Com ser antiracista. Ibram X. KendiЧитать онлайн книгу.
Vuit anys més tard es van casar i van atrevir-se a posar-me, a mi, el fill segon, un nom que vol dir «el pare és exaltat», quan vaig venir a un món que no estava acostumat a exaltar els cossos negres. Abans de la meva arribada, quan la mare, embarassada, celebrava el seu trenta-cinquè aniversari, el 24 de juny de 1982, el president Reagan va declarar la guerra al seu futur fill. «Cal que fem recular el consum de drogues per mitjà d’una aplicació més rígida de la llei», va dir al Rose Garden de la Casa Blanca.
No va ser el consum de drogues el que va fer recular, és clar, sinó les persones que, com jo, vam néixer en un règim d’«aplicació més rígida de la llei». Les polítiques d’enduriment de les penes per als delictes relacionats amb les drogues, que no suposaven un augment net en el nombre de delictes, van fer que la població carcerària nord-americana es quadrupliqués entre el 1980 i el 2000. Els autors de crims violents solen representar la meitat de la població carcerària en qualsevol època, però, del 1993 al 2009, hi va haver més persones empresonades per delictes relacionats amb les drogues que per crims violents. Hi sol haver més blancs que trafiquen amb drogues que negres i llatinoamericans, i pel que fa a l’índex de consum de drogues és semblant en tots tres col·lectius. Així i tot, els afroamericans tenen més probabilitats que els blancs d’anar a la presó per delictes relacionats amb les drogues. El temps d’estada a la presó per als negres autors de delictes sense violència relacionats amb les drogues és, de mitjana, semblant (58,7 mesos) al dels blancs que han comès crims violents (61,7). El 2016, la proporció de persones hispanes i negres en la població carcerària encara era molt elevada, un 56 %, el doble del percentatge que representen en el conjunt de la població adulta dels Estats Units. Els blancs només eren el 30 % de la població carcerària, aproximadament la meitat del percentatge que representen en el conjunt de la població adulta dels Estats Units.
Reagan no va ser el primer a declarar aquesta «guerra», com explica la historiadora Elizabeth Hinton. El president Lyndon B. Johnson ja ens va fer recular abans, quan va qualificar el 1965 com «l’any en què aquest país va començar una guerra a fons, intel·ligent i efectiva contra el crim». Els meus pares anaven a l’institut quan la guerra contra el crim de Johnson els va desbaratar la guerra que ells feien amb poc suport contra la pobresa, com un tirador armat fins a les dents que frustra els esforços d’un cirurgià de traumatologia amb pocs recursos. El president Richard Nixon va declarar la guerra a les drogues el 1971 per anorrear els seus detractors més durs, els negres i els activistes contraris a la guerra. «Podíem detenir els seus líders, escorcollar les seves cases, dissoldre les seves reunions i parlar malament d’ells nit rere nit a les notícies», va declarar l’assessor de Nixon en afers polítics i domèstics al periodista de Harper anys més tard. «Si sabíem que mentíem respecte de les drogues? És clar que ho sabíem.»
Els negres també en deien mal, convençuts que els traficants de drogues homicides, els que anaven amb pistoles i els heroïnòmans lladres «engegaven a rodar» tot «el que s’havia aconseguit amb tant d’esforç amb el moviment pels drets civils», com deia un editorial de The Washington Afro-American del 1981. Alguns líders negres, si no la majoria, en un esforç per presentar-se com els salvadors del poble contra aquesta amenaça, es van girar d’esquena i van situar els delinqüents negres al costat dels racistes blancs com els enemics del poble.
Als òrgans legislatius del país, però també en la mentalitat dels nord-americans, entraven en conflicte crides, aparentment contradictòries, a empresonar i a salvar els negres. Els líders negres van unir-se als republicans, des de Nixon fins a Reagan, i als demòcrates, des de Johnson fins a Clinton, a demanar i a rebre en grans quantitats més agents de la policia, condemnes més dures i obligatòries i més presons. Però també demanaven que s’acabés la brutalitat policial, que hi hagués més feina, millors escoles i programes de rehabilitació per als drogoaddictes. Aquestes crides no eren rebudes amb tant d’entusiasme.
El 1982, quan jo vaig venir al món, el sentiment de vergonya respecte del «crim dels negres contra els negres» estava a punt d’eclipsar l’orgull generacional d’«El negre és bonic». Molts nord-americans no negres miraven amb fàstic els addictes negres, però massa persones negres miraven amb vergonya aquells mateixos addictes.
Tant el pare com la mare venien de famílies pobres: una família provenia dels complexos d’habitatges socials d’una ciutat del nord; l’altra, dels camps rurals del sud. Tots dos consideraven que si havien aconseguit sortir de la pobresa i entrar a la classe mitjana a la dècada dels vuitanta era gràcies a l’educació i l’esforç. Mentre pujaven l’escala social, es van veure inundats de debats racistes sobre persones negres que es negaven a pujar aquella escala, persones irresponsables enganxades a l’heroïna o al crack, a qui els agradava robar i delinquir per dependre dels diners que amb tant d’esforç guanyaven els nord-americans que, com ells, havien prosperat.
El 1985, l’advocada Eleanor Holmes Norton, una apreciada defensora dels drets civils, va declarar a The New York Times: «El remei […] no és tan simple com cobrir les necessitats i donar oportunitats», com afirmen els antiracistes. Insistia que calia «enderrocar la subcultura depredadora i complexa del gueto». Instava a gent com els meus pares que tenien els «orígens en el gueto» a salvar els «homes del gueto» i les dones inculcant-los el valor de «l’esforç, l’educació i el respecte per la família» i de «poder oferir una vida millor pels fills». Norton no aportava cap prova empírica que justifiqués la seva afirmació que certs negres de «gueto» no tenien aquests valors.
Però els meus pares, juntament amb molts altres membres de la nova classe mitjana negra, s’empassaven aquestes idees. La classe que des dels anys cinquanta fins a finals dels setanta va desafiar les polítiques racistes ara, a la dècada dels vuitanta i dels noranta, començava a plantar cara a altres persones negres. Consideraven l’antiracisme com una mena d’actitud tolerant davant la conducta autodestructiva que veien al voltant. Els meus pares van seguir les indicacions de Norton: em van inculcar el mantra que, com a ells, l’educació i l’esforç millorarien la meva condició i que al final millorarien la situació de tota la població negra. Els meus pares, tot i la seva consciència racial, es van deixar influir per la idea racista, segons la qual si les persones negres no se’n sortien era per la seva ganduleria, i per aquest motiu estaven més ocupats a recriminar les persones negres que no a fixar-se en les polítiques de Reagan, que feien miques l’escala social que ells havien pujat i que després castigaven la gent perquè queien.
La Revolució Reagan només va ser això: una revolució radical que va beneficiar els que ja eren poderosos. Va enriquir encara més els nord-americans d’ingressos elevats retallant els impostos i regulacions governamentals, augmentant el pressupost militar i frenant el poder dels sindicats. El 70 % dels negres d’ingressos mitjans deien que veien «un grau molt elevat de discriminació racial» el 1979, abans que els revolucionaris de Reagan tiressin enrere l’aplicació de les lleis sobre els drets civils i les disposicions respecte de la discriminació positiva; abans que enretiressin el finançament als governs locals i estatals que oferien contractes i llocs de treball amb els quals la classe mitjana negra havia pogut accedir a cases unifamiliars. El mateix mes del 1982 en què va declarar la guerra a les drogues, el dia de l’aniversari de la mare, Reagan va tallar la xarxa de seguretat que oferien els programes federals de benestar i assistència mèdica, cosa que va condemnar els negres d’ingressos baixos a la pobresa. La seva «aplicació més rígida de la llei» va llançar més persones negres a les urpes de policies violents, que van matar vint-i-dues persones negres i només una de blanca els primers anys de la dècada dels vuitanta. Era quatre vegades més probable que els joves negres no tinguessin feina el 1985 que el 1954. Però eren pocs els qui relacionaven l’augment de l’atur amb l’augment dels crims violents.
Fa molt de temps que els nord-americans són entrenats per veure els defectes en les persones i no en les polítiques. És fàcil cometre aquest error: les persones les tenim al davant; les polítiques queden lluny. Sobretot ens costa de veure les polítiques que s’amaguen darrere les lluites de la gent. I d’aquesta manera, els meus pares es van apartar dels problemes causats per les polítiques i es van fixar en els problemes causats per les persones, i van pensar que calia esforçar-se a salvar i civilitzar les persones negres en comptes d’alliberar-les. Ara els meus