Com ser antiracista. Ibram X. KendiЧитать онлайн книгу.
racionals», va escriure De Zurara. «No sabien què era el bé, sinó que només sabien viure en una indolència bestial.»
Quan al segle xv els colonitzadors espanyols i portuguesos van arribar al continent americà, es van dedicar a crear una raça a partir de tots els pobles indígenes, i al segle xvi els van anomenar «indis», o negros da terra (negres de la terra) al Brasil. El 1510, l’advocat espanyol Alonso de Zuazo descrivia la raça bestial dels negres com uns éssers «forts per treballar, contràriament als pobles autòctons, tan dèbils que només poden fer feines poc exigents». Totes dues construccions racistes normalitzaven i justificaven la importació creixent d’africans esclavitzats, qualificats de «forts», i el genocidi dels pobles indígenes del continent americà, qualificats de «dèbils».
Durant la Il·lustració, al segle xviii, es van crear i distingir les altres races, tret de la dels llatinoamericans i la dels pobles de l’Orient Mitjà. El 1735, Carl von Linné va fixar la jerarquia racial dels éssers humans a Systema Naturae. Va classificar les races en blanca, groga, rogenca i negra. Va relacionar cada raça amb una de les quatre regions del món i en va descriure les característiques. La taxonomia de Von Linné va esdevenir l’esquema que pràcticament tots els creadors de raça de la Il·lustració van seguir i que encara segueixen els d’avui dia. I, naturalment, no eren simples categories neutres, perquè les races no havien de ser categories neutres. El poder racista les va crear amb un objectiu.
Von Linné va situar l’Homo sapiens europaeus al capdamunt de la jerarquia racial, i en va inventar els trets superiors: «Vigorós, musculós. Cabells rossos i solts. Ulls blaus. Molt intel·ligent, inventiu. Vesteix roba ajustada. Es regeix per la llei». També va descriure el caràcter racial mitjà de l’Homo sapiens asiaticus: «Melancòlic, seriós. Cabells negres; ulls foscos. Estricte, altiu, cobdiciós. Vesteix roba folgada. Es regeix per les opinions». Al caràcter racial de l’Homo sapiens americanus li va atorgar una barreja d’atributs: «Mal geni, impassible. Cabells negres llisos i espessos, narius amples; cara hostil; barbamec. Tossut, orgullós, lliure. Es pinta amb ratlles vermelles. Es regeix pel costum». Al capdavall de la jerarquia racial, Von Linné hi va situar l’Homo sapiens afer: «Calmós, gandul. Cabell negre molt arrissat i dens. Pell sedosa. Nas pla. Llavis gruixuts. Dones amb llavis de genitals penjant i pits allargats. Astut, lent, descurat. Es cobreix amb greix. Es regeix pel caprici».
Del 1434 al 1447, segons els càlculs de Gomes Eanes de Zurara, van arribar a Portugal 927 africans esclavitzats, «la major part dels quals van ser reconduïts al veritable camí de la salvació». Va ser, segons De Zurara, el principal èxit del príncep Enric, una fita que va ser beneïda pels papes successius. No esmenta, però, l’impost del quinto reial, pel qual va tenir dret a uns 185 d’aquells captius, una fortuna en esclaus.
L’obedient De Zurara va crear la diferència racial per convèncer el món que el príncep Enric (i per tant Portugal) no feia comerç d’esclaus per diners, sinó només per salvar ànimes. Els alliberadors havien arribat a l’Àfrica. El 1453, Gomes Eanes de Zurara va enviar personalment un exemplar de la Crónica do Descobrimento e Conquista de Guiné al rei Alfons V amb una carta de presentació. Esperava que el llibre ajudaria a «preservar» el nom del príncep Enric «davant» del món, «en lloança de la seva memòria». De Zurara va assegurar el record del príncep Enric amb la mateixa fermesa que el príncep Enric va assegurar la riquesa de la cort reial. El rei Alfons acumulava més capital de la venda d’africans esclavitzats a estrangers «que de tots els impostos recaptats en tot el regne sencer», tal com va observar un viatger el 1466. La raça havia servit per al seu propòsit.
La política racista del comerç d’esclaus del príncep Enric era prioritària —un invent astut, l’objectiu pràctic del qual era evitar els traficants musulmans. Després de gairebé dues dècades de fer tràfic d’esclaus, el rei Alfons va demanar a Gomes Eanes de Zurara que defensés el lucratiu comerç en vides humanes, cosa que De Zurara va fer per mitjà de la construcció d’una raça negra, un grup inventat sobre el qual va penjar idees racistes. Aquesta causa-efecte —un poder racista crea polítiques racistes per pur interès propi; les polítiques racistes necessiten idees racistes que les justifiquin— ha pervingut al llarg de la història del racisme.
Des de la sèrie Junior Black Americans of Achievement, m’han ensenyat que les idees racistes porten a polítiques racistes. Que la ignorància i l’odi generen idees racistes. Que l’arrel del problema del racisme és la ignorància i l’odi.
Però això capgira l’ordre dels esdeveniments. El problema d’arrel, des del príncep Enric fins al president Trump, sempre ha estat l’interès propi del poder racista. Darrere les polítiques racistes sempre hi ha hagut un fort interès econòmic, polític i cultural —l’acumulació de capital en el cas del Portugal reial i dels posteriors traficants d’esclaus. Després, intel·lectuals poderosos i brillants com Gomes Eanes de Zurara elaboraven idees racistes per justificar les polítiques racistes de la seva època, per exonerar-les de la responsabilitat de les injustícies racials que causaven i donar-ne la culpa a les persones.
La mestra aviat es va sobreposar a la sorpresa davant d’aquell nen de set anys que la interrogava sobre l’escassa presència de mestres negres. Després d’haver examinat la cara que feien els pares, em va tornar a mirar a mi.
—Per què em fas aquesta pregunta? —va preguntar, amable.
—Si hi ha tants nens i nenes negres, l’escola hauria de tenir més mestres negres —vaig dir.
—L’escola no n’ha contractat més.
—Per què?
—No ho sé.
—Per què no ho sap?
Els pares em veien cada cop més agitat. El pare va canviar de tema. No em va importar. De tota manera, ja tenia el cap molt lluny. Pensava en el que la mare havia dit. Soc negre. Soc negre.
Al final vaig anar a una escola luterana privada que era més a prop de casa, amb una mestra de tercer blanca i tot. A mi tant me feia, fins que en vaig prendre consciència.
Capítol 4
Biologia
Racista biològic: Persona que expressa la idea que les races són essencialment diferents en la seva biologia, i que aquestes diferències creen una jerarquia de valors.
Antiracista biològic: Persona que expressa la idea que les races són essencialment iguals en la seva biologia i que no hi ha diferències racials genètiques.
No en recordo el nom; i això és ben estrany. Puc dir el nom dels mestres i les mestres que vaig tenir a quart, cinquè i sisè. Però el nom de la mestra blanca de tercer se m’ha perdut en la memòria, com els noms de moltes altres persones blanques racistes que al llarg dels anys m’han trencat la pau amb les seves sirenes. El fet que l’hagi oblidat potser ha estat un mecanisme d’afrontament. Les persones de color de vegades ens enfrontem al maltractament que rebem d’individus blancs amagant aquests individus darrere l’etiqueta generalitzadora de la identitat blanca. «Ella es va portar així», diem, «perquè és blanca».
Però fer una generalització de la conducta d’individus blancs racistes a totes les persones blanques és tan perillós com extrapolar els defectes individuals de persones de color a tota la raça. «Aquell s’ha comportat així perquè és negre. Aquella s’ha comportat aixà perquè és asiàtica.» Sovint veiem i recordem la raça però no l’individu. Aquesta és una manera racista de classificar, de guardar les experiències que tenim amb diferents individus dins d’armaris racials marcats pel color. Un antiracista tracta i recorda els individus com a individus. «Ella va actuar així perquè és racista», diríem.
Això ho sé ara, però aquest coneixement no em tornarà el record concret d’aquella mestra. Els meus pares tampoc no en recorden el nom. L’única cosa que ens va quedar gravada és el que va fer.
A la classe de tercer, la majoria de nens i nenes érem