Introducció a la història econòmica mundial (3a ed.). Gaspar Feliu i MonfortЧитать онлайн книгу.
(milions de persones)
Font: Guia pràctica..., p. 37, a partir de Maddison (1991).
La mà d’obra no era doncs escassa, però més que la quantitat el que interessa és la seva capacitat d’adaptació a l’activitat industrial, la formació de la classe obrera. En aquest sentit, l’ampla proporció de població ocupada anteriorment en els sectors tèxtil i siderúrgic oferia el personal i l’experiència necessaris: uns mateixos treballadors passaven de treballar a mà a fer anar les màquines, i les fàbriques podien aprofitar també els especialistes (capatassos, ferrers, tintorers); una part del nou empresariat provenia també, com veurem, dels mateixos sectors. La prova més clara de la suficiència de mà d’obra és el manteniment de salaris baixos: el cost d’oportunitat del treball venia determinat per la productivitat del sector tradicional, que era encara el predominant durant tota l’etapa de la Revolució Industrial; per tant, per a atreure mà d’obra, les indústries noves només havien d’oferir salaris una mica superiors o simplement més seguretat en el treball, coses ben compatibles amb les taxes de benefici i de reinversió necessàries per a la continuïtat del procés.
5.2 El factor capital
Tampoc no era escàs el factor capital: al segle XVIII, la taxa d’interès a la Gran Bretanya (3%) era la més baixa d’Europa després de l’holandesa. L’acumulació de capital provenia bàsicament de les rendes agràries, del comerç exterior i de l’explotació colonial, incloent-hi el comerç d’esclaus.
Les característiques del factor capital durant la Revolució Industrial es poden reduir als punts següents:
1 Directament, la Revolució Industrial va engegar amb poc capital. Les primeres màquines eren relativament barates i l’expansió posterior es va fer més amb reinversió de beneficis que amb recurs als mercats de capitals. Quan el capital personal no era suficient, s’obtenia majoritàriament de parents, amics i coneguts; només per al capital circulant es feia un ampli recurs a la banca. Aquesta situació variaria ràpidament amb la construcció de les línies ferroviàries, ja fora de l’etapa que ara estudiem.
2 Durant la Revolució Industrial, la taxa d’inversió (inversió/PIB) aproximadament va doblar; segons Feinstein (1978), va passar del 8% anual en 1760-1770 al 14% el 1780-1800, taxa que es mantindria fins a la meitat del segle XIX; segons Crafts (1995), les taxes eren més baixes: 5,7% en 1760, 11,7% en 1830. Més interessant és que la taxa d’inversió en el sector cotoner va triplicar la mitjana de la taxa d’inversió industrial (Pearson, 1993).
3 La relació entre capital fix i capital circulant va variar notablement: en l’economia preindustrial la major part del capital era capital circulant; amb la Revolució Industrial totes dues formes de capital van créixer, però molt més el capital fix, de manera que cap a 1830 aquest superava llargament el capital circulant.
4 Per a tot procés d’industrialització o de creixement econòmic són molt importants el capital humà i el capital social acumulat (camins, ports, escoles, hospitals...); la Gran Bretanya en disposava al nivell dels països més avançats.
Sigui com sigui, el capital va ser un factor secundari de la Revolució Industrial: sembla que la part del creixement de la producció per treballador entre 1760 i 1830 atribuïble al factor capital no arriba a la quarta part. En definitiva, el capital no va ser un obstacle, però tampoc un gran estímul per a la industrialització de la Gran Bretanya: el mercat de capitals va funcionar durant la Revolució Industrial igual com durant l’etapa preindustrial. Però no s’ha d’oblidar que augments petits en la inversió de capital són compatibles amb avanços tecnològics i organitzatius importants.
5.3 El paper de l’empresariat
Tant les innovacions tècniques com el treball i el capital són factors de producció, però només són actius si un empresari pren la decisió d’invertir capital i temps en l’organització i comercialització de la producció. S’acostuma a definir l’empresari com un maximitzador de beneficis en un context (econòmic, sectorial, etc.) determinat; però en realitat un bon empresari va més enllà, altera a favor seu el context, les limitacions de partida.
Sobre el paper dels empresaris en la Revolució Industrial (i en el creixement econòmic en conjunt) hi ha dos parers: els que consideren l’empresari com a primer motor, com a factor principal del desenvolupament econòmic (Schumpeter), i els que opinen que en qualsevol societat hi ha latents la proporció corresponent d’empresaris i fins i tot que, si aquesta és baixa, l’empresari pot ser importat de la mateixa manera que s’importen les matèries primeres o la força de treball. Les dues afirmacions no són contradictòries, però indiquen valoracions diferents de l’empresari en el creixement econòmic.
Al nostre entendre, l’empresari és un element essencial del progrés econòmic, que es troba sempre present en totes les societats mínimament avançades; però, perquè una societat disposi d’un empresariat suficient i de qualitat, ha de disposar d’una mínima capacitat d’estalvi repartida de forma no excessivament desigual i, a més, l’activitat empresarial ha de ser socialment acceptada i reconeguda. Sense capacitat d’estalvi, molts empresaris virtuals queden ofegats per la manca de capitals; si l’ambient social no és favorable, els talents empresarials es poden desviar cap a altres activitats socialment més ben considerades. Qualsevol de les dues limitacions pot provocar que el nombre o la qualitat de l’empresariat resulti insuficient per a aprofitat al màxim les oportunitats de creixement econòmic; per tant, la situació econòmica i social condiciona la quantitat i la qualitat de l’empresariat (Mokyr, 1985).
Estudis comparatius dels comportaments empresarials francès i britànic al segle XVIII demostren que els empresaris britànics eren més audaços i emprenedors que no pas els francesos: les innovacions franceses o continentals es difonien amb més rapidesa a la Gran Bretanya que no pas a França. L’explicació es pot buscar en la grandària dels mercats respectius, però també en la major consideració social de l’empresariat a la Gran Bretanya respecte a França.
Els grans empresaris de la Revolució Industrial procedien en part de l’empresariat protoindustrial, però també d’altres orígens molt diversos; com a classe, no poden ser definits ni pel naixement, ni per la fortuna, ni per l’ofici anterior. Encara que la major part tenien alguna relació amb el sector en el qual farien fortuna, fins i tot podien no disposar dels coneixements tècnics ni dels capitals necessaris. Les seves característiques comunes eren el coneixement del mercat, l’instint de negoci, l’atreviment per a invertir en innovacions, la moral de l’enriquiment (és bo tot allò que ajuda a guanyar diners) i la sort. Perquè no cal oblidar que només passen a la història els empresaris que triomfen: els fracassats són sempre molt més nombrosos, però oblidats.
6. Les conseqüències socials de la Revolució Industrial: el debat sobre els nivells de vida
La Revolució Industrial significa l’inici d’una transformació en la producció, però també de canvis radicals en les formes de vida d’una part creixent de la població. En primer lloc, la Revolució Industrial genera grans possibilitats de creixement, d’enriquiment i d’ascens social i, per això mateix, fortes desigualtats: els països, grups o persones que tenen accés a les noves tècniques, arrisquen el seu capital i el seu treball per a aplicar-les i tenen èxit, es poden apropiar de la major part dels guanys que genera l’augment de la productivitat i els poden incrementar encara més reinvertint part dels beneficis obtinguts, de manera que els desequilibris són cada cop més grans. La Revolució Industrial i la seva organització politicosocial, el capitalisme, comporten grans possibilitats de creixement i d’ascens social, però també desigualtats i conflictes.
La principal conseqüència social de la Revolució Industrial és l’aparició de la classe obrera, i dins ella, com a porció més nombrosa, del proletariat; anteriorment, els treballadors estaven molt segmentats segons l’ofici i el grau d’especialització, fets que donaven lloc a una espècie de jerarquia laboral. En canvi,