L'expedició dels catalans a Orient. Ramón MuntanerЧитать онлайн книгу.
prioritat del cronista és, en tot moment, donar compte de les proeses dels catalans en aquells territoris extrems per servar-ne memòria. Hi ha, doncs, molt d’inventari bèl·lic: «I encara mantenen aquest mateix estil de vida, perquè sense guerra no podrien viure.» Però el temps va passant, i les estacions se succeeixen amb la seva immutable repetició, amb el seu acompliment universal. Si aquí els rigors de l’hivern són màxims:
I és que, en aquell país, fa més fred que enlloc del món, i hi cauen les neus més espesses: que, un cop comença a nevar, ja no para fins a l’abril
en aquest altre passatge, en canvi, les temperatures han pujat per mor de l’estiu:
Un dia de juliol que feia molta xafogor, tots els del castell estaven els uns buscant l’ombreta, els altres fent la migdiada i els de més enllà fent-la petar. I així, en el moment de més calda, quan tot el món bullia de calor, mentre els altres dormien, Ferran Eiximenis vetllava, com algú que portava un gran pes damunt les espatlles.
El valor exemplificatiu de la Crònica, però, fa que, en remembrar la cruesa hivernal, l’autor insisteixi en la importància de la previsió i, doncs, de la provisió (poca broma, amb això!). Passar l’hivern a l’Artaqui és cosa dura:
I ho van arreglar de la següent manera: cada amfitrió havia de donar al seu hoste pa, vi, civada, cansalada, formatges, verdura, un llit i tot allò que hagués de menester. L’havia de proveir de tot el que calgués, fora de carn fresca i salses.
D’altra banda, la calorada del juliol pot ser el millor aliat per dur a terme un atac, perquè els enemics fan la migdiada o, perquè, simplement, en aquell moment de pesantor digestiva, no estan per ràtzies ni cançons.
Més amunt m’he referit a la pruïja de la precisió. Hi ha també —i això fa que Muntaner es vulgui cofar amb el barret d’historiador— la pruïja de la veritat:
…en endavant, m’estaré de referir-m’hi perquè, d’ençà que he tornat a Calàbria i a Catalunya, em queden tan lluny que, per parlar dels seus fets, ho hauria de fer a les palpentes, i jo no vull que aquest llibre contingui sinó la pura i estricta veritat.
«Em queden tan lluny que, per parlar dels seus fets, ho hauria de fer a les palpentes»: s’imposa, doncs, relatar allò que és a tocar. I què hi ha més a prop que batalles i conquestes, segrestos i segells que cal encunyar de pressa i corrents, casaments sàviament arreglats o investidures de nous cavallers? «Jo no vull que aquest llibre contingui sinó la pura i estricta veritat»: oi que no es pot formular d’una manera més clara?
En aquest mateix afany de no mancar mai a la veritat, hi ha el convenciment de l’autor que el seu llibre pot ser un útil “mirall de prínceps”. I no s’està de reconèixer-ho:
Tot i això, vull explicar-vos encara l’honor que el bon duc d’Atenes, que va deixar els seus territoris al comte de Brienne, va fer a Bonifaci de Verona. I us ho vull relatar, això, perquè reis i nobles en prenguin exemple.
Literatura del jo, si se’m permet la facècia, en funció del nosaltres. Perquè, més encara que un mirall de prínceps —que també ho és—, aquesta és una obra per a la gent: un llibre compost perquè els que vindran recordin bé, i sempre més, aquestes encomiables proeses catalanes. Per això, a parer meu, el cronista resulta encara més versemblant quan ens explica què li ha passat a ell, en primera persona, actor principal de la gesta:
Durant aquella operació del desembarcament, el meu cavall va fer figa, i, finalment, un dels meus escuders va baixar del seu i me’l va oferir. I, encara que em vaig apressar, el cavall —que jeia a terra— i jo vam acabar amb tretze nafres entre tots dos.
Tretze nafres! No dotze, ni set, ni una de fonda i vuit de superficials: tretze.
Com que l’autor és, a més d’un admirable cronista, i, abans que això en el temps, un magnífic estrateg militar i un consumat planificador de batalles, sap molt bé com pot treure rendiment de la poca host que té dins un castell. I és que, en aquest cas, el temps és or:
Vaig disposar que, a tots els carrers, hi hagués mitges bótes plenes d’un vi suau amb tassons per poder-ne beure, i molt de pa perquè qui volgués en mengés. I és que sabia que els enemics que ens assetjaven eren tan forts que no tindríem temps ni d’anar a menjar a casa.
Cal no fer broma, amb això del menjar: hi ha més d’un sopar presumptament amistós en què els catalans han caigut fatalment en l’emboscada dels seus enemics.
Muntaner estima molt la pròpia companyia, però és un home expert que sap, igualment, reconèixer el valor en l’enemic. En aquest sentit, un dels episodis més intensos d’aquesta Expedició és l’encalç que tres catalans fan d’un cavaller alà i la seva dona. El lector farà bé de no entretenir-se més amb aquest proemi i començar, doncs, la marxa per les terres d’Orient, amb un guia excepcional com és Ramon Muntaner. Algú que tenia el cap molt ben moblat, i organitzat talment com un immens arxiu (a banda els llibres de registre ben al dia):
Tot això feia que ningú, només jo mateix, sabés quants homes formaven l’exèrcit en cada moment. I jo tenia el registre del que cadascú cobrava per cavall armat o alforrat, i també els peons. Així doncs, el botí de les nostres batalles s’havia de repartir segons el meu llibre de registre.
El lector comprovarà que, a aquest home, res no se li escapa: ni al camp de batalla ni en l’escriptura. I m’abelleix, per acomiadar aquest proemi, citar un darrer fragment, que em sembla d’una gran bellesa:
Quan vam haver fet tres dies de camí, tal com va plaure a Déu, ens vam aturar a dormir al peu d’una muntanya, i ells dormien justament a l’altre vessant, tot i que els uns no vam ser conscients de la proximitat dels altres fins que va fer-se mitjanit i vam veure una gran claror que naixia de les seves fogueres.
També és una gran claror narrativa, aquesta de Muntaner, que continua cremant per a goig dels lectors aquest any que en fa exactament 690 que l’autor va començar a redactar la seva cèlebre Crònica, ja retirat del tot, en una alqueria valenciana.
Per a la meva adaptació, m’he servit de l’edició de l’Editorial Barcino (1951) i de la magnífica traducció anglesa de Robert D. Hughes, The Catalan Expedition to the East: from the Chronicle of Ramon Muntaner, amb una introducció de J. N. Hillgarth (Barcino-Tamesis, 2006), que m’ha aclarit, no poques vegades, referències del context i que m’ha fet llum damunt determinats passatges de l’obra.
Jordi Llavina
I. Sobre els inicis de fra Roger
Heu de saber que l’emperador Frederic II de Sicília va tenir un falconer alemany que es deia Ricard de Flor, un home excel·lent. I, a la ciutat de Bríndisi, li va procurar una muller: una donzella que era filla d’un home honrat, i ric, de la ciutat. De manera que, entre el que li va donar l’emperador i el que va prendre de l’esposa, l’home es va fer molt ric. D’aquella dona, en va tenir dos fills: el gran es va dir Jaume de Flor, i l’altre, el petit, Roger de Flor. En el temps que Conradí va arribar al regne de Sicília, el fill gran encara no tenia quatre anys, i Roger amb prou feines en comptava un. El pare dels nens era home d’armes i va voler participar en la batalla de Conradí contra Carles d’Anjou, i hi va morir. Quan el rei Carles I va conquerir el regne, es va apropiar tot allò que hagués estat dels cortesans fidels de l’emperador o del rei Manfred, de manera que ni a aquests fadrins ni a la seva mare no els restà més que allò que la mare havia aportat en dot. De la resta, en van ser desheretats.
En aquell temps, les naus dels ordes del Temple i de l’Hospital feien cap a Bríndisi, i també hi venien a passar l’hivern aquelles altres de Pulla que volien treure del regne pelegrins i provisions. Els dos ordes esmentats tenien molta propietat, tant a Bríndisi com a Pulla, i arreu del regne. I, així, les naus que hivernaven a Bríndisi, a la primavera carregaven pelegrins, oli, vi, greix i blat, i se n’anaven cap a Acre. Bríndisi és, segurament, el lloc més idoni de tota la