L'explosió de Capità Arenas. Santiago VilanovaЧитать онлайн книгу.
va fer desaparèixer dues parets, la que donava a l’exterior i la que comunicava amb l’escala i els ascensors. Va baixar el sostre del quart, el del cinquè, el del sisè, el del setè... i, és clar, les columnes no van resistir i tot es va enfonsar. Les columnes no les va partir la deflagració sinó el pes dels pisos ensorrats.
—Va poder produir-se una explosió al soterrani?
—Rotundament, no. Els símptomes haguessin estat uns altres.
—Llavors, quina va ser la causa?
—Ho ignoro. És el jutge encarregat de la instrucció del sumari qui tindrà la darrera paraula.
No vaig aconseguir treure-li res més. Si alguna qüestió havia replicat l’arquitecte Mitjans a l’enginyer de Catalana era la qüestió de la columna. Mentre Jaume Elgström va considerar que només la podia partir una càrrega explosiva, Mitjans deduïa que ho havia fet el propi pes de l’ensorrament dels pisos.
Aquell mateix dia em vaig assabentar pels teletips de les agències que el jutge encarregat d’instruir el sumari seria Cesáreo Rodríguez-Aguilera Conde, instructor de primera instància del jutjat número 81. Pel que vaig poder saber, gaudia de prestigi i bones relacions amb la burgesia catalana. Se’l considerava un home culte i refinat, influït pel pensament del poeta i escriptor sorià Dionisio Ridruejo. Vaig pensar que podria ser el millor jutge per instruir un sumari tan complex i que començava amb una forta polèmica. La seva primera diligència va ser sol·licitar d’urgència un informe tècnic al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears, i de la Mestrança d’Artilleria. Em vaig quedar amb la idea que la instrucció queia en mans d’un jutge progressista.
Els creixents rumors sobre l’origen de la tragèdia van obligar l’alcalde Porcioles a emetre un comunicat de l’Ajuntament al·legant que “se están investigando las causas del lamentable suceso sin que, hasta el momento, pueda adelantarse juicio alguno, ni descartar ninguna posibilidad”.
L’ombra del dubte estava circulant per tot arreu i l’objectiu era Juan Francisco Zunzunegui Costas, metge de professió, inquilí de l’habitatge tercer esquerre, propietat de Montserrat Passola, on es va produir l’explosió.
Dimecres, 8 de març, tres dies després de la tragèdia, el doctor Zunzunegui encara no donava senyals de vida. Aquesta circumstància el convertia en un personatge sospitós.
Jurista nascut a Jaén el 1916, es va establir com a advocat a Barcelona entre 1954 i 1961, reingressant després a la carrera judicial que havia iniciat a finals dels anys 40. A Barcelona havia connectat amb els cercles artístics, especialment amb Dau al Set, exercint de crític d’art en la seva revista. Va travar amistat amb artistes com Antoni Tàpies, Joan-Josep Tharrats, Albert Ràfols-Casamada i Modest Cuixart. Va fundar i presidir l’Associació d’Artistes Actuals de Barcelona. Havia estat crític d’art del Brusi i, més tard, senador per Barcelona pel PSC entre 1986 i 1989.
3. Una estranya fugida
Però, qui era el doctor Zunzunegui? La matinada del dia dels fets el donaven per mort amb la seva dona i la seva filla, fins que la policia va saber que havia passat el cap de setmana a Fraga. Vaig confirmar que el metge i la resta de la seva família es trobaven a Barcelona la nit del succés, amagant-se de la premsa i, potser, de la policia. Aquella actuació em va semblar insolidària, especialment tractant-se d’un neuròleg del que, en aquella època, s’anomenava Hospital General Francisco Franco de la Vall d’Hebron. No van trigar a circular notícies que es tractava d’un metge falangista i addicte al Régimen.
A partir d’aquella mateixa nit els rumors es van acumular sobre el doctor fins que gràcies a una entrevista que va concedir a Solidaridad Nacional, diari del Movimento, el 9 de març, vam conèixer alguns detalls i la justificació del seu comportament. El pis on vivia no era seu; l’havia llogat, com es va comprovar, a Montserrat Passola. El diumenge 5 de març, cap a les onze de la nit, el metge va sortir de Fraga amb el seu cotxe i va arribar al barri de Sarrià cap a les dues de la matinada. Zunzunegui ho va explicar d’aquesta manera:
Vimos un movimiento inusitado de coches y gente. En principio creíamos que se había producido un accidente de tráfico. Luego, al ver la luz de los focos, pensamos que se estaría filmando una película. Pero cuando nos acercamos y vimos nuestra casa derrumbada nos quedamos aterrorizados... Mi mujer estaba embarazada y mi hija se sobresaltó y se puso muy nerviosa. Así que decidí pasar la noche en el hotel más próximo que encontramos, que fue el César Augusto ubicado en la Vía Augusta. Pero una vez en la habitación no logramos conciliar el sueño. Opté por regresar a Fraga hacia las tres de la madrugada. Tenemos familia en Barcelona, pero, ¿cómo llamarles a horas tan intempestivas?.¿Y qué haríamos al día siguiente con la niña y mi esposa?. Llegamos a Fraga hacia las seis y media de la mañana. Me acosté. Intentamos dormir. Pero estaba perdido en un mar de pensamientos. La radio daba por muerta a mi esposa y decían que nos buscaban entre los escombros. Me levanté, cogí el coche y me vine de nuevo a Barcelona.
L’entrevista acabava dient: “No me molesten más ni a mí, ni a mi familia. Ni me llamen a mi servicio médico en el hospital”.
Aquelles declaracions no li van servir de molt perquè la seva reacció va seguir aixecant sospites, alimentades pels sectors econòmics i polítics als que interessava que l’atenció es desviés cap a camins suposadament criminals.
L’endemà, la direcció del Brusi va acceptar que titulés la informació d’aquesta manera: “Zunzunegui habló pero no convenció”. I el subtítol deia: “Llegó de Fraga, observó, marchó a un hotel y regresó porque no podía dormir”.
Vaig comprovar que la versió del doctor era certa per les informacions que va donar-me el personal de l’hotel César Augusto. El recepcionista va registrar el matrimoni. A la poca estona Zunzunegui va sol·licitar des de l´habitació de fer dues trucades a Fraga, una de les quals no es va realitzar perquè no contestava ningú. Seguidament el matrimoni va baixar a la recepció i va dir que s’ho havien pensat millor i que s’anaven. No van arribar a desfer els llençols. Tot i que aquesta va ser la realitat dels fets1 el director de l’hotel, Enric Llistosella, va desautoritzar aquella versió mitjançant una nota enviada al diari.
El dilluns, 13 de març de 1972, el jutge va convocar els perits nomenats, tres del Col·legi d’Enginyers, tres del Col·legi d’Arquitectes i tres militars de la Mestrança a l’edifici sinistrat. També va ser citada la portera de l’immoble, Aurea García.
Quan m’hi vaig presentar, cap a les deu del matí, la zona estava tancada i envoltada per la policia. Una brigada de bombers ajudava a treure els efectes personals d’alguns inquilins que ho havien sol·licitat. Vaig trobar-me amb la senyora García, molt espantada, que esperava ser interrogada pel jutge. Era una dona menuda, de cabells d’un color ros fosc, que no va posar objeccions a respondre a les meves preguntes.
—Va veure marxar als Zunzunegui aquell cap de setmana?
—Sí. Cap a dos quarts de vuit del vespre va baixar el doctor i em va dir que marxaven. Fins i tot va deixar-me les claus.
—Durant la tarda de diumenge va sentir algú rondant pel pis?
—En absolut.
—En alguna ocasió va notar comportaments estranys per part del doctor?
—No. És una família normal i educada. Com la majoria de veïns i inquilins del bloc.
—Sap si rebia visites molt sovint de determinades persones?
—Ell és molt reservat en tot. No li puc dir més.
La senyora García, que vivia a la part posterior a l’immoble, el bloc que dóna al carrer Santa Amèlia, era al llit quan a les dotze i vint minuts es va produir l’explosió, com el seu marit, els seus tres fills i la seva mare. La família va salvar la vida però es van quedar sense casa i sense feina.
Cap a migdia van començar a arribar cotxes oficials. Els tècnics de la Mestrança, acompanyats