Històries del bon Déu. Rainer Maria RilkeЧитать онлайн книгу.
pren aquest model de narració, caracteritzat per una exposició senzilla dels fets i una certa ingenuïtat en el to, i la subverteix completament. No pas en la forma, que manté els trets suara esmentats, però sí en el fons, en el missatge que ens vol transmetre, que no podria estar més allunyat de l’ortodòxia cristiana. Déu, ens ve a dir Rilke, no és enlloc i és a tot arreu, perquè és una creació dels homes. Això sí, una creació preciosa i necessària, potser la més bella creació que hagi donat la humanitat. En aquest sentit, tot i dinamitar les bases de la teologia, la idea que té Rilke de Déu no podria estar més allunyada de la de Nietzsche. I cal dir que cent anys després hem de donar la raó al primer: Déu no ha mort, sinó que continua viu, amb la mateixa força de sempre, en la consciència de la humanitat. La llàstima és que no s’hagi imposat la visió que en tenia Rilke, perquè és l’antídot més eficaç contra qualsevol fonamentalisme religiós. L’esperança continuen sent els nens —sempre presents en aquestes històries—, que són capaços de veure Déu en un didal.
Però com insinuava al principi d’aquesta presentació, Déu és tan sols el leitmotiv d’aquests contes, el fil conductor —juntament amb la presència d’un mateix personatge narrador i una sèrie de figures que es repeteixen al llarg del llibre— que dona unitat a històries ambientades en llocs i èpoques molt diferents, i que ens parlen de l’existència humana en totes les seves facetes: la vida i la mort, la malaltia, l’esperança, la injustícia i la revolta, la traïció, l’esterilitat de les convencions socials, la innocència, el poder de l’art i de la música, la pedanteria i la incomprensió, la bondat... És tanta la vida recollida en aquestes tretze narracions, i és tan magistral l’art del seu autor a l’hora de transmetre’ns-la, que es fa gairebé inevitable que ens succeeixi el mateix que a Ellen Key, és a dir que acabem fent-nos nostres aquestes Històries del bon Déu, com si Rainer Maria Rilke les hagués escrit expressament per a nosaltres.
AMIGA MEVA, una vegada vaig posar aquest llibre a les seves mans i vostè se’l va estimar com ningú no ho havia fet abans. Per això m’he acostumat a pensar que és seu. Permeti’m, per aquest motiu, que escrigui el seu nom no tan sols en el seu propi llibre, sinó en tots els llibres d’aquesta nova edició; que escrigui:
LES HISTÒRIES DEL BON DÉU
PERTANYEN A ELLEN KEY.
Rainer Maria Rilke Roma, abril de 1904
LA RONDALLA DE LES MANS DE DÉU
No fa gaire, al matí, vaig trobar-me la senyora veïna. Ens vam saludar.
—Quina tardor! —va dir després d’una pausa, mentre aixecava els ulls cap al cel. Jo vaig fer el mateix. El matí era certament molt clar i encisador per ser a l’octubre. De sobte se’m va acudir una cosa:
—Quina tardor! —vaig exclamar tot agitant una mica les mans. I la senyora veïna va moure el cap en senyal d’aprovació. Me la vaig mirar un moment mentre ho feia. El seu rostre saludable anava amunt i avall tot agradós. Era un cara ben lluminosa, només al voltant dels llavis i a les temples hi tenia unes arruguetes ombrívoles. D’on li deuen venir? I llavors li vaig preguntar d’improvís:— I les seves nenes? —Les arrugues li van desaparèixer un instant de la cara, però es van tornar a contreure de seguida, encara més fosques.
—Estan bé de salut, gràcies a Déu, però... —La senyora veïna es va posar en moviment, i jo caminava ara a la seva esquerra, tal com escau.— Sap què passa? Les meves dues filles es troben ara en aquella edat en què els nens tot el dia pregunten. Què dic, tot el dia, fins ben entrada la nit...
—Sí —vaig mormolar—, hi ha una època...
Però ella va continuar com si res:
—I no pas coses com ara: cap on va aquest tramvia?, quantes estrelles hi ha?, i deu mil és més que molt? Coses molt pitjors! Per exemple: el bon Déu parla xinès?, i: quina cara té el bon Déu? Sempre el bon Déu! D’això no en sabem res...
—No, ja ho pot ben dir —vaig donar-li la raó—, tenim certes suposicions...
—O de les mans del bon Déu, què se’n pot dir...
Vaig mirar la veïna als ulls:
—Si em permet —vaig dir molt educadament—, acaba de dir les mans del bon Déu, oi? —La veïna va fer que sí amb el cap. Em sembla que estava una mica sorpresa.— Bé —vaig afanyar-me a afegir—, de les mans en sé alguna cosa. Per casualitat —vaig remarcar de pressa, en veure que feia uns ulls com taronges—, per pura casualitat he..., en fi —vaig concloure decididament—, vull explicar-li el que sé. Si té una mica de temps, l’acompanyo fins a casa seva, amb això n’hi haurà prou.
—De bon grat —va dir ella quan finalment la vaig deixar parlar, encara sorpresa—, però no vol pas explicar-ho a les nenes mateixes?...
—Jo explicar-ho a les nenes? No, benvolguda senyora, això no pot ser, de cap manera. Miri, jo de seguida em poso nerviós quan he de parlar amb nens. En si mateix, això no seria cap problema. Però les nenes podrien interpretar el meu nerviosisme en el sentit que soc conscient de dir mentides... I com que dono molta importància a la veracitat de la meva història... Ja els ho tornarà a explicar vostè, a les nenes; segur que ho farà més bé i tot. Vostè ho relacionarà i ho guarnirà, jo només referiré els fets purs i simples de la manera més breu possible. D’acord?
—Bé, bé —va fer la veïna distretament.
Vaig reflexionar:
—Al començament... —però em vaig interrompre a l’acte—. Amb vostè, senyora veïna, puc donar per sabudes algunes coses que hauria d’explicar abans a les nenes. Per exemple la creació... —Es va produir una pausa considerable. Llavors:
—Sí..., i al setè dia... —la veu de la bona dona era aguda i esmolada.
—Un moment! —vaig fer—, hem d’esmentar també els dies anteriors; perquè es tracta justament d’aquests. Bé, doncs, el bon Déu va començar la seva feina, com és sabut, fent la Terra, separant-la de l’aigua i ordenant que es fes la llum. Després, amb una rapidesa admirable, va formar les coses, vull dir les autèntiques grans coses, com són ara: cingles, serralades, un arbre i a partir d’aquest patró molts arbres. —Arribat en aquest punt, ja feia estona que darrere nostre sentia passos que no ens avançaven ni es quedaven enrere. Això em destorbava i em vaig embolicar amb la història de la creació; llavors vaig continuar d’aquesta manera:— Només podem comprendre aquesta ràpida i reeixida activitat si suposem que tot estava ja acabat al seu cap, després d’una reflexió llarga i profunda, abans que... —Llavors per fi els passos eren al nostre costat, i una veu no precisament agradable se’ns va enganxar:
—Oh, deuen parlar del senyor Schmidt, perdonin...
Vaig mirar-me la nouvinguda amb cara d’enuig, però a la senyora veïna va assaltar-la un gran nerviosisme:
—Ehem —va tossir—, no..., vull dir..., sí..., parlàvem justament, en certa manera...
—Quina tardor —digué de sobte l’altra dona, com si no hagués passat res, i la seva cara petita i vermella resplendia.
—Sí —vaig sentir que responia la meva veïna—: té raó, senyora Hüpfer, fa una tardor bonica com poques! —Llavors les dues dones es van separar. La senyora Hüpfer va fer encara una rialleta:
—I doni records a la mainada. —La bona de la meva veïna ja no li parava atenció; estava encuriosida per conèixer la meva història. Però jo vaig declarar amb una duresa inconcebible:
—Ara ja no sé on ens havíem quedat.
—Deia alguna cosa del seu cap, vull dir... —La senyora veïna es posà tota vermella.
Em va fer pena de debò, així que vaig continuar ràpidament la narració:
—Sí, doncs miri,