Tan a prop de la vida. Santiago López PetitЧитать онлайн книгу.
aquest compromís. Per què he signat? Ho puc dir també d’una altra manera: què ens aferra a la vida? Ens hi aferrem quan totes les receptes que seguíem per atrapar aquells instants d’eternitat que tant anhelem es mostren inútils. En definitiva, ens hi aferrem per no caure més a l’interior d’aquesta nit que s’allarga com l’ombra de la por. A l’Escola de la Vida m’ensenyaran a respirar de nou. Accepto treballar la meva pròpia vida i fer-la rendible. No puc concebre una existència sense un pla que la canalitzi. Una existència que es deixa endur, condemnada a lliscar sempre sobre esdeveniments que no controla, és menyspreable. Aquí m’ofereixen un horitzó: «la felicitat és revolucionària». Amb aquesta firma busco una sortida a una situació que ja no en tenia. Aquest jo multiplicat que veig al mirall, soc jo realment? El meu pseudònim, com ja he dit, serà la lletra I. M’agrada. I d’idea, I d’innovació, I d’inversió… I d’imbècil.
«Arriba a ser el que ets!»
Entrem a la sala d’actes. Aviat començarà la conferència d’un professor molt prestigiós que forma part de l’equip multidisciplinari. El títol de la seva dissertació és: «La creativitat i la vida». Seiem en silenci, disposats a escoltar-lo. Una veu llegeix el seu currículum inacabable i després es presenta ell mateix.
—Els parlaré del tema central d’aquest curs: la creativitat —ens diu—. Abordar aquesta qüestió implica respondre a moltes preguntes interrelacionades: quina relació existeix entre la creativitat i la vida?, hi ha un sol tipus de creativitat?, quin paper juguen les emocions en el procés creatiu? Començar a respondre a aquestes qüestions ens permetrà plantejar-nos d’una manera més fructífera la gran pregunta que els ha portat fins aquí: com convertir-se en un creatiu?
El professor, molt conegut i admirat, ens adverteix que cal oblidar, per obsoleta, l’antiga concepció de la creativitat.
—En l’actualitat, no cal que les persones creatives es rebel·lin contra la societat —assegura—. De fet, és la mateixa societat la que ens exigeix ser creatius a tots. Qui no és creatiu s’enfonsa en l’anonimat i no és capaç d’ajudar la societat. Avui dia, creativitat i innovació coincideixen. Perquè una idea sigui creativa ha de complir dues condicions: originalitat i utilitat. La creativitat encara consisteix a desafiar la realitat establerta i proposar solucions noves i millors. La imaginació i el risc són, doncs, consubstancials a l’acte de creació. Qui sap innovar és un revolucionari. Per aquest motiu, la veritable revolució rau en saber adaptar-se als canvis i guanyar així en competitivitat.
El professor, molt conegut i admirat, fa una pausa breu i a continuació ens demana que li plantegem preguntes. Sense haver acabat de pronunciar encara la darrera paraula, M aixeca la mà. Tots els ulls l’observen. No es deixa intimidar i interpel·la al professor per consultar-li si la creativitat pot aprendre’s o bé és innata. Abans que aquest pugui respondre, M comença a explicar que la creativitat és com un múscul i que si un s’entrena, pot aprendre a ser creatiu. Segons ell, es tractaria d’una habilitat estesa a tota la població, si bé el context social determinaria, en darrer terme, el fet que aquesta capacitat es desperti o romangui apagada. No obstant això, M continua explicant, les innovacions veritablement disruptives, és a dir, aquelles que alteren substancialment els nostres hàbits i maneres de veure el món, són privilegi d’uns pocs. Un cop ha acabat la seva intervenció, s’ha produït un silenci incòmode. Una sensació generalitzada de rebuig recorre la sala. M no és més que un pobre envanit. Qui es creu que és? Jo no hi estic d’acord. La intervenció d’M és aparentment banal i per això compleix molt bé una doble funció. D’una banda, afirma que la creativitat pot ensenyar-se, cosa que suposa haver de reconèixer l’autoritat del professor i no tractar-lo com un impostor; de l’altra, en dir que l’habilitat de crear ens pertany a tots, pretén simpatitzar amb els seus companys, encara que ho fa des d’una posició exterior i més elevada. En definitiva, M només persegueix una doble aprovació: ser tingut en compte per part de la instància de poder i, alhora, oferir-se com a mediador entre nosaltres i l’equip multidisciplinari. És evident que ambdues pretensions van a l’una.
El professor no reacciona i continua la seva classe.
—Un model col·laboratiu incrementa la creativitat —afirma—. Si tu saps fer molt bé una cosa i jo soc el millor en una altra, hem d’estar disposats a treballar junts per crear una tercera cosa encara millor. Sovint és així; ara bé, no hem d’oblidar que, en últim terme, la creativitat consisteix a alliberar les pròpies forces internes. No existeixen regles quan tot el que pot succeir, almenys en algun moment del procés, és fruit d’una absència de regles. Cal allunyar-se del camí per trobar un camí nou. L’alumne creatiu és sempre desobedient. Ara bé, aquesta desobediència que no produeix res sinó que crea, implica una transformació personal que pot resumir-se en tres etapes. El bon emprenedor ha de treballar molt. Ha de carregar, com ho fa un camell, amb tasques pesades i monòtones. «Aguantar» és la paraula clau que millor defineix aquesta primera etapa. Aguantar el menyspreu i la manca de confiança. Aguantar el fracàs que pesa com una muntanya. Després, l’emprenedor ha de posar-se en peus i dir: Prou! En aquest moment, l’emprenedor esdevé el lleó que comanda en el seu territori. El lleó que arriba on mai abans ha arribat ningú perquè desconeix la por i és lliure. Ni sent commiseració ni s’alimenta d’escorrialles. Tampoc s’aferra al que li resulta familiar i conegut, sinó que converteix cada situació viscuda en una oportunitat. Així i tot, el bon emprenedor encara ha d’anar més lluny. En la tercera i última etapa, ha de ser el nen que juga. Recuperar la mirada innocent i curiosa. El joc de crear requereix obrir la ment i expulsar el perquè, bandejar la finalitat que, sovint, segresta l’impuls d’innovar. D’aquesta manera, la rebel·lia pot ser canalitzada i fer-se constructiva. El «però» ha estat substituït per la «i» que ja no bloqueja. La «i» que uneix i uneix formant un immens rizoma de noves idees. No cal buscar l’èxit. Cal preparar-se per rebre’l. Quan un s’acostuma massa a una disciplina, l’ha d’abandonar i entregar-se a una altra disciplina. L’emprenedor que vol saber què és el ball, no acudeix a un espectacle de ball sinó que ell mateix balla. El nen juga ballant i balla jugant…
Després d’aquesta prèdica crec que el professor, molt conegut i admirat, ja no sap el que es diu. Una calma estranya regna a la sala d’actes. Alguns companys s’han adormit. Altres fan veure que prenen apunts. Els llums s’han apagat i el professor ha marxat. De sobte apareixen escenes de la vida quotidiana projectades a les parets de la sala, fins i tot al sostre. El més extraordinari és que les figures humanes que parlen i es mouen tenen els rostres dels alumnes del curs. Passada la sorpresa inicial, em tranquil·litzo i penso que es tracta simplement d’un programa informàtic que permet canviar uns rostres i les seves expressions facials per d’altres diferents. La sorpresa, però, es converteix en espant quan comencem a sentir les paraules que surten de les boques d’aquests rostres. Són els nostres rostres inserits en els cossos d’altres i, en canvi, les paraules les reconeixem com a pròpies. M, el company de curs que fa un moment ha interpel·lat el professor, està parlant amb algú que sembla ser una amiga.
—No, no tinc ganes d’ensenyar història a la universitat o a un institut qualsevol. Sentiria que m’estic estancant. Seria com morir lentament. Encara que no tingui tanta seguretat econòmica a final de mes, prefereixo la gestió cultural. A prop de la Política en majúscula, però sense dedicar-m’hi completament, és clar. El que m’interessa és introduir pensadors que no són coneguts, organitzar cursos en institucions de prestigi; en definitiva, estar present en l’esfera pública sense deixar de ser jo mateix. Per això, el que més desitjo és poder formar part de l’equip pluridisciplinari de l’Escola de la Vida. Seria la culminació de la meva carrera professional i estic disposat a fer el que calgui per aconseguir-ho.
L’amiga a la qual M s’està dirigint a la pantalla s’ha girat cap a mi. És N, la companya de curs amb la qual m’he creuat en entrar a signar el contracte de vinculació.
—Doncs jo he tingut una vida molt diferent de la teva —diu N—. No m’interessa per res la política; és més, penso que la dimensió col·lectiva de l’existència constitueix sempre un parany per defugir del jo. Si cadascun de nosaltres aprofundís de debò en si mateix, viuríem en