el fet que se’n surtin bé demostra que els nord-americans antiracistes exageren quan parlen de polítiques racistes contra els afroamericans, estrenyen les manilles de la política racista al voltant dels seus propis canells. Comparar els immigrants negres amb els autòctons negres és una manera d’amagar les desigualtats que hi ha entre els immigrants negres i els immigrants que no són negres.
A pesar que hi ha estudis que demostren que els immigrants negres, per regla general són el grup amb més estudis dels immigrants als Estats Units, tenen salaris més baixos que els immigrants que no són negres i tenen una formació similar; a més a més, registren l’índex més alt d’atur de tots els grups immigrants. Un racista ètnic pregunta: per què els immigrants negres prosperen més que els afroamericans? Un antiracista ètnic pregunta: per què els immigrants negres no prosperen tant com altres grups immigrants?
Si els immigrants negres generalment tenen nivells d’estudis més alts i millors situacions econòmiques que els afroamericans, no és perquè la seva etnicitat transnacional sigui superior. La raó la trobem en les circumstàncies de la migració humana. No tots els individus migren, però els que ho fan, en el que s’anomena «autoselecció de l’immigrant», són generalment individus que tenen una força interior excepcional per aconseguir èxit material i, en alguns casos, també tenen recursos externs excepcionals. En termes