Els pobles oblidats. Joan PinyolЧитать онлайн книгу.
que va anar a Calonge, al Baix Empordà; mossèn Miquel Raset, que és qui va promoure la construcció de la capella de Loreto, l’any 1904; el doctor Francesc Rabassa i Arigó i el doctor Joan Margall, que era rector de Briolf l’any 1936. L’últim, de tots. Tots ells van ser professors del Collell. Des de l’any 1936 no s’hi ha dit mai més missa, excepte algun cas molt puntual, en temps de mossèn Pius Masvidal.
Al costat de l’església, separades per un passadís, hi ha les restes de la torre de Briolf, un edifici civil, també d’origen romànic. La rectoria es va construir a sobre el passadís que unia l’església amb la torre. Com a tants altres llocs, avui tot aquest conjunt monumental de Briolf, es troba en un estat lamentable, es va engrunant i esmicolant inexorablement amb el pas dels anys. Josep Pla va ser també aquí un dia de l’any 1971, acompanyat del seu amic, el doctor Verdaguer, de Mieres. Deixem que sigui ell qui ens ho expliqui:
“A la tarda —juliol del 1971— el meu amic Verdaguer em porta amb el seu Citroën 2 cavalls a Brió que és una de les sinuositats més solitàries i allunyades de la Vall de Sant Miquel de Campmajor. (...) Travessat el gual del Ser, enfilem el camí carreter cap a Brió. Tinc la impressió que en aquestes sinuositats de la vall hi ha molts roures i alzines. (…) Arribem a una ermita abandonada, al marge de la qual hi ha un túmul de pedres. A sobre hi havia, probablement, una creu. Tot és a terra. El túmul es manté perquè la seva demolició els hauria donat massa feina. Passada l’ermita, tot el cantó de llevant de la vall queda tancat per unes muntanyes altes. A la part baixa, hi ha una petita cassola de terres ermes. En els pendents de les muntanyes es veuen algunes masies, grans, ben posades, admirablement ben posades sobre la terra.
Aquest grup de masies i de terres forma el que en diem Brió —em diu el meu acompanyant—. Quan jo vaig començar a fer de metge rural en aquest rodal, hi venia amb el cavall. Ara no hi ha ningú. Totes les masies han estat desemparades i abandonades. No en queda ni una d’oberta. (…) Hi havia els masovers. Tots han marxat a Banyoles, a Sant Joan les Fonts, a Olot, a treballar a les fàbriques. En vida del meu pare, que també era metge rural, les masies eren ocupades pels propietaris. Devien ésser rics, perquè he sentit dir que a Brió hi hagué, anys enrere, notaria. Primer marxaven els propietaris, després els masovers. No hi ha quedat ni una ànima vivent.
L’espectacle era impressionant: trobar-se en el món que vivim, en què hi ha tanta gent a tot arreu, en un petit món ple de cases meravelloses, rodejades de boscos plens de vida, de cases que van caient, en el silenci més absolut, tot voltat d’una llunyania remota, fa un gran efecte. Renunciàrem a pujar més amunt. El camí ja no era possible ni per als Citroëns de dos cavalls. El sol havia passat més enllà de les muntanyes de Finestres. Començava a fosquejar. El país s’anava tornant tètric. El meu amic girà el cotxe en el primer repeu del camí i anàrem baixant lentament fins al Torn, amb els fars encesos. Quan arribàrem a la carretera asfaltada, em semblà que m’havien tret vint anys de sobre. De seguida veiérem les llums grogues de Mieres.”
A sobre l’església de Briolf hi ha la font de ca l’Esquerp i, al capdamunt del solei de Briolf, el collet de Besalú o de Sant Josep, a la carena que fa de divisòria d’aigües entre el Ser i el Junyell, ambdós tributaris del riu Fluvià, i, al mateix temps, límit entre Briolf i Sant Ferriol, que ja és un municipi de la veïna comarca de la Garrotxa. A llevant del collet hi ha el turó dels Tres Termes i, a ponent, passant pel Pi de Sant Josep, hi ha l’oratori de Sant Josep, al capdamunt de la serra. L’oratori ja hi era de temps antic, la imatge de sant Josep va ser col·locada i beneïda el mes de maig de l’any 1947. Els antics estadants dels veïnats de Roca i Briolf havien sentit a dir que a sant Josep hi feien màgica i que era lloc de bruixes. Avui, que la gent va anar marxant de Briolf buscant les comoditats i la feina de les ciutats i les viles, avui, que ja fa temps que les piles carboneres es van apagar, potser encara, algunes nits, de tant en tant se n’hi trobin algunes.
Joan Carreres
Jocs de fugida i soledat
Canals
La Cerdanya
Diuen que a Cerdanya no hi ha hagut emigració. O diuen que, en tot cas, si és que n’hi ha hagut, s’ha vist compensada per la immigració: d’Espanya, a mitjan segle XX; de neorurals, principalment barcelonins, als anys vuitanta; de sud-americans i d’Europa de l’Est i d’africans, a la primera dècada del segle XXI. Però de Cerdanya, com en qualsevol altra comarca del Pirineu, sí que se n’ha anat gent. Molts cabalers i moltes noies que no eren pubilles han baixat a Barcelona o a altres ciutats catalanes per guanyar-s’hi la vida. I també és cert que la població cerdana s’ha nodrit d’immigracions diverses, de gent que hi ha vingut de fora per treballar de mosso a les feines del camp, a la fusta o en els establiments hotelers, per cercar-hi un nou tipus de vida rural, per fer-hi de pisters o de monitors a les estacions d’esquí, per nodrir les plantilles de treballadors de la construcció... Durant l’última dècada, fins i tot la població ha crescut gràcies a aquesta última activitat econòmica.
I també és cert que, de les comarques de l’Alt Pirineu, Cerdanya és potser la que ha mantingut més la seva població. I és ben sabut que, de la nostra serralada, els territoris més abandonats han estat els de les serres prepirinenques, menys turístics que els del Pirineu axial. Però hi ha una emigració de la qual es parla poc: la interna, la que ha afectat les valls sense fer-los perdre gent, la que ha engrandit les capitals comarcals en detriment dels pobles més petits o allunyats dels serveis principals. La mecanització de l’agricultura i la ramaderia, les ofertes de feina en els serveis turístics, a l’administració local o en diversos sectors econòmics han comportat que es redistribuís la població. Per això, a Cerdanya, hi ha també pobles abandonats: Montmalús, Callastre, Saltèguet... I n’hi hauria més si no fos per les segones residències o per la rehabilitació de cases més antigues: Niula, Nèfol, Béixec... Però Canals és del primer grup, és del grup dels pobles perduts. Res no hi ha aturat la fugida dels veïns i, per ara, no sembla que res n’aturi la soledat.
L’origen de Canals es remunta al segle XVII, quan s’esmenta aquest poble en el capbreu de Riu de Pedra, nom amb què es denominava llavors Riu de Cerdanya. L’historiador Pere Ponsich el torna a trobar ressenyat en un document del 1628. Molt abans, però, en plena edat mitjana, es menciona la villa Kanals en un document del 1071.
Difícilment sabrem mai quan va néixer Canals. Com tants altres pobles de Cerdanya, el seu origen es perd en el passat remot, tal vegada en la sedentarització de l’espècie humana durant el neolític. Però el que sí que es coneix és la data exacta que se suprimí Canals del nomenclàtor d’entitats de població: el 8 de juliol de 1961. Segons l’acta de l’Ajuntament de Riu, “Esta Corporación por unanimidad acordó la supresión como tal entidad de Canals, por cuanto esta se halla deshabitada actualmente, incluso en estado de ruina, por lo cual es del todo improbable que sea habitada nuevamente en plazo próximo”. Ja aleshores, doncs, estava en ruïnes, situació en la qual es troba encara avui.
Canals va anar quedant abandonat a mitjan segle XX. El 1950 potser hi havia vint persones. Però aquest joc de fugida es barreja en la incertesa. Si bé és indiscutible que la seva població es redueix, també ho és que les subhastes de fusta i les activitats mineres ho alenteixen. Això sí, quan l’extracció de manganès desapareix i els camions substitueixen els muls en l’arrossegament dels troncs, Canals resta sotmès al joc de la soledat. Inclemències del temps, l’altitud, els pocs espais per conrear i, entre altres, una vida massa dura al fred vessant nord del Moixeró, en plena baga, una vida potser massa semblant a la de mil anys enrere, una muntanya que ofega i que oprimeix, que obliga a subsistir a base d’unes llargues successions de feines i de penúries. “Totes les cases tenien bistiar” —afirma el Joan Marginet, de cal Feliu, de Riu de Cerdanya, on ha estat alcalde durant força temps i que, de petit, s’havia estat a Canals. “I el dia 7 de gener, per la festa major, Canals s’omplia molt. Hi havia dos músics. Un cop l’oncle va anar a cercar un bot de vi i no en va tinre prou per a la festa.”
S’havia fet córrer la veu que el Cabrer, un conegut bandoler de mitjan segle XIX que havia lluitat en el bàndol