Històries del bon Déu. Rainer Maria RilkeЧитать онлайн книгу.
diuen que hi ha certes coses que s’hereten...
La meva senyora veïna va aixecar l’índex en senyal d’amenaça. Però així i tot ens vam acomiadar com a bons amics.
Quan més endavant (després d’una pausa bastant llarga per cert) em vaig tornar a trobar la meva estimada veïna, no anava sola i no vaig poder assabentar-me de si havia explicat la meva història a les seves filles i de quin efecte havia tingut. Aquest dubte me’l va aclarir una carta que vaig rebre poc temps després. Com que el seu remitent no em va donar permís per publicar-la, m’he de limitar a explicar com acabava, i amb això es podrà reconèixer sense problema de qui provenia. Finalitzava amb aquestes paraules: «Jo i cinc nens més, perquè jo també soc un d’ells.»
Vaig contestar, just després de rebre-la, el que segueix: «Estimats nens, no em costa gens de creure que us ha agradat la rondalla de les mans del bon Déu; a mi també m’agrada. Però tot i així no puc venir a veure-us. No us m’enfadeu per això. Qui sap si jo us agradaria. No tinc un nas bonic, i si a més a més tenia un granet vermell a la punta, cosa que succeeix de tant en tant, miraríeu sorpresos tota l’estona aquest puntet i no sentiríeu el que digués un tros més avall. Segurament el somiaríeu i tot, aquest granet. Tot plegat no em faria gaire goig. Per aquest motiu proposo una altra solució. Tenim (fins i tot sense comptar la mare) un gran nombre d’amics i coneguts comuns que no són nens. Ja anireu sabent quins. A ells els explicaré de tant en tant una història, i vosaltres la rebreu d’aquests intermediaris més bonica encara del que jo soc capaç de plasmar-la. Perquè entre aquests amics nostres hi ha grans poetes i tot. No us revelaré de què tractaran les meves històries. Però com que no hi ha res que us interessi i us agradi tant com el bon Déu, hi introduiré en cada ocasió que es presenti el que sé d’ell. Si hi hagués alguna cosa que no fos correcta, torneu-me a escriure una carta ben bonica, o feu-li-ho dir a la mare. És ben possible que m’equivoqui en algun punt, perquè ja fa molt temps que vaig sentir les històries més boniques, i perquè des de llavors me n’he hagut d’aprendre moltes que no són tan boniques. A la vida és així de vegades. Tanmateix la vida és una cosa magnífica: també d’això se’n parlarà sovint a les meves històries. Us saluda... jo, és a dir un entre tants, perquè jo també soc un de vosaltres.»
EL DESCONEGUT
Un desconegut m’ha escrit una carta. No m’ha escrit sobre Europa el desconegut, ni sobre Moisès, ni sobre els grans o els petits profetes, ni sobre l’emperador de Rússia o sobre Ivan el Terrible, el seu paorós avantpassat. Ni sobre el batlle o sobre el veí que arregla sabates, ni sobre la ciutat propera ni sobre les ciutats llunyanes; i tampoc el bosc ple de cabirols on em perdo cada matí no apareix a la seva carta. No m’explica res tampoc de la seva marona o de les seves germanes, casades ben segur fa temps. Potser la marona és morta i tot; com podria ser sinó que en una carta de quatre pàgines no la trobi esmentada enlloc! L’home em concedeix una confiança molt, molt més gran, em converteix en el seu germà, em parla de la seva penúria.
Al vespre el desconegut em ve a veure. Jo no encenc cap llum, l’ajudo a treure’s l’abric i el convido a prendre un te amb mi, perquè és just l’hora en què bec el meu te cada dia. I amb visites tan pròximes no cal fer compliments. Quan ja anem per asseure’ns a la taula, m’adono que el meu hoste està neguitós; la por se li reflecteix a la cara i les mans li tremolen.
—Té raó —dic—, aquí té una carta per a vostè. —I llavors em disposo a servir el te.— Pren sucre i potser llimona? A Rússia vaig aprendre a beure el te amb llimona. Vol provar-ho?
Llavors encenc un llum i el col·loco en un racó allunyat, una mica alt, de manera que la penombra es manté de fet a l’habitació, tan sols una mica més càlida que abans, rogenca. I així la cara del meu hoste també sembla més segura, més càlida i molt més coneguda. El saludo de nou amb aquestes paraules:
—Fa temps que l’esperava, sap? —I abans que el desconegut tingui temps de sorprendre’s, li comunico:— Sé una història que no em ve de gust explicar a ningú més que a vostè; no em pregunti per què, digui’m només si està còmode, si el te és prou dolç i si vol sentir la història.
L’hoste va haver de somriure. Llavors va respondre simplement:
—Sí.
—Sí totes tres coses?
—Totes tres coses.
Ens vam reclinar tots dos alhora a les nostres cadires, de manera que les cares ens van quedar a l’ombra. Jo vaig deixar el got a la taula, em vaig alegrar de veure la brillantor daurada del te, vaig oblidar a poc a poc aquesta alegria i vaig preguntar de sobte:
—Se’n recorda encara del bon Déu?
El desconegut va reflexionar. Els seus ulls s’endinsaren en la foscor, i amb els puntets de llum de les pupil·les semblaven dos llargs camins emparrats en un parc sobre el qual resplendeixen amplament l’estiu i el sol. També aquests comencen així, amb una penombra rodona, s’estenen en una foscor cada cop més estreta fins a un punt llunyà, guspirejant: la sortida a l’altre costat cap a un dia potser encara més clar. Mentre m’adonava d’això, ell va dir vacil·lant i com si no se servís de bon grat de la seva veu:
—Sí, encara me’n recordo, de Déu.
—Molt bé —vaig agrair-li—, perquè la meva història tracta justament d’ell. Però abans digui’m encara una cosa: parla de tant en tant amb nens?
—Pot donar-se el cas, tot passant si més no...
—Potser ha sentit dir que Déu, a causa d’un acte lleig de desobediència de les seves mans, no sap com és en realitat l’home acabat.
—Sí, ho vaig sentir una vegada en algun lloc, però no recordo en boca de qui —respongué el meu hoste, i vaig veure com travessaven el seu front records indeterminats.
—No hi fa res —vaig destorbar-lo—, escolti el que ve a continuació. Déu va suportar aquesta incertesa durant molt temps. Perquè la seva paciència és tan gran com la seva força. Però una vegada que uns núvols espessos van posar-se entre ell i la Terra durant molts dies, de manera que ja gairebé no sabia si només ho havia somiat tot: món i homes i temps, va cridar la seva mà dreta, que havia estat tan llargament proscrita i amagada del seu rostre, fent obretes sense importància. Ella va acudir-hi ràpidament i de bona gana; perquè creia que Déu la volia perdonar finalment. Quan Déu la tingué al davant, amb la seva bellesa, joventut i força, va estar prou temptat de perdonar-la. Però va repensar-s’hi a temps i li ordenà sense mirar-la: “Ves a baix a la Terra. Adopta la figura que vegis en els homes i col·loca’t, nua, al cim d’una muntanya, de manera que et pugui observar bé. Tan aviat com siguis a baix, ves a veure una dona jove i digue-li, però molt fluixet: vull viure. Primer es farà una foscor petita al teu voltant i després una foscor gran, que s’anomena infantesa, i llavors seràs un home i pujaràs a la muntanya, tal com t’ho he ordenat. Tot plegat només durarà un instant. Adeu.”
»La mà dreta es va acomiadar de l’esquerra, li va atribuir molts noms amicals, fins i tot s’afirma que de sobte es va inclinar davant seu i li digué: “Oh tu, esperit sant.” Però al cap d’un moment ja va acostar-se sant Pau, va retirar-li la mà dreta al bon Déu i un arcàngel la va agafar al vol i se l’emportà sota el seu ample vestit. Déu, però, es va tapar la ferida amb la mà esquerra, per tal que la sang no se li escampés per les estrelles i des d’allà caigués a la Terra en gotes tristes. Poc temps després Déu, que observava atentament tot el que succeïa a baix, va adonar-se que els homes amb vestits de ferro estaven més ocupats entorn d’una muntanya que no pas de totes les altres. I va esperar veure-hi pujar la seva mà. Però només va venir un home amb el que semblava una túnica vermella, el qual arrossegava amunt alguna cosa negra que vacil·lava. Al mateix moment la mà esquerra de Déu, posada sobre la ferida oberta, va començar a neguitejar-se, i de cop i volta va abandonar el seu lloc, abans que Déu ho pogués impedir, i va començar a córrer com boja entre les estrelles tot cridant: “Oh, la pobra mà dreta,