Els pobles oblidats. Joan PinyolЧитать онлайн книгу.
i, segons uns altres, a Guixers, a la Vall de Lord, al Solsonès, va fer bona part dels robatoris fora de Cerdanya, en aquelles dues comarques. A l’hora de refugiar-se, sembla que entrava a Cerdanya pel proper coll de Pendís, pas que ha comunicat al llarg de segles el territori cerdà amb l’Alt Berguedà. Famós i temut per molts, trobà la seva fi quan va escometre contrabandistes, tres dels quals, de Maçaners, el feren presoner als Rasos de Peguera, el van dur a Molers i després a Saldes. El governador militar havia ofert una recompensa de vint-i-cinc doblers a qui el capturés. L’endemà, un escamot de mossos d’esquadra el va afusellar prop del grau de la Mola, a Vallcebre, al camí de Berga.
Joan Amades fa menció de la cova on s’havia amagat el Cabrer. El lladre hi guardava en gerres els tresors que havia robat i que es veu que tenia encantats. Un cop mort, uns fadrins molt atrevits d’Urús els anaren a desenterrar i se’ls van tornar escorpins, llangardaixos, escurçons i altres animalots semblants que s’abraonaren damunt d’ells fins que els van matar. Hi ha qui assegura, però, que els fadrins no hi van perdre la vida, sinó que s’endugueren les monedes a casa i que allí es van convertir en uns escarabats que els donaren molta feina i angoixes. Hi ha gent gran de Cerdanya que parla encara del Cabrer: que si un avantpassat se l’havia trobat als Empedrats, al caient berguedà del Moixeró i al camí del coll de Pendís... Però els anacronismes hi abunden i els fets resulten poc concrets, ja que els situen al començament del segle XX. Tanmateix, el més probable és que el Cabrer no es refugiés al Canals cerdà, sinó a Canals de Catllarí, a la berguedana baga de Canals. Al voltant de Canals de Catllarí hi ha també cingles calcaris, entre els quals els de la serra d’Ensija.
El congost del Grau de l’Os, per on baixa el torrent del mateix nom, té una estreta relació amb Canals. Des de les restes del poble, el camí de les Manrades de Canals hi duu en ziga-zagues. Es tracta d’un camí ample, empedrat, encara ben bastit. “Era el camí que comunicava Canals amb Das —apunta el Joan—. Des de Riu, a Canals hi anàvem per un vell camí de ferradura, i n’hi havia un atre que ho feia des de Pedra. Perquè això sí: vius a Canals i morts a Pedra”. En Joan explica això perquè els morts de Canals eren enterrats al cementiri de Pedra, avui al terme municipal de Bellver de Cerdanya. Diuen que el nom del congost del Grau de l’Os “ve dels caçadors que empaitaven els animals perquè hi caiguessin. Jo mateix hi he vist, al fons, esquelets d’isards”. El 1918 hi hagué un greu accident en què va morir una dona i va estar a punt de morir-ne una altra. Totes dues duien el dinar als seus marits, treballadors de les mines de manganès. La crescuda sobtada del torrent les va sorprendre. “Eren la Pava, de Riu, una dona gran, i una noia jove de cal Planes, de Das. La Joana, de Riu, es va salvar perquè es va enfilar dalt d’una roca. Quan la varen salvar l’aiga ja li arribava als ginolls.”
S’ha dit que els caçadors, antigament, quan anaven a caçar, encalçaven els ossos pels emboscats vessants del Moixeró fins que les bèsties queien al congost, on morien estimbades, i que d’aquí ha sorgit el topònim Grau de l’Os. Però, si fem cas de la toponímia pirinenca, sembla que més aviat el nom guarda relació amb sant Grau o Guerau, sovint representat amb un os. Hi ha una coincidència que es repeteix en aquest sant: tres valls que conflueixen en un punt. Aquí, les tres valls són la del torrent de Canals, la del torrent del Saüc i la del mateix torrent del Grau de l’Os.
Es pot combinar la visita a Canals amb el recorregut del congost. El més fàcil és fer-ho des de Riu de Cerdanya. Es pren la pista que duu al refugi del serrat de les Esposes, a quatre quilòmetres, on es deixa el cotxe. Des de l’àrea recreativa del refugi, se segueix la pista en sentit contrari, en direcció a Riu, fins que, passats cinc minuts, es troba, a la dreta, una pista secundària que davalla a Canals. Es perd altitud a través d’un terreny pedregós amb boixos, bosquerons de pi roig i pastures. S’arriba a les cases de Canals, vint-i-cinc minuts més tard. Som a 1.380 metres d’altura.
Avui totes aquestes cases són en ruïnes, totes també són al peu del cingle calcari. Han tingut la seva història. “Quan jo era jove —explica el Joan—, a cal Serres i a cal Sebastià ja no hi havia dingú. A cal Narcís hi va viure un pare sol i es va morir. Els seus fills van anar a Sant Pere Pescador i a Perpinyà. A cal Jaume, hi havia un home que es dedicava a collir herbes medicinals. Passava sovint pel Grau de l’Os. Li deien el Peret de les herbes. Les enviava a Barcelona en sacs molt grossos. S’hi gonyava la vida. I a cal Tomàs, hi va vinre el propietari. El coneixien pel Manelic, nom que li va posar el Sebastià del Molí, que era el forner de Bellver. El Manelic era un home tou i gros i el Sebastià sempre li havia regalat el tortell de Reis. Hi havia dues cases més: cal Cisquet, on vivia una famili d’arrendadors d’Alp, i cal Monic o Cardaire, que eren els més rics, tenien el doble de terres que els atres. L’última persona arrendatària va ser el Xanxo de cal Valentinet, de Talló.”
Pocs fets explica, el Joan, de Canals, potser perquè poques coses hi ha per explicar de la vida quotidiana, dels maldecaps diaris, dels patiments per tirar endavant... Les passions queden soterrades i les necessitats atenuen sentiments, alegries i tristeses. “Es deia que hi havia hagut un crim a cal Narcís, que a l’home l’havien mort. Sembla que és veritat. No sabem per què. Quan hi havia subhastes de fusta a les mines, baixaven pel Grau de l’Os els muls que arrossegaven troncs. Era perillós perquè hi podien caure pedres, sobretot quan es fonia la neu. A Ferreres els carregaven en carros i, demprés, en camions. I per les Manrades tabé s’hi baixava fusta. Acabada la guerra, els soldats les varen adobar. I en època dels maquis, a Canals hi havia un piquet de cinc o sis soldats amb un guàrdia civil que els manava. No recordo que hi hagués passat re, cap tiroteig ni re semblant”. Els minaires també se’n van anar. “Com que les mines no rendien prou varen marxar a la Tosa, on varen treballar en unes atres mines”. Les mines on van treballar són les de la Mena, prop del cim d’aquesta muntanya, a la capçalera de la Vall de Gréixer, al Berguedà.
El Joan és eloqüent pel que fa al silenci de les cases en ruïnes: “A Canals no hi havia carreteres, ni telèfon, ni llum... No hi havia re”. Més avall, a la plana cerdana, als anys cinquanta i als seixanta els tractors ja corrien pels prats de dall; les màquines van substituir homes i dones, així com els animals de càrrega. A les explotacions ramaderes s’aplegaven desenes de caps de bestiar. El sector primari hi progressava i, a Canals, s’hi estancava perquè el mateix medi no permetia que avancés. “Allà hi costava més la salsa que l’andiot” —sentencia el Joan, fent referència a l’indiot o gall dindi. Massa penes i feines per tan poc rendiment. Cada lloc té el seu temps i el seu espai, i el de Canals havia passat. Cerdanya no perdia població, que Canals fos abandonat va ser una anècdota per als diagrames de les estadístiques, però a Cerdanya hi va haver emigració, un moviment que llavors va redistribuir-ne la població, que la va concentrar a la capital comarcal i als pobles amb més serveis i equipaments. S’iniciava així un altre cicle.
Manel Figuera
A la solana del Cadí
Cerneres
L’Alt Urgell
Cerneres i la seva vall són a migdia de la serra del Cadí, al vessant solell. El que queda del poble és entre boixos i roquissers, pertany al municipi de Josa, agregat al municipi de Tuixent des de l’any 1973. Cerneres és a 1.600 metres d’alçada. A la banda de tramuntana, troba la muralla del Cadí. Al costat de llevant, els estreps septentrionals del massís del Pedraforca, la vall està tancada pel Collell, que fa de partió amb Saldes i Gisclareny, ja al Berguedà. A migdia, el tossal del Castell de Termes i el serrat de la Portella fan de límit amb el municipi de Gósol. Finalment, a ponent, és a on trobem la sortida natural del torrent de Cerneres, que baixa cap a Josa. L’aïllament geogràfic i la climatologia fan i feien que la vida hi sigui molt dura.
Avui Cerneres roman mig oblidat enmig del silenci i la quietud més absoluta, envoltat d’un paisatge meravellós. Les cases i cortals que aixoplugaven la gent i el bestiar i que omplien de vida aquest petit racó del Pirineu estan enrunades.
Una pista forestal que comença a l’anomenat pont de Cerneres, a la carretera que va de Gósol a Josa, ens permet arribar còmodament al poble. Quan la van obrir, Cerneres ja era abandonat.