L'explosió de Capità Arenas. Santiago VilanovaЧитать онлайн книгу.
la Policía le impida hacerlo. Estamos a su servicio. Lo que sucede es que existen puntos de discrepancia entre los peritos y que se esperan dictámenes de los laboratorios que no llegan. Siento esta tardanza tanto como la opinión pública y la prensa, pero es consecuencia de que no se hayan encontrado aún pruebas contundentes e inequívocas. No debemos olvidar que durante toda la noche de la tragedia tuvimos que pensar primero en el rescate de los cadáveres y en localizar supervivientes entre las ruinas.
—¿Existe la posibilidad de que la explosión se hubiese originado en otro piso o en el sótano?
—Esta cuestión está clara para todos. No existe la menor duda. La explosión se originó en el cuarto tercera donde vivía la familia Zunzunegui.
El Cap Superior de la policia franquista a Barcelona va donar per conclosa l’entrevista després de rebre una trucada telefònica. Com a comiat em va dir: “Seguiremos investigando, no lo dude”. La conversa no havia durat ni mitja hora i la cinta tenia una capacitat de trenta minuts. Vaig respirar tranquil mentre baixava les escales.
En sortir a Via Laietana vaig agafar un taxi que em portés veloç al diari on tenia reservada la pàgina per reproduir les opinions de la màxima autoritat policial. No veia Gómez Alba amb motius per amagar uns explosius o una cèl·lula d’extrema dreta amb l’objectiu de perjudicar als directius d’una companyia de gas amb qui es veia sovint en recepcions i actes oficials. Vaig començar a pensar que al govern de Luis Carrero Blanco li preocupava més l’alarma cívica d’una explosió deguda al gas, per tots els interessos econòmics i possibles deficiències de la conversió, que l’existència d’uns explosius, fossin de l’extrema dreta o d’extrema esquerra. Però també era cert que la culpabilitat del gas natural beneficiava als directius franquistes del gas butà recelosos dels avantatges que l’empresa catalana havia obtingut dels tecnòcrates de l’Opus Dei, com el ministre d’Indústria, Gregorio López Bravo, situats al Govern. Gas Natural esdevindria un monopoli de facto envejat pel búnquer blau. La societat es va crear el 1965 amb un 36% de capital de Catalana de Gas y Electricidad; un 35% de la Standard Oil of New Jersey (posteriorment Exxon Corporation) i el grup bancari Urquijo - Hispano Americano - Popular. Butano i Refinerías de Petróleos Escombreras (Repesa), dominades per l’ultradretà Luís Valero Bermejo, manifestaven el seu desacord amb què Gas Natural mantingués la supremacia en el mercat energètic.
El sumari va continuar instruint-se. Miquel Caturla, representant legal dels propietaris afectats, em va comentar arran de la publicació de l’entrevista a Sergio Gómez Alba:
—Les meves sospites s’inclinen clarament pel gas. L’alarma social està ja creada i ara tot depèn del jutge que, considerant el cas un tema d’ordre públic, acceleri la instrucció. El problema dels afectats és que no poden cobrar de les companyies asseguradores perquè encara no coneixen a qui cal demandar.
El 25 d’abril el jutge va aixecar el secret del sumari. A partir d’aquell moment i a través del lletrat Caturla coneixeria, en comptagotes, els dictàmens dels perits i el contingut de les declaracions dels testimonis. Catalana de Gas seguia sense manifestar-se i es justificava amb l’article 301 de la Llei d’Enjudiciament Criminal que impedia a les parts revelar el contingut del sumari, especialment a la premsa, sota penes de suspensió i multa als advocats com preveia el seu article 367. Estava prohibit filtrar conclusions dels peritatges fins el dia del judici oral. La veritat, com a periodista mai vaig complir aquesta llei. No em semblava lògic que una conclusió pericial de la qual estava pendent l’opinió pública i milers d’usuaris del gas hagués de ser ocultada fins el judici oral. Els usuaris del nou producte energètic tenien dret a saber ràpidament si hi havia risc en utilitzar-lo. Per principi de precaució i per dret a la informació.
El lletrat Caturla em va avançar que el sumari número 27 de Capità Arenas defensava la hipòtesi del gas. Així que vam negociar una nota que ell havia redactat i que deia: “A la vista del contenido del sumario podemos significar que la fantasía no tiene lugar en los hechos que nos ocupan; vulgares, por muy desagradables e importantes que hayan sido las consecuencias”.
No hi havia lloc per a fantasies i fets vulgars. Eren al·lusions als rumors que corrien sobre els suposats explosius atribuïts a una cèl·lula d’extrema dreta.
El 30 d’abril, després de consultar-ho al meu director, vam publicar el dictamen dels perits. Una conclusió contundent: “No hay rastro de explosivos”. La declaració la signaven tres perits militars de la Mestrança: Luís Herrero Urbano, tinent coronel d’Artilleria; Rafael Sáenz de Cabezón, tinent coronel d’Enginyers i Ramón Bultó Llevat, comandant enginyer d’Armament. Els altres sis perits que ratificaven el dictamen eren Eusebio Casanellas, enginyer industrial; Alejandro de Churruca Blasco, enginyer de mines; Arturo Arnal Guasch, enginyer industrial i els també enginyers Jordán Casaseca, Rovira Abella y Mañá Reixach, representants de la Delegació Provincial d’Indústria.
Els cinc punts de l’acord pericial eren els següents:
1 L’accident havia estat motivat per una explosió que va tenir lloc al quart pis de l’edifici sinistrat.
2 Dels fets assenyalats en l’informe es descartava, “amb reserves pròpies d’una raonable prudència”, la presència de substàncies explosives no gasoses en l’origen i desenvolupament del sinistre.
3 Amb la ventilació adequada a les habitacions on hi havia els aparells consumidors de gas, era pràcticament impossible assolir la concentració òptima perquè es produís una explosió de característiques importants. Circumstància no probable en aquest cas.
4 A conseqüència de l’explosió, probablement el sostre i les parets de càrrega de l’habitació en què va tenir lloc es van ensorrar; el pes dels pisos superiors, al faltar-los el suport, va provocar l’esfondrament total de l’edifici.
5 La delegació d’Indústria, que havia autoritzat la conversió de gas ciutat a gas natural, descartava els explosiu a través dels seus perits, encara que, també, amb “reserves pròpies d’una raonable prudència”.La reacció de Duran Farell va ser fulminant:Nosaltres ens hem presentat com a part en el sumari per defensar el gas natural com a producte. Aquest dictamen dels perits no serà resolutori perquè en el seu dia portarem els nostres estudis realitzats a l’estranger per la societat internacional gasista. Estic convençut que no va haver gas per enlloc.Quan l’empresari va fer aquestes declaracions, un mes després de la tragèdia, ja sabia que, durant les primeres setmanes d’abril, per tota la zona de Capità Arenas / Santa Amèlia es va ensumar a gas, creant una nova alarma a tot el veïnat. Tan aviat vaig conèixer aquella informació uns veïns em van demanar que tornés al lloc dels fets i vaig comprovar com s’estaven canviant amb urgència les canonades que subministraven gas ciutat. Vaig preguntar als operaris d’Hispània, una filial de Catalana, la raó d’un canvi tan ràpid. “Eren unes canonades velles i s’estaven donant casos de fuites”, em va contestar un d’ells.
La meva afició als pinzells la va despertar les classes pràctiques, à plein air, que em va impartir el meu avi Jaume Tané que havia treballat als tallers de l’Art Cristià d’Olot, fundats pels germans Vayreda. A l’òpera m’hi vaig aficionar durant els anys 80 i era alumne de l’acadèmia Marshall.
5. El contraatac
El 3 de maig, després de comprar el diari —la propietat no oferia cap subscripció gratuïta als seus treballadors— vaig baixar a esmorzar, com cada matí, a un bar-restaurant del Putxet. En obrir-lo em vaig indignar. Al bell mig del meu resum dels successos que havíem anat publicant durant l’últim mes, el director havia decidit col·locar un requadre amb una nota al centre de la pàgina que deia:
Aclaración al peritaje de la explosión de la Calle Santa Amelia: En la edición de este “Diario” del pasado domingo, día 30 de abril, se publicó un artículo en la sección de sucesos, referente al derrumbamiento de la calle Santa Amelia. Consecuentemente con la objetividad y el respeto que siempre ha distinguido al “Diario de Barcelona” y no queriendo, por tanto, que ninguna información de este “Diario” pueda crear confusión en el procedimiento sumarial que al