L'explosió de Capità Arenas. Santiago VilanovaЧитать онлайн книгу.
de tot. Vallverdú, Papasseit o Espriu, aquests sí que s’ho han jugat tot. Pla és un català repugnant.
Bé, en realitat Serrat va dir que Pla era un català “fill de puta”, però com que el setmanari era catòlic, i no em van admetre l´insult, el vaig canviar de forma maldestre —ho reconec— pel de “català repugnant”. Rafael Pradas, militant del PSUC, periodista amb el que anys després seria company de redacció, va entrevistar al cantant i aquest va desmentir les referències despectives a Pla i va ometre el tema de Rússia1. Dos anys després les cròniques de l’escriptor empordanès sobre Moscou mereixerien una portada de la revista Destino el 27 de setembre de 1969 amb la foto de Pla a la plaça Roja.
La polèmica —a la qual es va incorporar l’escriptor Miquel Arimany— em donaria l’oportunitat d’exercir el dret a rèplica. Per negociar-ho vaig visitar la redacció d’El Correo ubicada a la Rambla dels Estudis 114, davant del Teatre Poliorama. Em va rebre Josep Morera Falcó, fotògraf d’esports reconegut i un entranyable culer. Jo era un periodista de comarques sense carnet, un “aficionat”, com m’havia qualificat Serrat.
Permeteu-me un parèntesi. Parlant sobre Pla, a qui vaig entrevistar en diverses ocasions, sempre recordaré la seva resposta a una pregunta que li va formular la meva mare Carme Tané. En una ocasió el meu oncle Albert Tané, que s’havia casat amb la filla d’un constructor de Palafrugell, i que s’havia fet amic de l’escriptor —que va esmentar aquesta amistat en més d’una ocasió en els seus dietaris—, el va portar de visita turística a la Garrotxa. Vam dinar escudella i carn d’olla al popular Hostal dels Ossos, situat al terme de Batet de la Serra i a l’entrada del que seria anys més tard el Parc Natural de la Zona Volcànica. “El meu fill vol estudiar arquitectura o periodisme. Què li recomanaria vostè senyor Pla? “, li va preguntar la meva mare. La resposta de l’escriptor de Llofriu va ser tan precisa com mordaç, com era de costum en ell. Sense aixecar la mirada del plat, va respondre: “Si tenen vostès patrimoni el seu fill pot ser periodista. No es morirà de fam i serà lliure. Si no en tenen serà millor que es dediqui a l’arquitectura que avui dóna molts diners. Però ha d’anar molt bé de matemàtiques i física”.
Pla va encertar. Vaig deixar la carrera d’arquitecte per culpa de la física i el càlcul infinitesimal. Els números imaginaris, com li passava al jove Törless, el protagonista de la novel·la de Robert Musil, eren per a mi un misteri indesxifrable. I ho segueix essent.
Morera Falcó era un home senzill i honest. Degué pensar que aquell noi de comarques a qui va conèixer el 1967 havia aconseguit al Diario de Barcelona una cosa tan difícil, en ple franquisme, com renovar amb un contingut progressista les tradicionals seccions de successos. Per això, quan em va trucar per oferir-me d’entrar a formar part de la redacció d’El Correo Catalán, una de les més reconegudes capçaleres del periodisme barceloní, rebent un salari millor del que em pagava el Brusi, em vaig sentir alliberat i esperançat.
Del Brusi al Correu
Quan vaig parlar amb Morera Falcó estava tan content amb el canvi de redacció que no vaig reflexionar prou sobre els interessos econòmics i polítics dels meus nous amos. De les urpes de la família Godó i Barcelonesa de Publicaciones anava a caure sota el control d’un grup d’empresaris vinculats al sector tèxtil i a Jordi Pujol, impulsor de Banca Catalana i del Banc Industrial de Catalunya. El líder nacionalista havia comprat el diari, a través d’intermediaris, a Domingo Valls-Taberner, davant el temor que fos adquirit per l’alcalde franquista Josep Maria de Porcioles que controlava El Noticiero Universal. Però, si al cap d’uns mesos els meus reportatges sobre la contaminació del Ter i del Segre toparien amb els amics del diari, especialment les papereres Torras Hostench i Inpacsa, les meves informacions sobre l´explosió de Capità Arenas no semblaven provocar problemes a la propietat. Anys després, els pactes polítics —també energètics— del Govern Pujol amb el president Felipe González es courien a la casa de Pere Duran Farell. Morera Falcó m’havia informat que Pujol havia donat la consigna de convertir el Correu, que des de 1957 dirigia Andreu Roselló Pàmies, en el diari més venut de Catalunya i que el meu periodisme interessava. Em va prometre llibertat en l’elecció dels temes i poder seguir informant sobre l’evolució del polèmic sumari del gas.
El vaig creure i em vaig incorporar a la secció local que dirigia Pere Pascual Piqué i de la qual en formaven part rellevants periodistes com Rafael Pradas, Josep Martí Gómez, Xavier Batalla, Miguel Ángel Bastenier, Antoni Ribas i Rafael Espinós. Jo donava la meva etapa al Brusi per acabada. I és que, a més d’aquella nota de rectificació que es va publicar a la pàgina de successos, la meva feina s´havia degradat per una última notícia relacionada amb Capità Arenas. El 2 de juny de 1972 es va produir el rocambolesc robatori del sumari al mateix jutjat on s’instruïa. Va ser un fet insòlit que no tenia antecedents, que mai s’ha tornat a produir en una instrucció i sobre el que parlaré més endavant. Ho explico: aquella tarda Josep Maria Cadena, el meu cap de secció al Brusi em va lliurar la notícia de l’agència Cifra —la versió nacional de l’agència EFE— que acabava de sortir als teletips i em va ordenar investigar immediatament el tema. Però m´hi vaig negar. Seguia molt ressentit per la nota que havia aturat les meves investigacions. El robatori polititzava el sumari a favor de Catalana de Gas i ara semblava que el diari estava interessat en el seu seguiment. Les presumptes implicades en el robatori eren la líder feminista Lidia Falcón, companya del periodista i escriptor Eliseo Bayo, i la seva filla Regina. En aquells anys tenia —i segueixo tenint— amistat amb Falcón i Bayo. A finals dels 60 havíem treballat junts a Diario Femenino, periòdic dirigit per Jaume Arias i del qual era editor el publicista Victor Sagi.
Vaig resistir-me a l’ordre perquè em temia que la meva informació acabés lliurada a la propietat del diari i a la companyia de gas. La meva desobediència va accelerar el final de la meva relació professional amb el Brusi de Tarín Iglesias.
El 3 de juny, Josep Martí Gómez, pioner del periodisme judicial, analitzava al Correu el robatori des d’un punt de vista tècnic-jurídic a través de les opinions d’Enrique Gimbernat, penalista de la Universitat Central de Madrid, i de Luis Maria Ribó, col·laborador en qüestions jurídiques. L’article 560 del Codi Penal especificava que aquell delicte només es podia castigar amb sis mesos d’arrest i el pagament d’una multa de 5.000 a 50.000 pessetes. Existia una llacuna en el dret espanyol per un delicte d’aquest tipus. Ribó va considerar que el sumari estava encaminat a preparar el judici oral i que aquell robatori no havia de paralitzar la instrucció. “El que el jutge i el fiscal sabien abans del robatori ho saben ara”, va declarar.
És molt possible que els autors del robatori, ben informats, coneguessin el buit del Codi Penal. En tot cas, què havien pretès? Cridar l’atenció? Polititzar el sumari a favor de la tesi dels explosius? Van ser l’instrument d’algú o van actuar en solitari?
Mentrestant, i sense poder afegir res de nou sobre el robatori, em vaig proposar que el primer article a El Correo Catalán fos precisament un reportatge relacionat amb l’explosió de Capità Arenas. L’ocasió va sorgir quan vaig assabentar-me de la presència a Barcelona de quatre enginyers britànics requerits per investigar la finca sinistrada. Tres pertanyien al Department of Environment del govern britànic i un representava la companyia britànica The Gas Council. Els senyors Hugh Adams, Cubbage, M. R. Marshall i Vad Kiddell tenien la missió de redactar un informe tècnic sobre l’esfondrament de l’edifici. La seva primera visita va ser, com era de preveure, la seu de Catalana de Gas.
La cita era el 16 de juny a dos quarts de cinc de la tarda davant del solar de Capità Arenas / Santa Amèlia. M´acompanyava com intèrpret Roselyne Vieules. L’únic que va parlar en nom dels experts va ser Hugh Adams. Vaig començar amb una pregunta directa:
—A què devem la seva visita?
—Venim a determinar la causa de l’explosió i a estudiar l’estructura de l’edifici sinistrat per evitar que es repeteixin fenòmens semblants. Precisament hem acabat d’analitzar el cas de l’esfondrament de l’immoble Ronan Point, de vint pisos, a Londres, a causa d’una explosió de gas. Volem construir cases sòlides que evitin aquestes tragèdies i que no s’ensorrin com castells de cartes.
—Gas