Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana. Rafael Roca RicartЧитать онлайн книгу.
tres escriptors: mossén Jaume Collell, en representació de Catalunya, Teodor Llorente, en representació del País Valencià, i Ramon Picó i Campamar, en representació de les Illes. El primer a intervenir fou el canonge Collell, que, en nom de la comissió executiva, féu lliurament del bust a l’ajuntament i pronuncià un discurs «en elogio de la obra que realizó el enaltecido escritor y cuyos frutos tan lozanamente prendieron en la región catalana, como lo demostraba el raudo vuelo que había alcanzado la literatura en los últimos 25 años».[107]
Inauguració del bust d’Aguiló al parc de la Ciutadella (1909).– La mesa presidencial. Al centre la reina de la festa. A la seua dreta el Sr. Bastardas i D. Ángel Aguiló, fill de l’homenatjat. A la seua esquerra, drets, D. Teodoro Llorente, el canonge Collell, Mateu i Fornells, i Picó i Campanar. A l’extrem, Guimerà.
A continuació, l’alcalde accidental de Barcelona destapà la cortina que cobria el pedestal, «mientras que una sección de señoritas del Orfeó Catalá entonaba el canto Las damas d’Aragó y Nit de vetlla». Seguidament, arribà el torn de Llorente que, en nom de Lo Rat Penat, «dijo que todo lo que Cataluña hiciese para honrar a sus poetas, contaba con la adhesión fraternal de Valencia». Així mateix, també féu una exposició dels treballs bibliogràfics que Aguiló havia portat a terme durant la seua estada a València, i posà l’èmfasi en què la millor tasca que hi havia desenvolupat havia sigut «comunicar el fuego patriótico a la juventud de aquel tiempo»;[108] entre la qual, no hi ha cap dubte, s’hi trobaven ell i Querol.
Finalment, manifestà, una vegada més, els llaços d’amistat i d’afecte que l’unien al difunt, «y terminó loando a Dios por haberle alargado la vida hasta el momento de poder asistir al homenaje que se tributaba al que en vida fue uno de los que más quiso y respetó».[109] L’acte finalitzà amb la intervenció del mallorquí Picó i Campamar.
Dos dies després, el 12 de maig, Las Provincias reproduïa un nou article de Llorente sobre «D. Mariano Aguiló» extret del periòdic El Noticiero Universal de Barcelona, que dirigia el valencià Francesc Peris Mencheta, i que segurament havia sigut redactat durant la seua estada a la ciutat comtal. El vell patriarca posava per escrit i ampliava el parlament que havia fet als peus del bust d’Aguiló, i rememorava els records que l’unien a l’homenatjat: la Universitat, Querol, els Jocs Florals de 1859... I destacava que, durant la seua estada a València, el bibliotecari havia pogut «confirmar lo que fue su constante pensamiento: la unidad de nuestra lengua nativa y de su florecimiento literario, desde las cimas de los Pirineos hasta los palmerales de Elche»;[110] unitat lingüística confirmada amb una expressió ben gràfica que, com hem vist en parlar de l’«endreça» al Llibret de versos, havia de ser originària d’Aguiló, i que esdevingué recurrent en el vocabulari llorentí.[111] I, per descomptat, que el mallorquí havia sigut el «promovedor» dels Jocs Florals valencians de 1859: «Por primera vez a orillas del Turia, después de algunos siglos, la poesía valenciana era reconocida y proclamada solemnemente».[112]
Finalment, no em sé estar de reproduir les últimes paraules d’aquell article, que vora cent anys després resulten de gran actualitat i eloqüència per als valencians. Deia Llorente: Aguiló,
el patriarca del renacimiento catalán, es, a la vez, el patriarca del renacimiento valenciano; a una y a otra parte del Ebro le debemos igual gratitud, y hemos de conservar su memoria y su ejemplo para la unidad superior de nuestras diferencias locales, como las ramas de un árbol, si tuviesen conciencia, sentirían la comunidad del tronco de donde nacen.[113]
Vull remarcar-ho: «si tuviesen conciencia». Que en el moment de redactar aquestes frases l’ancià Llorente pensava en textos com ara el poema «El pi de les tres branques», de Jacint Verdaguer, o l’«exemple de la mata del jonc», de Ramon Muntaner, és cosa que sembla prou evident.
[1] Carta 75: Mariano Aguiló y la «Renaixença» a través de un epistolario de 266 cartas a Tomás Forteza (1867-1897), Barcelona, 1966, p. 50.
[2] Carta 160: Epistolari Llorente, vol. I, Barcelona, 1928, p. 144.
[3] Carta inèdita conservada a l’Arxiu biblioteca Llorente. He tingut accés a aquestes i d’altres epístoles gràcies a l’amabilitat de Joan Teodor Corbín Llorente.
[4] Sobre l’activitat viatgera que durant aquest període de temps portà a terme Aguiló, vegeu Massot (2003), on llegim que «el 24 de desembre de 1859, des de València, amb Teodor Llorente i altres “profesores de esta Universidad”, Aguiló va fer una expedició a la cartoixa de Portaceli» (34).
[5] Carta 862: Epistolari Llorente, vol. III, Barcelona, 1936, p. 76.
[6] Vegeu Llorente (1891: 31). Lluís Guarner (1976: 122), en parlar de la producció literària de Querol, afirma: «Si su obra no llegó, en su tiempo, a ser popular, como tan reiteradamente se ha señalado, llegó a interesar a los más selectos, ya que –como era el lema de Aguiló– no a quants sinó a quals había de importar; y esa minoría pronto acertó a descubrir la calidad de aquella poesía, que conjuntaba la tradición clásica con la más honda emoción humana en expresión perfecta de formas y armonías».
[7] Aguiló en fou un vertader especialista. Vegeu Massot (2006: 11-57).
[8] Vegeu Roca (2005a).
[9] Quan la professora Tomàs reprodueix aquest fragment d’una epístola d’Aguiló escriu erròniament «sa» per comptes de «ma», cosa que modifica el sentit de la frase. Vegeu: Epistolari Llorente, vol. I, Barcelona, 1928, p. 211.
[10] El 1889 Llorente interpel·lava, públicament, el «poeta eminente y erudito lingüista, mi amigo y maestro D. Mariano Aguiló» perquè es decidira a publicar el diccionari català que feia anys tenia en projecte. Vegeu Llorente (1889).
[11] Carta 254: Epistolari Llorente, vol. I, Barcelona, 1928, pp. 230-231.
[12] Carta 239: Mariano Aguiló y la «Renaixença»..., p. 145.
[13] Carta 230: Epistolari Llorente, vol. I, Barcelona, 1928, p. 211.
[14] Vegeu «El Liceo de Valencia», Almanaque «Las Provincias» para 1902, València, 1901, pp. 197-199.
[15] Vegeu Simbor (1980: 147).