Històries del bon Déu. Rainer Maria RilkeЧитать онлайн книгу.
al seu lloc, com un animal malalt. Però ni tan sols l’esquerra, que sabia algunes coses perquè havia reconegut la mà dreta de Déu allà baix a la terra, quan pujava la muntanya amb una túnica vermella, no va aconseguir que li expliqués què més havia passat en aquella muntanya. Havia de ser una cosa molt terrible. Perquè la mà dreta de Déu encara no se n’ha recuperat i pateix per aquest record no menys que per l’antiga còlera de Déu, que encara no ha perdonat les seves mans.
La meva veu va reposar una mica. El desconegut s’havia cobert la cara amb les mans. Durant una bona estona tot restà així. Llavors el desconegut digué amb una veu que jo ja coneixia de feia molt temps:
—I per què m’ha explicat aquesta història a mi?
—Qui m’hauria entès si no? Ha vingut a veure’m sense títol, sense càrrec, sense cap mena de dignitat terrenal, gairebé sense nom. Era fosc quan ha entrat, però jo he notat en els seus trets una semblança... —El desconegut alçà la vista interrogativament.— Sí —vaig respondre a la seva mirada silenciosa—, sovint penso que la mà de Déu potser torna a ser entre nosaltres...
Els nens han sentit aquesta història, i sembla que els l’han explicada de manera que ho han pogut entendre tot; perquè se l’estimen, aquesta història.
PER QUÈ EL BON DÉU VOL
QUE HI HAGI GENT POBRA
La història precedent s’ha difós de tal manera, que el senyor mestre va pel carrer amb cara de molt ofès. Ho puc entendre. A un mestre sempre li fa malícia que els nens de sobte sàpiguen alguna cosa que ell no els ha explicat. El mestre ha de ser, com si diguéssim, l’únic forat al tauló a través del qual es veu el fruiterar; si hi ha altres forats, els nens s’acaramullen cada dia en un de diferent i s’acaben cansant aviat de la vista. No hauria apuntat aquí aquesta comparació, perquè potser no tots els mestres estan d’acord a ser un forat; però el mestre del qual parlo, el meu veí, va sentir la comparació per primer cop de mi i la va qualificar fins i tot d’extremament encertada. I encara que algú altre no fos de la mateixa opinió, l’autoritat del meu veí és per a mi determinant.
El tenia davant meu, tocant-se constantment les ulleres, i va dir:
—No sé qui ha explicat als nens aquesta història, però en qualsevol cas no hi ha dret a sobrecarregar i tensar la seva imaginació amb idees estrafolàries com aquestes. Es tracta d’una mena de rondalla...
—L’he sentida explicar casualment —vaig interrompre’l. (I no era cap mentida, perquè, en efecte, d’ençà d’aquell vespre ja me l’havia tornat a explicar la meva senyora veïna.)
—Ah —feu el mestre, que ho trobà fàcilment explicable—. I bé, què me’n diu? —Vaig dubtar, i ell va continuar ràpidament:— En primer lloc no em sembla just utilitzar temes religiosos, especialment bíblics, de manera lliure i sense autorització. En qualsevol cas, al catecisme tot això està expressat de tal manera que no és possible dir-ho millor... —Jo volia fer una remarca, però vaig recordar a l’últim moment que el senyor mestre havia utilitzat «en primer lloc», i que per tant ara, segons la gramàtica i per mor de la salut de la frase, havia de seguir un «després» i potser fins i tot un «i finalment», abans que jo em pogués permetre d’afegir-hi alguna cosa. I així va ser. Com que el senyor mestre va transmetre aquesta mateixa frase, la impecable construcció de la qual provocarà la satisfacció de qualsevol expert, també a altres persones, que com jo mateix segurament no l’oblidaran, només vull anotar aquí el que va seguir darrere la bonica expressió preparatòria «i finalment».— I finalment... (deixant passar la concepció tan fantasiosa) ni tan sols em sembla que el tema estigui suficientment elaborat i analitzat des de tots els punts de vista. Si tingués temps per escriure històries...
—Hi troba a faltar alguna cosa en l’esmentada narració? —no em vaig saber estar d’interrompre’l.
—Sí, n’hi trobo a faltar unes quantes. Des del punt de vista criticoliterari, com si diguéssim. Si puc parlar-li com a col·lega...
No vaig entendre què volia dir, i vaig comentar modestament:
—És molt bondadós, però mai no he exercit la docència...
De sobte vaig caure en una cosa i em vaig interrompre; ell continuà amb una certa fredor:
—Per esmentar només un detall: no és acceptable que Déu (si és que volem consentir fins a aquest punt el sentit de la història), que Déu, doncs (dic jo), que Déu no hagi fet cap altre intent de veure un home tal com és, vull dir...
Arribats aquí vaig creure que havia de calmar el senyor mestre. Em vaig inclinar una mica i vaig començar:
—És de tothom conegut que vostè ha abordat detingudament (i, si m’és permès de dir-ho així, no sense ser correspost) la qüestió social. —El senyor mestre va somriure.— Doncs bé, en aquest cas puc suposar que allò que penso comunicar-li a continuació no és del tot aliè als seus interessos, sobretot tenint en compte que puc enllaçar-ho amb la seva última observació, tan perspicaç.
Em va mirar sorprès:
—Vol dir potser que Déu...
—Efectivament —vaig confirmar—, Déu està fent just ara un nou intent.
—De debò? —va adduir el mestre—, se sap de fonts autoritzades?
—Això no l’hi puc dir amb exactitud —vaig lamentar—, no em relaciono amb aquests cercles, però així i tot potser vol escoltar la meva petita història?
—Em faria un gran favor.
El mestre es va treure les ulleres i netejà curosament els vidres, mentre els seus ulls nus s’avergonyien.
Vaig començar:
—Una vegada Déu observava una gran ciutat. Quan se li van cansar els ulls de tot aquell desori (hi van contribuir no pas poc les xarxes dels cables elèctrics), va decidir limitar la seva visió durant una estona a un únic bloc de pisos alt, perquè era molt menys fatigós. Al mateix temps es va recordar del seu antic desig de veure per una vegada un home viu, i amb aquest objectiu la seva mirada, tot pujant, s’introduí per les finestres de les diverses plantes. La gent del primer pis (un comerciant ric amb la seva família) eren quasi només roba. No tan sols totes les parts del seu cos estaven cobertes de teixits preciosos, sinó que els contorns exteriors d’aquests vestits presentaven en molts llocs una forma tal que es veia que a sota no hi podia haver cos. Al segon pis la cosa no era gaire millor. La gent que vivia a la tercera planta portaven força menys roba, però anaven tan bruts que el bon Déu només hi aprecià arrugues grises i en la seva bondat ja estava a punt d’ordenar que esdevinguessin fèrtils. Finalment, sota teulada, en una cambreta inclinada, el bon Déu hi trobà un home que duia una jaqueta atrotinada i es dedicava a modelar argila. «Ei, d’on ho has tret això?», va cridar-li. L’home ni tan sols es va treure la pipa de la boca i rondinà: «El diable ho sap, d’on ho he tret. Tant de bo hagués sigut sabater. Ara m’he d’estar aquí assegut i escarrassar-me...”» I per molt que el bon Déu li fes preguntes, l’home estava de mala lluna i no va respondre-li res més. Fins que un dia va rebre una llarga carta del batlle d’aquella ciutat, i llavors, sense haver-l’hi de demanar, ho va explicar tot al bon Déu. L’home no havia tingut cap encàrrec durant molt temps. Ara, de sobte, havia de fer una estàtua per al parc municipal, i s’havia d’anomenar «La veritat». L’artista treballava nit i dia en un estudi apartat, i al bon Déu, en veure això, li vingueren diversos vells records. Si no hagués estat enfadat encara amb les seves mans, segurament també hauria començat de nou alguna cosa. Però en arribar el dia que l’estàtua anomenada «La veritat» havia de ser transportada al seu lloc del parc, on també Déu l’hauria pogut veure acabada, es produí un gran escàndol, perquè una comissió de consellers, mestres i altres personalitats influents havia exigit que es vestís la figura parcialment abans que el públic la pogués contemplar. El bon Déu no va entendre per quin motiu, de tan fort com renegava l’artista.