Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana. Rafael Roca RicartЧитать онлайн книгу.
Querol també fou premiat, però en la modalitat de castellà, per l’oda «A la Paz». Lluís Guarner (1976: 191) va dir que, per aquella data, Querol ja havia versificat en valencià, i que potser fins i tot estigué temptat d’enviar una composició en aquesta llengua al certamen: «Si en los primeros juegos florales de Valencia, que celebró el Liceo, en 1859, fue premiado Querol por su oda A la Paz, en castellano, es muy posible que su presentación fue una rectificación a su primer propósito de concurrir con obra valenciana. Conocemos –y poseemos– un original autógrafo del poeta de esta misma fecha, que es una trilogía poética, escrita en valenciano, sobre las tres virtudes teologales que, por la estructura que adoptan, nos hacen pensar que debió ser una poesía “preparada” para concurrir a dicho certamen literario, aunque tal vez no la presentara por creerla demasiado primeriza, decidiéndose por la oda antes mencionada. Estas poesías tituladas A l’Esperança, ¿Qué será? y A la Fe, cuyo manuscrito conocemos, están fechadas en 1859».
[17] El subratllat és meu.
[18] A la «Nota preliminar» del primer volum de l’Epistolari Llorente (1928: 5), Teodor Llorente Falcó afirmà: «Ans de tot hem de dir que no es tracta d’un epistolari complet, ni molt manco. En Teodor Llorente Olivares, a qui anava dirigida la esmentada correspondència, mai se distingí per son esperit col·leccionista, ni les seues i múltiples ocupacions li permetien una feina que demanava temps. ¿Com, llavors, han arribat fins hui eixes cartes?, se preguntarà el llegidor. Testimoni molt fefaent pot dir que les cartes anaven reunint-se damunt la taula de treball del gran escriptor valencià, fins que una mà, unes vegades la seua, altres la de sa carinyosa esposa, les arreconava en algun dels diversos calaixos de les llibreries, on se varen trobar totes barallades a la seua mort. Així se explica que hagen aplegat als nostres dies dites cartes, i així se explica també la pèrdua d’altres moltes, no sols dels mateixos escriptors que figuren en l’epistolari, sinó de molts altres que ens consta sostingueren estretes relacions epistolars amb el poeta valencià».
[19] Carta 863: Epistolari Llorente, vol. III, Barcelona, 1936, p. 77.
[20] Carta 865: ibidem, p. 78.
[21] Segons Josep Massot (2006: 19), Aguiló era «no gens propens a les expansions epistolars»; i també (2006: 30) de «tarannà mandrós» a l’hora de respondre: «D’acord amb el seu tarannà mandrós, Aguiló no contestà aquesta carta».
[22] Carta 867: Epistolari Llorente, vol. III, Barcelona, 1936, p. 80.
[23] Carta 868: ibidem, p. 80.
[24] Carta 47: ibidem, vol. I, 1928, p. 49.
[25] Carta 865: ibidem, vol. III, Barcelona, 1936, pp. 78-79.
[26] Carta 866: ibidem, p. 79.
[27] Carta 868: ibidem, p. 81.
[28] Carta 870: ibidem, p. 82.
[29] A l’Arxiu biblioteca Llorente es conserva la carta original del seu nomenament com a membre del consistori de mantenidors dels Jocs Florals de Barcelona, datada el 16 de gener de 1866.
[30] Carta 868: Epistolari Llorente, vol. III, Barcelona, 1936, p. 80.
[31] «Juegos Florales en Barcelona», Las Provincias (9-V-1866).
[32] T. Ll[orente], «Juegos Florales», Las Provincias (7-V-1868).
[33] Carta 869: Epistolari Llorente, vol. III, Barcelona, 1936, p. 81.
[34] Carta 871: ibidem, p. 82.
[35] Ibidem.
[36] Ibidem.
[37] Carta 872: ibidem, p. 83.
[38] Ibidem.
[39] Carta inèdita conservada a l’Arxiu biblioteca Llorente.
[40] Arxiu biblioteca Llorente.
[41] Arxiu biblioteca Llorente.
[42] Carta 85: Mariano Aguiló y la «Renaixença» a través de un epistolario de 266 cartas a Tomás Forteza (1867-1897), Barcelona, 1966, p. 56.
[43] Tomas Forteza, «Les derreries del Conqueridor (Composición premiada con la Pluma de plata de la Diputación provincial de las Islas Baleares, en el certamen histórico-literario del centenario del rey D. Jaime)», Las Provincias (6-X-1876).
[44] Carta 48: Epistolari Llorente, vol. I, Barcelona, 1928, p. 49.
[45] Carta 873: ibidem, vol. III, Barcelona, 1936, p. 84. Encara que, per error, fou datada pels editors el 3 d’octubre de 1876, la carta ha de ser de 1877.
[46] Vegeu «Literatura de la lengua de oc. La Academia del Mediodía», Las Provincias (27-IX-1876). A l’Arxiu biblioteca Llorente es conserva l’original del seu nomenament com a «Felibre Majourau», datat a Avinyó l’1 d’octubre de 1876.
[47] Ibidem.
[48] T. Ll[orente], «Una visita a los felibres. III», Las Provincias (30-V-1878).
[49] Carta 132: Mariano Aguiló y la «Renaixença»..., p. 83.
[50] E., «Revista de Barcelona», Las Provincias (5-V-1880).
[51] Carta 140: Mariano Aguiló y la