L'explosió de Capità Arenas. Santiago VilanovaЧитать онлайн книгу.
Després d’un sec i afectat “bon dia!” va afegir:
—Senyors, l’explosió de dilluns passat no va tenir res a veure amb el gas natural però tampoc amb el gas butà, encara que no ens correspongui a nosaltres dir-ho.
—En què es basa per assegurar-ho?— li vaig preguntar quan es va obrir el torn de preguntes.
Em va mirar fixament i abans de respondre’m va exigir-me:
—Es pot identificar?
—Santiago Vilanova, redactor de Diario de Barcelona.
—Bé, la resposta és que l’ona expansiva no va tenir les característiques de la barreja produïda per l’aire amb el gas. D’haver estat culpa del nostre producte el màxim que podia haver aconseguit és enderrocar un envà o una porta. Una columna de quaranta centímetres, mestra, amb un forjat de quatre barres de ferro al seu interior, no la trenca per la meitat cap explosió de gas. Li donaré, però, quatre raons més. Primera: generalment les explosions de gas ciutat, com les de gas butà, en inflamar produeixen una combustió i seguidament un incendi. He estat a l’immoble i al pis on es va produir l’explosió. Allà no hi havia ni rastre de sutge. Segona: tenint en compte que no hi havia calefacció central de gas i que la de carbó estava espatllada i no funcionava des de feia mesos, la fuita i l’explosió havien de haver-se produït a la cuina. Els nostres perits situen l’epicentre al menjador. I em sembla lògic que sigui així. A la cuina no hi ha símptomes d’explosió i les canonades estan en bon estat. Atès que al pis no hi havia ningú en aquell moment, l’explosió només podia haver-se originat a causa d’una descàrrega del dispositiu de seguretat de la nevera. Em segueixen? Tercera: comprovem si algun dels comptadors havia registrat un desfasament o un augment desproporcionat de consum d’un dels abonats. Tot era normal. Un consum mitjà de vint metres cúbics al mes. Per a un esclat tan enorme com el que es va produir havia d’haver-se acumulat a l’habitació una quantitat de gas equivalent a un mes i deixant la clau oberta de forma contínua. I quarta: l’ona expansiva no té les característiques del gas que es propaga amb rapidesa. L’explosió, un cop rebenta les parets i els vidres, disminueix a gran velocitat. Mai, creguin-me, arribaria a propagar-se en un radi de cinquanta i més metres com va passar.
La intervenció de l’enginyer no podia ser més eficaç per als interessos de la seva companyia. Elgström era un home calb i amb pinta de bonàs. A tots ens va fer molt bona impressió. Resultava creïble i convincent. Però vaig veure en ell una cosa que no em va agradar. No hi havia manifestat cap sentiment envers les víctimes i el seu discurs el pronunciava amb una gran fredor.
—D’acord?— ens va dir.
—Per què no va poder ser el butà?— li vaig insistir. Em va mirar, va fer cara de pensar “una altra vegada aquest pesat” i em va respondre:
—Per les mateixes raons. Un gas pot tenir més potència que un altre però els elements que van intervenir són els mateixos. Pensi que la diferència entre gas ciutat i gas natural, el que estem introduint, és només de composició. Però li repeteixo, no va ser ni gas natural ni butà.
—Llavors, potser van ser explosius?
—Tinc entès que els militars investiguen i que la Policia també.
Durant la nit dels fets vaig sentir algunes converses entre tècnics que parlaven d’aire propanat, barreja de gas propà i aire, amb característiques similars al gas natural. Solia utilitzar-se provisionalment enlloc d’aquest en proporcions de 60% de propà i 40% d’aire.
—I aire propanat?— no vaig poder contenir en preguntar-li de nou al senyor Elgström.
—Propà? Miri, és la delegació d’Indústria la que té l’última paraula sobre aquest gas. És l’única autoritzada per donar els permisos de concessió. El jutge instructor del cas coordinarà totes les informacions tècniques que cada part aportarem. Ell nomenarà als seus perits o demanarà un informe a la Maestranza. Caldrà esperar.
—Se sap si el pis on es va produir l’explosió estava habitat?
—En el moment del succés no hi havia ningú. Estava llogat a la família Zunzunegui i sembla ser que el van rellogar a un tercer [fet que posteriorment es va desmentir].
—Es coneix la identitat del tercer?
—No.
—Si, segons vostè, l’ona expansiva no va ser deguda ni butà ni al gas natural, què la va produir?
—Ho desconeixem. A Catalana de Gas no tenim experts en explosius— somrient i cínic.
Em vaig quedar amb la frase final “no tenim experts en explosius”. La roda de premsa havia acabat deixant en l’ambient els primers dubtes sobre la possibilitat que la tragèdia hagués estat produïda per un suposat dipòsit d’explosius. De confirmar-se aquesta causa només existien dues probabilitats: que es tractés d’un amagatall d’organitzacions com ETA, o d’una cèl·lula d’extrema dreta. No em vaig imaginar que una cosa semblant pogués ubicar-se en un edifici de deu plantes ocupat per famílies de classe mitjana i estudiants. Però hores més tard la remor dels explosius s’expandia per tota Barcelona calmant els ànims de milers de mestresses de casa que havien començat a angoixar-se cada vegada que obrien el gas per cuinar o escalfar un got de llet.
Vaig marxar al diari tan confós com ho estava abans d’aquella roda de premsa. El dictamen del portaveu em va semblar massa ràpid i excessivament contundent, sabent que encara no es disposava d’un primer estudi tècnic-científic.
Aquell migdia, com de costum, vaig anar a dinar al restaurant Casa Jaume, del carrer Consell de Cent, entre Muntaner i Casanovas, a prop del Brusi. Allà em vaig trobar amb alguns clients que varen preguntar-me què opinava sobre les causes del succés. Els hi vaig dir que potser ens trobàvem davant de l’esclat d’un dipòsit de material explosiu d’una organització no identificada.
Mentre em prenia el cigaló vaig decidir que intentaria parlar amb l’arquitecte que havia projectat l’edifici sinistrat. Així li ho vaig comunicar al meu cap, Josep Maria Cadena, un periodista i crític d’art que gaudia d’un gran prestigi professional entre els sectors catalanistes. Em va veure tan decidit a investigar que em va dir: “Segueix el tema fins al final. Ho estàs fent molt bé”. I així va ser com al dia següent em vaig citar amb l’arquitecte Francesc Mitjans Miró qui ja havia estat cridat pel Cap Superior dels Bombers, el senyor Jordà, i per l’Ajuntament perquè presentés els plànols de l’immoble.
Mitjans era un reconegut arquitecte que el 1963 havia guanyat el Premi FAD d’Arquitectura pel conjunt de la seva obra. Era l’autor, entre altres edificis emblemàtics de Barcelona, del Reial Club Nàutic, del Banco Atlántico i de l’edifici de Telefónica.
Quan em va rebre al seu despatx el primer que va dir-me va ser que ell no tenia cap responsabilitat en el que havia passat.
—A l’arquitecte se li poden exigir responsabilitats si l’esfondrament s’ha produït per problemes en els fonaments o en les estructures. Però jo no construeixo a prova de bomba—, va dir-me en un primer moment. Aquella era una nova al·lusió favorable a la tesi del director d’explotació de Catalana.
—Diu vostè que no construeix a prova de bomba? Ho he entès bé?.
—Jo no li dic que hagi estat una bomba. No sóc qui per a precisar-ho, però la casa que vaig dissenyar era sòlida i habitada des de 1964.
—Qui li va encarregar el projecte?
—Una immobiliària.
—Per què va construir l’immoble en forma de trèvol?
—Per la senzilla raó que els habitatges no tinguessin un pati interior conjunt amb les corresponents molèsties de les olors de cuina i ventilació. Cadascuna de les parts tenia la seva independència. Aquesta ha estat la gran sort. Si arriben a ser comuns s’haguessin quadruplicat el nombre de víctimes. Tot l’edifici, i no un sol bloc, s’hagués ensorrat.
—L’epicentre es va produir