Com ser antiracista. Ibram X. KendiЧитать онлайн книгу.
el seu entorn filosòfic, l’entorn en el qual em van pujar.
En el fons, els meus pares eren encara les persones que es van apassionar per la teologia de l’alliberament a Urbana. La mare encara somiava voltar pel món negre com una missionera alliberadora, un somni encoratjat pels seus amics liberians el 1974. El pare somiava escriure poesia alliberadora, un somni alimentat pel professor Addison Gayle el 1971.
Sempre em pregunto què hauria passat si els meus pares no s’haguessin deixat influir per les pors raonables que tenien i no haguessin deixat de perseguir els seus somnis: la mare viatjant per ajudar a alliberar el món negre; el pare acompanyant-la i trobant inspiració per a la seva poesia de la llibertat. En comptes d’això, la mare es va conformar a fer carrera empresarial en l’àmbit de la tecnologia relacionada amb l’assistència sanitària. El pare es va conformar amb una carrera professional en l’àmbit de la comptabilitat. Van entrar a formar part de la classe mitjana nord-americana —un espai dominat, aleshores i encara ara, per una majoria blanca desproporcionada— i van començar a mirar-se a si mateixos i la seva gent no tan sols amb els seus propis ulls sinó també «per mitjà dels ulls dels altres». Com altres persones negres, van intentar encaixar en l’espai dels blancs i al mateix temps van continuar intentant ser ells mateixos i salvar la seva gent. Més que portar una màscara, tenien la ment dividida en dues.
Aquest doblet conceptual reflectia allò que W. E. B. Du Bois va expressar d’una manera inoblidable a The Souls of Black Folk, el 1903. «És una sensació estranya, aquesta doble consciència, aquesta sensació de mirar-te sempre per mitjà dels ulls dels altres», va escriure. No pretenia «africanitzar Amèrica» ni tampoc «aclarir-se l’ànima negra amb una inundació d’americanisme blanc». Du Bois volia «ser negre i americà»; volia habitar constructes oposats. Ser americà és ser blanc. Ser blanc és no ser negre.
Potser del que Du Bois anomenava doble consciència seria més precís dir-ne «consciència en conflicte». «Un sempre sent aquesta dualitat», explicava, «ser americà, ser negre; dues ànimes, dues mentalitats, dues maners de lluitar a la vida irreconciliables; dos ideals en pugna dins d’un cos fosc, la força tenaç del qual és l’única cosa que el salva de no enfonsar-se». Du Bois també descrivia com era aquella lluita dins del seu cos fosc: volia ser negre i volia «fondre’s en la massa d’americans com» ho feien «els irlandesos i els escandinaus».
Aquestes idees en pugna ja existien el 1903, i el mateix conflicte va arribar als meus pares i encara és viu avui dia. Sembla que el conflicte que té la consciència negra és entre l’antiracisme i l’assimilacionisme. Du Bois creia en el concepte antiracista de la relativitat racial, de mirar-se cada grup racial amb els seus propis ulls, i també creia en el concepte assimilacionista dels estàndards racials, de «mirar-se un mateix per mitjà dels ulls» d’un altre grup racial, en aquest cas de la gent blanca. En altres paraules, volia alliberar el poble negre del racisme, però també el volia canviar per salvar-lo dels seus «vestigis de barbàrie». El 1903, Du Bois argüia que tant el racisme com «el baix nivell social de la major part de la raça» eren «responsables» de la «degradació dels negres». L’assimilació havia de solucionar, en part, aquest problema.
Les idees assimilacionistes són idees racistes. Els assimilacionistes poden establir qualsevol grup racial com l’estàndard superior en el qual s’ha d’emmirallar un altre grup racial, el referent al qual hauria d’intentar d’arribar. Els assimilacionistes solen establir com a estàndard superior el poble blanc. «Els americans han reflexionat mai sobre el fet que en aquesta terra hi ha un milió d’homes de sang negra […] que, des de tots els punts de vista, han assolit el nivell complet de la millor cultura europea moderna? És just, és decent, és cristià […] menysprear una aspiració com aquesta?», preguntava Du Bois el 1903.
La consciència en conflicte es va desenvolupar d’una manera diferent per als meus pares, que creien en l’autosuficiència dels negres. El 1985 es van interessar per Floyd H. Flake i l’Església Episcopal Metodista Africana d’Allen, del barri de South Jamaica, a Queens. Flake i la seva dona Elaine, que tenia tant de carisma com el seu marit, van convertir la seva església en un temple enorme i van acabar sent uns dels ocupadors del sector privat més grans de la zona, per mitjà del seu espai d’empreses comercials i de serveis socials. Des d’una escola fins a habitatges per a la tercera edat i centres d’atenció a víctimes de maltractament a la llar, no hi havia murs per a l’església de Flake. Era exactament el tipus de ministeri sacerdotal que podia fascinar d’una forma natural els descendents de la Urbana’70. El pare va entrar a formar part del personal ministerial de Flake el 1989.
El meu projecte preferit de l’Església tenia lloc per Acció de Gràcies. Hi arribàvem quan les fileres de gent envoltaven l’edifici de l’església, que feia una olor particularment bona aquell dia. Aromes de suc de guisats i de salsa de nabius vermells endolcien l’aire de novembre. Les flaires encara eren més delicioses quan entràvem al local del soterrani on hi havia els fogons i els forns. Jo em colava sempre en algun forat de la fila interminable de les persones que servien. Amb prou feines m’hi veia per sobre dels taulells del menjar, però, de puntetes, ajudava a donar menjar a cinc mil comensals. Jo volia ser tan bo amb aquelles persones afamades com ho era el pastís de préssec calent que feia la mare. Aquell programa d’individus negres donant menjar a persones negres encarnava l’evangeli de l’autosuficiència dels negres que m’inculcaven els adults que formaven part de la meva vida.
L’autosuficiència dels negres era una espasa de doble tall. En un costat hi havia odi per la supremacia i el paternalisme dels blancs, pels dirigents i salvadors blancs. En l’altre, un amor pels dirigents i els salvadors negres i pel paternalisme dels negres. En un costat hi havia la creença antiracista que les persones negres eren del tot capaces de governar-se a si mateixes i de ser autosuficients. En l’altre, hi havia la idea assimilacionista que les persones negres havien de saber-se cordar les sabates i anar amb el cap ben alt; desenganxar-se del crack, deixar les cantonades i les «almoines» del govern, com si aquestes fossin les causes que, en part, feien que els seus ingressos fossin tan baixos. Aquesta consciència en conflicte alimentava l’orgull negre, perquè insistia en la idea que ser negre no té res de dolent, però al mateix temps generava un sentiment de vergonya, perquè donava a entendre que en el comportament dels negres sí que hi havia alguna cosa que no rutllava… si més no, en la conducta d’aquells altres negres. Si el problema era el nostre comportament, els revolucionaris de Reagan no tenien la culpa que les persones negres no aixequessin el cap, sinó que la culpa era de nosaltres mateixos.
Els blancs també tenen una consciència en conflicte, entre el segregacionisme i l’assimilacionisme: el traficant d’esclaus i el missioner, l’explotador favorable a l’esclavitud i el civilitzador contrari a l’esclavitud, l’eugenicista i el defensor del gresol de cultures, el carceller de masses i el defensor del progrés de les masses, el del Blue Lives Matter (la vida dels policies és important) i el de l’All Lives Matter (totes les vides són importants), el nacionalista no racista i l’americà no racista.
Les idees assimilacionistes i les idees segregacionistes són dues classes d’idees racistes: el conflicte que hi ha dins del pensament racista. Les idees assimilacionistes dels blancs desafien les idees segregacionistes que afirmen que les persones de color són incapaces de desenvolupar-se, incapaces d’assolir un nivell superior, incapaces d’arribar a ser com els blancs i, per tant, completament humans. Els assimilacionistes creuen que les persones de color es poden desenvolupar, que poden esdevenir humans plens com els blancs. Les idees assimilacionistes redueixen les persones de color al nivell de criatures a les quals cal ensenyar com s’han de portar. Les idees segregacionistes qualifiquen les persones de color d’«animals», l’adjectiu que Trump va fer servir per descriure els immigrants hispans: a partir d’un cert punt, ja no se’ls pot ensenyar res més. La història del món racialitzat és una lluita a tres bandes entre els assimilacionistes, els segregacionistes i els antiracistes. Les idees antiracistes es basen en el fet que els grups racials són iguals en la mesura que són diferents, les idees assimilacionistes es basen en la idea que certs grups racials són inferiors des del punt de vista cultural i conductual, i els segregacionistes parteixen de la creença en una distinció racial genètica i en una jerarquia fixada. «M’inclino a sospitar que