Com ser antiracista. Ibram X. KendiЧитать онлайн книгу.
se sosté sobre idees antiracistes.
Un cop tenim una definició sòlida de racisme i d’antiracisme, podem començar a entendre el món racialitzat que ens envolta i que tenim al davant. Els meus avis materns, la Mary Ann i l’Alvin, van traslladar-se amb la família a Nova York a la dècada dels anys cinquanta en la darrera fase de la Gran Migració,3 contents de poder allunyar els fills de la violència dels segregacionistes de Geòrgia i de la feina de collir cotó sota el sol cada vegada més abrusador d’aquell estat.
Ben pensat, també allunyaven la família dels efectes del canvi climàtic. La política de la inacció en qüestions climàtiques és una política racista, perquè l’hemisferi sud, habitat sobretot per persones no blanques, pateix molt més les conseqüències del canvi climàtic que l’hemisferi nord, on viuen més persones blanques, a pesar que és el nord, bàsicament de població blanca, el que contribueix més a l’acceleració del canvi. La terra s’enfonsa i les temperatures augmenten, des de Florida fins a Bangladesh. Les sequeres i l’escassetat d’aliments fan estralls en la població de l’Àfrica oriental i meridional, una regió que ja té el 25 % de la població malnodrida del món. No són inusuals les catàstrofes mediambientals causades per l’home que perjudiquen d’una manera desproporcionada les persones de color; així, per exemple, en gairebé quatre mil zones dels Estats Units —la majoria pobres i poblades per persones no blanques— s’hi registren índexs de saturnisme més alts que a Flint, Michigan.
Si pertanyés tan sols a la generació anterior, hauria de collir cotó per una misèria a temperatures cada vegada més altes a Guyton, als afores de Savannah. Aquí és on vam enterrar l’àvia el 1993. El record del seu tarannà tranquil i reconfortant, de les seves mans fosques i tan traçudes per a les plantes i de les seves bosses de les escombraries plenes de regals de Nadal, ens va acompanyar mentre tornàvem a Nova York després de l’enterrament. L’endemà el pare va aventurar-se a pujar a Flushing, Queens, per veure la seva mare, que era soltera i també es deia Mary Ann. Era una dona de pell d’un moreno clar que t’embolcallava amb el seu somriure i et deixava fora de combat amb el seu enginy.
Quan el pare va obrir la porta del pis, va sentir la fortor de gas i fum que venia de l’estufa que havia deixat encesa, a més d’altres vapors. Com que no veia enlloc la seva mare, va travessar corrents el passadís i va entrar a l’habitació del darrere. I allà va trobar-la; semblava adormida, però era morta. La seva lluita amb l’Alzheimer, una malaltia més comuna entre els afroamericans, s’havia acabat.
Probablement el privilegi dels blancs més transcendental és la vida mateixa. Als Estats Units, la vida dels blancs importa uns tres anys i mig més que la vida dels negres, i això només és la més òbvia de totes les disparitats que hi ha en l’àmbit de la salut, des del primer any de vida, en què es registra un índex de mortalitat dues vegades més alt entre els infants negres que en els blancs. Però almenys vaig poder conèixer les dues àvies, i vaig poder compartir amb elles experiències i amor. No vaig conèixer mai l’avi patern. Tampoc no vaig conèixer mai l’avi matern, l’Alvin, que va morir de càncer tres anys abans que jo nasqués. Als Estats Units, els afroamericans tenen el 25 % més de probabilitats de morir de càncer que els blancs. El pare va superar un càncer de pròstata, que causa el doble de víctimes mortals entre els homes negres que entre els blancs. El nombre de víctimes de càncer de mama és molt més elevat entre les dones negres.
Tres milions d’afroamericans i quatre milions de llatinoamericans van aconseguir una assegurança mèdica per mitjà de l’Affordable Care Act (Llei d’Atenció Assequible, coneguda també com a Obamacare), amb la qual cosa els índexs de persones sense cobertura mèdica en tots dos col·lectius van baixar pels volts d’un 11 % abans que el president Barack Obama deixés el càrrec. Però 28,5 milions de nord-americans encara no tenien assegurança mèdica, una xifra esbalaïdora que va augmentar després que l’any 2017 el Congrés revoqués l’article de la llei que feia referència a l’obligació individual (individual mandate) de tenir una assegurança mèdica. I cada vegada és més difícil per a les persones de color poder votar per fer fora del poder els polítics que elaboren aquestes polítiques dissenyades per escurçar-los la vida. La política racista de votacions ha passat de les lleis Jim Crow, que negaven als negres el dret a votar, a privar-los-en per mitjà de l’empresonament massiu i de les lleis d’identificació dels votants. De vegades el cinisme d’aquestes mesures és tan flagrant que han de ser revocades: Carolina del Nord va aprovar una d’aquestes lleis sobre la identificació dels votants, però al juliol del 2016 el Tribunal d’Apel·lacions del Circuit Quart la va derogar, sentenciant que diverses disposicions de la llei «van adreçades als afroamericans amb una precisió gairebé quirúrgica». Però d’altres han aconseguit continuar vigents. Per l’estricta llei sobre la identificació dels votants de Wisconsin, es van anul·lar gairebé dos-cents mil vots, sobretot de votants de color, a les eleccions del 2016. Donald Trump va guanyar en aquest estat frontissa fonamental per 22.748 vots.
Estem envoltats d’injustícia racial, visible com la llei, amagada com els nostres pensaments personals. La pregunta que ens hem de fer cadascun de nosaltres és en quin costat de la història ens situarem. Un racista és algú que dona suport a una política racista per mitjà de les accions o de la inacció o bé expressant una idea racista. Un antiracista és algú que dona suport a una política antiracista per mitjà de les seves accions o expressant una idea antiracista. «Racista» i «antiracista» són etiquetes fàcils de posar, treure i tornar a posar segons el que fem o no fem, el que expressem o a què donem suport en cada moment. No hi ha tatuatges permanents. Ningú no esdevé racista o antiracista. Només podem ser una cosa o l’altra si ens hi esforcem. Sense saber-ho, podem esforçar-nos per ser racistes. Només podem arribar a ser antiracistes esforçant-nos-hi conscientment. Com quan es lluita contra una addicció, per ser antiracista cal que en tinguem consciència contínuament, que fem autocrítica constant i que ens examinem a nosaltres mateixos amb regularitat.
Les idees racistes han definit la nostra societat des del començament, i poden semblar tan naturals i òbvies que poden caure en la trivialitat, però les idees antiracistes encara costen de copsar, en part perquè van a contracorrent del flux de la història d’aquest país. Com va dir Audre Lorde el 1980, «Ens han programat a tots perquè responguem a les diferències que hi ha entre els humans amb por i odi i perquè ens enfrontem a aquesta diferència de tres maneres: prescindint-ne, i si això no és possible, copiant-la si pensem que és superior, o destruint-la si pensem que és inferior. Però no tenim models per relacionar-nos com a iguals més enllà de les nostres diferències». Tenint en compte aquesta perspectiva històrica, ser antiracista és una opció radical que exigeix una reorientació radical de la nostra consciència.
Capítol 2
Consciència en conflicte
Assimilacionista: Persona que expressa la idea racista que un grup racial és, des del punt de vista cultural i conductual, inferior, i que defensa la creació de programes d’enriquiment cultural i conductual per desenvolupar aquest grup racial.
Segregacionista: Persona que expressa la idea racista que un grup racial que és irreparablement inferior no es pot desenvolupar mai, i que defensa la política de segregar aquest grup racial.
Antiracista: Persona que expressa que els grups racials són iguals i que no n’hi ha cap que necessiti desenvolupar-se, i que dona suport a les polítiques que redueixen la desigualtat racial.
Els meus pares no s’havien tornat a veure des d’aquell viatge amb autobús per assistir a la Urbana’70. S’acostava el Nadal del 1973. Soul Liberation va fer un concert a la mítica Església Presbiteriana de Broadway de Harlem, que va ser una mena de retrobada dels novaiorquesos que van anar a la Urbana’70. El pare i la mare hi van fer cap. Els vells amics es van reconèixer i alguna cosa més. Quan els acords de Soul Liberation es van apagar, els pares per fi van tornar a parlar i finalment es va encendre l’espurna.
Al cap d’uns quants dies, el pare va anar a veure la mare per demanar-li de sortir junts.
—He sentit