L'explosió de Capità Arenas. Santiago VilanovaЧитать онлайн книгу.
Es lo de menos. Sabios tecnócratas velan por nosotros. Se dan pequeños fallos que la dinámica del progreso resolverá por sí sola. Durmamos tranquilos... Sí, pobres ciudadanos, saben poco de las ventajas del gas natural —¡al menos explota más limpio!—, un poco tontos deben ser. Pero no tanto como para no saber que las cosas se pueden hacer de otro modo. Que la ideología del progreso oculta demasiadas especulaciones y alianzas que debería hablarse, para ser más precisos, del progreso de los individuos.”
Aquella va ser la millor reflexió crítica d’un polític d’esquerres sobre la conversió del gas ciutat a gas natural.
Un altre tema que vaig investigar aquells dies va ser el seguiment de la pista de la llogatera Eva Kant. Gràcies a les declaracions del forense Enric Seguí vaig saber que mentre les divuit víctimes van morir asfixiades en l’esfondrament només una, la jove alemanya, ho va ser a causa de l’acció de l’ona expansiva. Però la pregunta era: com podia rebre l’ona expansiva vivint al primer pis si l’explosió va tenir lloc al quart?. Eva Kant tornava de Bocaccio, la discoteca de la gauche divine, situada a la part alta del carrer Muntaner, on havia estat divertint-se i ballant amb uns amics. El seu cadàver era l’únic que duia roba de carrer i això feia suposar que l’explosió la va enxampar a l’ascensor o pujant l’escala. La força de la deflagració la va desmembrar. “De totes les víctimes va ser la que va estar més a prop de l’explosió”, em va comentar el forense Seguí.
Si aquest cadàver podia ser tan important per als peritatges no s’explica la rapidesa amb la qual es va repatriar a Alemanya. Segons el doctor, si la causa de la tragèdia haguessin estat els explosius, al cos de la jove s’haurien pogut identificar els elements químics. O potser la repatriació obeïa al fet que ja se sabia que havia estat el gas?
Les desgràcies, però, mai vénen soles. El 16 de juny Barcelona va estar a punt d’una catàstrofe en produir-se un incendi a la planta regasificadora de gas natural liquat a la Zona Franca. Un operari treballava amb un martell elèctric al costat de les bombes de circulació del gas sense adonar-se que una d’elles tenia una fuita a alta pressió. Hi va haver sort. Els sistemes de seguretat de la planta van evitar la catàstrofe. Els dipòsits aeris contenien 40.000 m3 de gas liquat a 160ºC sota zero!
El 1944 i a Cleveland (Ohio) el trencament d’un dipòsit que contenia GNL va provocar 128 morts, 200 ferits greus i 1.500 famílies sense llar. El núvol va afectar una zona residencial propera i es va incendiar. Quatre anys després, havent tornat a la redacció del Diario de Barcelona, escriuria precisament sobre el risc d’ubicar la planta de regasificació a l’entrada del port de Barcelona i els dipòsits a l’aire lliure en el moll d’inflamables. Un risc que s’ha incrementat amb les terminals de creuers i ferris del port. Onze anys més tard, al Brusi autogestionat, seguiria analitzant el risc del trànsit i emmagatzematge de substàncies inflamables al port.5
Vinyeta de Cesc a El Correo Catalán.
La sensibilitat col·lectiva pels perills del gas natural estaven arribant al límit i les associacions de veïns es manifestaven cada vegada més inquietes; especialment per l’actitud de Catalana que no volia reconèixer els errors durant la conversió en la distribució del gas ciutat al gas natural. Aquell estiu no vaig gaudir de vacances a Tamariu, a la Costa Brava, com tenia costum. Volia aprofitar l’agost per seguir investigant i viatjar fins a la població de Vilada, a la comarca del Berguedà, per entrevistar-me amb un dels supervivents de Capità Arenas. El 6 d’agost vaig presentar-me sense avisar al domicili de Josep Solanellas que havia sobreviscut a l’esfondrament amb la nena María Luisa Romero Dutheil. El jove de vint anys, tot i manifestar-se molest per la meva visita sorpresa, va acceptar de parlar. En la conversa també hi era present la seva mare i la seva tieta.
—Coneixies el doctor Zunzunegui?
—El vaig reconèixer per les fotos que van sortir als diaris, però com a veí no m’hi havia fixat gaire.
—Amb el teu germà i la teva tia, vivies sota el pis del doctor. Acostumaves a sentir sorolls estranys procedents de les seves habitacions, sorolls que et semblessin sospitosos?
—Els plors de la filla del matrimoni que algunes nits no ens deixaven dormir.
La tarda d’aquell diumenge 5 de març Josep Solanellas va quedar-se a casa preparant els exàmens que tenia el dimarts. El seu germà Pere se’n va anar al cinema.
—Vas sentir algun soroll aquella tarda al pis dels Zunzunegui?
—Cap. No recordo que es tanqués o obrís la porta. La meva opinió és que el doctor, tot i la reacció incomprensible que va tenir aquella nit, no té cap responsabilitat en els fets. Estic segur d’això.
—Vas sentir olor a gas?
—No.
—Vas patir cremades?— li vaig preguntar pensant en els efectes de l’explosió de gas.
—No. Ara bé, t’explicaré una cosa estranya. La camisa del meu pijama va quedar foradada com un formatge, encara que en la meva pell no hi havia cap esquinçament... Llàstima que la tiressin perquè hagués pogut ser una prova. El pijama era de cotó.
De retorn al Correu vaig optar per escriure aquest titular: “El superviviente rompe el silencio”. Havia aconseguit una nova exclusiva per als meus lectors. Quan, 38 anys després d’aquella visita a Vilada, vaig tornar a connectar amb en Josep Solanellas arran d’iniciar la primera redacció d’aquest llibre em va dir que no volia parlar del tema, que el deixés en pau. L’hi vaig respectar i ho vaig entendre. No volia reobrir la ferida.
Però el més inesperat de la meva etapa a El Correo Catalán va ser que va coincidir amb una sèrie de noves explosions a Barcelona amb esfondraments i morts durant aquell any i el 1973.
A diferència del que va passar a Capità Arenas, aquest cop Catalana de Gas y Electricidad va admetre la responsabilitat del seu producte. La primera explosió va ocórrer l’11 d’agost. Va ser al carrer del Vidre, prop de la Plaça Reial, i va ocasionar sis ferits. El pànic es va tornar a estendre per la ciutat. Era l’avís del que vindria uns mesos després.
Rafael Prades va ser un dels fundadors del Grup Democràtic de Periodistes l’abril de 1966 (un mes després de la Caputxinada), juntament amb Joan Anton Benach, Josep Maria Cadena, Lorenzo Contreras, Josep Faulí, Antonio Figueruelo, Mateo Madridejos, Pere Pascual Piqué, Joan Pedret i Josep Pernau.
El Procurador a Corts era l’equivalent franquista a Diputat del Congrés o Senador.
Lidia Falcón. Memorias políticas 1959-1999, Editorial Planeta 2003
Pare d’Antoni Comín Oliveres, ex conseller de Salut de la Generalitat de Catalunya, actualment exiliat a Bèlgica.
“Más gas y más petróleo en el puerto de Barcelona” i “El futuro del puerto”. Diario de Barcelona. 4 de setembre de 1983.
7. El lobby del gas
El president de Catalana de Gas i l’associació de companyies comercialitzadores del nou producte energètic a Europa reaccionarien, tard o d’hora i tal com havien promès, davant el dictamen emès pels perits nomenats pel jutge. A excepció de l’enginyer Eusebi Casanelles Ibarz tots els tècnics van descartar la hipòtesi dels explosius. Casanelles, paradoxalment, era el responsable de la secció de gas, aigua i electricitat de la Delegació d’Indústria. La seva incompatibilitat per a ser nomenat perit judicial era evident, el que motivaria mesos més tard que el lletrat Miquel Caturla en demanés el seu processament1.
Com m’esperava, la presència dels enginyers britànics seria utilitzada com una cortina de fum per intentar