Com ser antiracista. Ibram X. KendiЧитать онлайн книгу.
Allen. Ida B. Wells. Cada vegada que havia d’escriure una redacció, el pare m’empenyia a agafar algun llibre de la pila.
Aquelles apassionants biografies m’enganxaven tant com un videojoc nou de la consola Sega Genesis que tenia. Un cop començava a llegir, no podia parar. Descobrir a través d’aquests llibres la llarga història del mal que s’ha fet als americans negres m’encenia i per primera vegada se’m va despertar una mena de consciència racial.
—És molt conscient de ser negre —va assegurar-se d’afegir la mare, mirant el pare.
No esperava confirmació, però, de tota manera, el pare va assentir amb un moviment de cap, mentre jo mirava fixament la mestra, esperant una resposta.
Aquell dia d’abril del 1990, en aquella aula, els meus pares van descobrir que jo havia entrat en la pubertat racial. Als set anys, vaig començar a sentir que la boira aclaparadora del racisme s’apoderava del meu cos negre. Era immensa, més voluminosa que jo, que els meus pares o que cap altra cosa al món, amenaçadora. Quina construcció més potent és la raça, prou potent per consumir-nos. I ens atrapa ben aviat.
Però tot i el poder que té per condicionar la vida, la raça és un miratge, si bé això no en redueix la força. Nosaltres som el que veiem de nosaltres mateixos, tant si el que veiem existeix com si no. Som el que veuen els altres de nosaltres, tant si el que veuen existeix com si no. El que la gent veu en si mateixa i en els altres té un significat i es manifesta en idees, accions i polítiques, encara que allò que veuen sigui una il·lusió. La raça és un miratge, però és un miratge que farem bé de tenir en compte sense oblidar mai que és un miratge, sense oblidar mai que allò que crea aquest miratge és la llum potent del poder racista.
Així doncs, no compadeixo el meu jo de set anys pel fet que s’identifiqués racialment com a negre. Encara ara m’hi identifico. No perquè cregui que la identitat negra, o la raça, sigui una categoria científica seriosa, sinó perquè les nostres societats, les nostres polítiques, les nostres idees, les nostres històries i les nostres cultures han creat la raça i han fet que sigui important. Jo soc una d’aquelles persones que han estat degradades per idees racistes, que han sofert sota polítiques racistes i que, malgrat tot, han aguantat i han construït moviments i cultures per resistir o almenys persistir enmig d’aquesta bogeria. Des del punt de vista cultural, històric i polític, em veig a mi mateix amb identitat negra, com a afroamericà, africà i membre de la diàspora africana forçosa i no forçosa. En el sentit històric i polític, em veig a mi mateix com una persona de color, com a membre de l’hemisferi sud, un aliat proper dels llatinoamericans, dels pobles de l’Àsia Oriental, de l’Orient Mitjà i dels amerindis i de tots els pobles menystinguts del món, des dels gitanos i jueus d’Europa fins als aborígens d’Austràlia i els blancs maltractats per motius de religió, classe social, gènere, transgènere, identitat, etnicitat, mida del cos, edat i discapacitat. L’avantatge de veure’m a mi mateix com a negre en comptes de ser daltònic racial és que em permet de veure’m clarament a mi mateix en el sentit històric i polític com a antiracista, com a membre del cos interracial que lluita per acceptar, equiparar i empoderar tota mena de diferències racials.
Hi ha persones blanques que no s’identifiquen com a blanques per la mateixa raó que s’identifiquen com a no racistes: per no haver de tenir en compte les maneres en què la identitat blanca —fins i tot com a construcció i miratge— ha determinat el concepte que tenen d’Amèrica i de la identitat i els ha donat privilegis, el principal dels quals és el privilegi de ser intrínsecament normal, estàndard i legal. Als Estats Units, ser tu mateix és un delicte racial, si no ets blanc. Tenir el teu propi aspecte o potenciar les teves capacitats és un delicte racial, si no ets blanc. Suposo que als set anys jo ja era un delinqüent.
Una de les ironies de l’antiracisme és que ens hàgim d’identificar racialment per tal d’identificar els privilegis i els perills racials que comporta tenir el cos que tenim. Llatinoamericans, asiàtics, africans, europeus, indígenes i pobles de l’Orient Mitjà: Aquestes sis races —almenys en el context americà— són fonamentalment identitats de poder, perquè la raça és bàsicament un constructe de poder de les diferències agrupades que viu en la societat. La raça crea noves formes de poder: el poder de classificar i jutjar, elevar o degradar, incloure o excloure. Els creadors de raça fan servir aquest poder per convertir individus, etnicitats i nacionalitats diferenciats en races monolítiques.
S’escau que la primera potència mundial que va crear el constructe de raça va ser el primer poder racista i el primer traficant d’esclaus en exclusiva de la raça inventada del poble africà. L’individu que va orquestrar aquest comerç d’un poble creat rebia el sobrenom de «navegant», tot i que no va sortir mai del Portugal del segle xv. L’únic lloc per on va navegar van ser els mars politicoeconòmics europeus per establir les primeres polítiques del comerç d’esclaus transatlàntic. Lloat per una cosa que no va ser (i no reconegut pel que va ser), és adequat dir que el príncep Enric el Navegant, germà i després oncle de reis portuguesos, és el primer personatge de la història del poder racista.
El príncep Enric vivia dins meu. El nom d’Enric havia viatjat a través dels segles, havia travessat l’oceà Atlàntic i finalment havia entrat a la família del pare. Després que la mare triés un nom de la seva família per al segon nom del meu germà gran, el pare en va triar un de la seva per al meu. Va triar el del seu rebesavi esclau, Henry. El pare no sabia que el seu avantpassat es deia com el Navegant, però quan vaig assabentar-me d’aquesta part de la història, vaig adonar-me que el nom havia de desaparèixer. Ara el meu segon nom és Xolani, que vol dir «pau», allò que justament els traficants d’esclaus d’Enric van arrabassar a l’Àfrica (i també al continent americà i a Europa), allò que van arrabassar al meu avantpassat Henry.
Fins al 1460, l’any que va morir, el príncep Enric va patrocinar les travessies per l’Atlàntic fins a l’Àfrica occidental dels portuguesos, que volien esquivar els traficants d’esclaus islàmics, i d’aquesta manera van crear una classe d’esclavitud diferent de la que havia existit fins llavors. Els traficants d’esclaus islàmics premoderns, com els seus homòlegs cristians a la Itàlia premoderna, no seguien polítiques racistes: tant esclavitzaven el que ara considerem africans, com àrabs i europeus. A les albors del món modern, els portuguesos van començar a comercialitzar exclusivament amb cossos africans. Els mariners del príncep Enric van fer història quan van doblar el temut forat «negre» del cap Bojador, a la costa del Sàhara occidental, i van portar africans esclavitzats a Portugal.
El primer biògraf, i apologista, del príncep Enric va ser el primer a crear el concepte de raça i a elaborar idees racistes. El rei Alfons V va encarregar a Gomes Eanes de Zurara, cronista reial i fidel comandant de l’orde de Crist, orde militar del príncep Enric, que escrigués una biografia entusiasta de les aventures africanes del seu «estimat oncle». De Zurara va acabar la Crónica do Descobrimento e Conquista de Guiné, el primer llibre europeu sobre l’Àfrica, l’any 1453.
En una de les cròniques, De Zurara hi descriu la primera gran subhasta d’esclaus del príncep Enric a Lagos, Portugal, el 1444. Alguns dels captius eren «prou blancs, de bon veure i ben proporcionats», mentre que d’altres eren «com mulatos» o fins i tot «negres com els etíops i molt lletjos». Malgrat que eren de tons de pell, llengües i grups ètnics diferents, De Zurara els incloïa a tots en un sol grup apte per ser esclavitzat.
A diferència de les criatures, els fenòmens solen néixer molt abans que els humans els posin nom. De Zurara d’aquell poble negre no en va dir «raça». El poeta francès Jacques de Brézé va ser el primer a fer servir el terme «raça» en un poema cinegètic del 1481. El 1606, el mateix diplomàtic que va introduir la planta addictiva del tabac a França va definir formalment el concepte de raça en un diari europeu cabdal. «Raça […] significa descendència». Jean Nicot va escriure al Trésor de la langue française: «Així, hom diu home, cavall, gos o altre animal de bona o mala raça». Des del començament, crear races equivalia a crear una jerarquia racial.
Gomes Eanes de Zurara va agrupar tots aquells pobles de l’Àfrica en una sola raça per aquesta mateixa raó: per crear una jerarquia, la primera idea racista. Crear races és essencial